VIDA - 4

EL PICAPEDRER

Kara era un picapedrer. Era pobre però molt treballador. Vivia amb la seva dona en un lloc mig desert, però era feliç amb ella i amb els veïns.

Un dia que Kara estava treballant com de costum, es va parar prop del camí una carrossa. Hi anava un home ric que va demanar a Kara per on era el camí. Quan hagué passat, Kara sentí una gran enveja. Tornà al treball però sense ni mica d’alegria. Per primera vegada a la seva vida li va sem­blar que el sol era insuportable i que les mans li feien mal.

De sobte llançà el martell, va asseure’s sobre les pedres i es lamentava dient: "Ah, si fos ric no hauria de picar pedres i em podria contemplar els altres com treballen, tot passejant". En aquell moment va sentir una veu potent que li deia: "Kara, sigues ric. Que es compleixi el teu desig". I sense saber com, es va trobar vivint en un ric palau, bevent te amb la seva dona. Tenia molts criats. Kara era ric i es sentia molt feliç.

Un dia, que era al seu jardí, va veure passar l’emperador, amb una carrossa cent vegades més bonica que la seva. Tot el que ell tenia li va semblar no res comparat amb tot allò.

I sospirà, dient: "Oh, si en lloc de ser simplement ric po­gués ser emperador! Ho podria dominar tot". En aquell moment va sentir una veu que li deia: "Kara, que es compleixi el teu desig; sigues emperador". I ja teniu Kara en un sumptuós palau, ple de marbres i daurats. Assegut en coixins de vellut vermell, donava lleis i els seus ministres l’escoltaven respectuosament. I Kara era feliç.

Un dia que es passejava amb els ministres, feia una calor insuportable. El sol escalfava molt. L’emperador va cridar: doneu-me alguna cosa per beure, m’ofego. Va beure, però aviat va tomar a tenir set. Kara es queixava: "El sol és més poderós que l’emperador. Oh, quines ganes que tinc de ser sol". Novament sentí la veu: "Kara, ja que ho vols, sigues sol". I Kara es trobà alt, molt alt, en el cel. Era el sol. Brillava sobre la terra i era poderós.

Però un dia va venir una gran tempestat que ho arrasava tot. El poderós sol va quedar eclipsat per un núvol. I llavors va voler ser tempestat. I ho va ser.

Furiós ho destruïa tot... Se sentia poderós. Era feliç. Fins que un dia va trobar la muntanya. S’alçava altiva, orgullosa. La tempestat no podia amb ella. Ella era més forta. I Kara va voler ser muntanya. Quan ja ho era se sentia feliç.

Però un dia Kara va sentir un soroll. Era com si l’estiguessin picant, o fent pessigolles als peus. Kara va mirar als seus peus i va veure, lluny, petit, un home que estava picant contra la muntanya per treure pedra. Kara va cridar: "Parat; t’ho mano". Però l’home va seguir tan tranquil.

Aleshores va pensar que no era pas la muntanya la més poderosa, sinó l’home. I va desitjar ser home. I es va trobar essent una altra vegada picapedrer.

I la veu li digué: "Comprens, Kara, que no hi ha res tan poderós com el simple ésser humà? No tinguis mai enveja. Sigues feliç de ser una persona".

GRÀCIES PER LA VIDA

Déu Pare,

gràcies per la vida

que els pares m'han donat.

Gràcies per la salut 

que em manté fort

i disposat a esforçar-me.

Gràcies per les persones grans 

que m'ajuden en la vida.

Gràcies pels meus amics

que m'acompanyen mentre ens fem grans.

Gràcies!