PUNTUALITAT

La puntualitat, una paraula que potser sona molt però cada cop és més buida de sentit. Puntualitat no vol dir només arribar a l’hora a un lloc. Vol dir molt més. Arribar a l’hora, donar una cosa quan s’havia acordat, fer una cosa quan toca, ser puntual és molt més. Vol dir que allò t’interessa, que respectes a l’altre, vol dir que et compromets, vol dir que confies en l’altre, vol dir que hi ha hagut diàleg i ha hagut escolta, vol dir que l’altre t’importa i que et sap greu que hagi de perdre temps per culpa teva, vol dir tantes coses. I sovint quan hi pensem, només pensem en el temps, i hi ha tant en la puntualitat.

SI SUMES ...

Si sumes totes les hores que una persona puntual ha hagut d'esperar durant un any o en el transcurs de tota la seva vida possiblement ens donaria un resultat molt sorprenent. Si hi afegíssim el nivell d'adrenalina, mal humor i tensió, el resultat seria preocupant. I si encara quan arriba l'esperat va tan tranquil, com la cosa més normal del món, perquè ja se sap que estem en el sud d'Europa, el tema escapa a tot control racional. Ser puntual és una mena de defecte per tots els que no acostumen a ser-ho.

Cal acceptar, des de un punt de vista comprensiu, que molta gent no té remei en aquest punt. Potser en el fons són els primers en lamentar-ho. Segurament si Déu parlés com nosaltres ens diria que Ell sí que s'ha fet un tip d'esperar-nos.

Això no canonitza la manca de puntualitat. Sempre serà un defecte. La bondat del que espera comprensivament no és raó que justifiqui la barra del que sempre arriba tard.

Però per què fer esperar tant a Déu? Ell és a la porta, i truca amb suavitat, espera que li obris. Desitja sopar amb tu i tu amb Ell.

PARÀBOLA DEL FILL PRÒDIG

I digué encara: -Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: -Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare.

Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: -Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu. Però el pare digué als seus criats: -De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. I es posaren a celebrar-ho. Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: -El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: -Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras. El pare li contestà: -Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. (Lc 15, 11-32)