La constància

Un obrer ja entrat en anys va pensar que havia arribat el moment de retirar-se a gaudir de la seva pensió de jubilació. Va anar a parlar amb el seu cap i li va explicar els seus plans de deixar la feina per portar una vida més plaent amb la seva dona i la seva família. Sense cap dubte anava a perdre diners amb aquesta decisió, però guanyaria en qualitat de vida. Ho havia parlat amb la seva dona i ja sortirien endavant com havien fet en moltes altres ocasions. Li va explicar que durant més de 40 anys havia treballat sense defallir, sent un perfecte professional i posant el seu cor en el que feia. Estava orgullós d'això però ara li havia arribat el moment de gaudir i no veia l'hora de començar la seva nova vida.

El cap es va adonar que era inevitable que el seu bon empleat -el millor de l'empresa, sens dubte- deixés la companyia i li va demanar, com a favor personal, que fes l'últim esforç: construir-li una casa més, un habitatge de luxe a les afores de la ciutat. L'obrer va accedir i va començar la seva feina, però ho va fer a contracor. No comptava amb aquest últim treball, i no tenia gens de ganes de fer-ho. A més de cobrar d'ell, en aquesta ocasió va pensar en aprofitar-se d'aquesta oportunitat que se li presentava. Va usar materials d'inferior qualitat, i el seu treball, el mateix que el dels seus ajudants, va ser molt deficient. Ho va fer tot ràpid i malament, per guanyar el major diners possible en el menor temps. Era una desafortunada manera de posar punt final a la seva carrera, però almenys tindria un benefici econòmic que li ajudaria en la seva nova vida.

Quan el paleta va acabar el treball, el cap el va acompanyar a inspeccionar la casa. En acabar de veure-la, li va lliurar un sobre i li va dir: "Obriu-lo, és un regal per a tu".

El paleta va començar a obrir el sobre amb les mans tremoloses. Potser fos més diners com a recompensa per tants anys de treball ...

Però quan va acabar d'obrir el sobre el que va trobar van ser ... les claus de la casa que acaba de construir, la que el seu cap li regalava per tants anys de dedicació i esforç i que ell havia espatllat amb un treball barroer ...

La indiferència

Hi va haver una vegada a la selva una pantera molt nocturna. Tot just podia dormir a les nits, i estirada sobre la branca del seu preciós arbre, es dedicava a mirar el que passava a la selva durant la nit. Va ser així com va descobrir que en aquella selva hi havia un lladre, l'observava passar cada nit a l'anada amb les mans buides, i a la tornada amb els objectes robats durant les seves malifetes. Unes vegades eren els plàtans del senyor mico, altres la perruca del lleó o les taques de la zebra, i un dia fins a l'ullal postís que el gran elefant solia portar en secret.

Però com que aquella pantera era molt tranquil·la que vivia al marge de tot el món, no va voler dir res a ningú, ja que la cosa no anava amb ell, i francament, li feia gràcia descobrir aquests secretets.

Així, els animals van arribar a estar revolucionats per la presència del sigilós lladre: l'elefant es sentia ridícul sense el seu ullal, la zebra semblava un ruc blanc i no diguem el lleó, que ja no imposava cap respecte estant calb com una lleona. Així estaven la majoria dels animals, furiosos, confosos o ridículs, però la pantera va seguir tranquil·la en el seu arbre, gaudint fins i tot cada nit amb els viatges del lladre.

No obstant això, una nit el lladre es va prendre vacances, i després d'esperar durant llarga estona,la pantera es va cansar i va decidir dormir una estona. Quan es va despertar, es va descobrir en un lloc molt diferent del que era la seva llar, flotant sobre l'aigua, encara pujat a l'arbre. Estava en un petit llac dins d'una cova, i al seu voltant va poder veure tots aquells objectes que nit rere nit havia vist robar ... el lladre havia tallat l'arbre i havia robat la seva pròpia casa amb ell dins!. Allò era el súmmum, així que la pantera, aprofitant que el lladre no estava per allà, va escapar-se corrent, i al moment va anar a veure a la resta d'animals per explicar-los on guardava les seves coses aquell lladre ...

