La Fe és l'esposa fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l'esperança és una noieta.
La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Per la meva petit esperança és aquella que es lleva cada matí.
La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia.
La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts, que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe.
La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l'esperança, tot això no seria sinó un cementiri.
La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles.
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s'acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molts bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s'adorm cada vespre al seu llit d'infant,
després d'haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d'aquest arbre, la Caritat, al meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s'anuncia al bell començ d'abril.
I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de resistir.
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença
i només s'encarrega de fer néixer.
Doncs bé, jo us dic, diu Déu,
sense aquesta brotada de bell començ d'abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l'esperança,
sense aquest tendre borró cotonós,
que el primer que ve pot fer saltar amb l'ungla,
tota la meva creació seria més que fusta morta.
Charles Péguy