Tots van lloar a la pantera per haver descobert el lladre i el seu amagatall, i permetre'ls recuperar les seves coses. I va resultar que al final, qui més va sortir perdent va ser la pantera, que no va poder replantar el seu magnífic arbre i va haver de conformar-se amb un de molt pitjor i en un lloc molt avorrit ... i es lamentava en recordar la seva indiferència amb els problemes dels altres, veient que a la llarga, per no haver fet res, s'havien acabat convertint en els seus propis problemes.

Un conte sobre la violència verbal

Un vell ermità amb fama de savi, tenia també fama que malgrat la seva edat, encara era capaç de guanyar qualsevol adversari. Una tarda un jove, conegut per la seva falta d'escrúpols, va aparèixer per allà. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació, ja que estava dotat d'una intel·ligència privilegiada.

Veïns del vell ermità li van aconsellar no acceptar el repte i així evitar una derrota que entelés la seva fama.

Però el vell va acceptar el desafiament.

Es van reunir tots a la plaça del poble, i el jove va començar a insultar el vell mestre. Li va llançar pedres, li va escopir a la cara i li va cridar tot tipus d'insults.

Durant hores va fer tot el possible per provocar-lo, però el vell va romandre impassible.

Al final del dia l'impetuós guerrer es va retirar, cansat i esgotat.

- Com ha pogut vostè suportar tanta indignitat?

- Perquè ha romangut impassible, donant exemple de covardia?

El vell els va fer una pregunta:

- Quan algú et porta un regal i tu no ho acceptes, a qui pertany?

- A qui intent lliurar-lo.

- Doncs el mateix passa amb l'enveja, la ràbia i els insults, quan no són acceptats continuen sent per a qui els portava.

Dit d'una manera més col·loquial:

"El que Pere diu de Joan, diu mes de Pere que de Joan".

Amb diàleg i decisió, hi haurà coordinació.

Hi havia una vegada dos músics que tocaven concerts lliurement en punts concorreguts, un era guitarrista i l'altre flautista.. El guitarrista amb la finalitat d'atreure gent en els seus concerts, va fer fora del barri al flautista, que també volia demostrar el seu art en aquella barriada, li va dir: 

- En aquest lloc, mano jo! 

- Tranquil amic, jo no he vingut a barallar amb tu, -va contestar el flautista, per evitar problemes amb el seu col·lega, i se'n va anar a tocar el seu instrument en un altre barri, on ningú el molestés.

Al dia següent, els dos artistes van coincidir un altre cop i es van trobar en un altre lloc concorregut. Egoista com sempre, el guitarrista va tornar a fer fora el flautista d'allà, li va dir:

- No has entès, el que et vaig dir ahir! 

- Igual que tu, jo també tinc dret a treballar -va replicar el flautista, per evitar més discussions amb el guitarrista, va anar a delectar el seu art lluny d'ell, tal com acostumava fer-ho davant aquests obstacles. 

A la tercera vegada, el guitarrista va fer un concert a la plaça amb poca gent. En paral·lel, el flautista va fer un concert similar, a pocs metres del guitarrista, atraient major quantitat de públic, que van elogiar i aplaudir el seu treball. Després que tots dos van acabar els seus respectius concerts, el guitarrista envejós reclamava al flautista el següent:

- Per què acaparas tot el públic? 

- Jo no tinc la culpa, que la gent elogiï els meus dots artístics. A més com a companys de treball, no hauríem d'estar barallats, ni tampoc fer el ridícul davant dels espectadors -va suggerir el flautista.

El guitarrista s'ho va pensar ràpidament i va acceptar aquesta proposta .Superat aquest inconvenient entre els dos artistes, van convocar als altres músics informals de la zona, perquè s'associïn al seu nou grup musical, on tots tinguessin l'oportunitat d'exposar el seu talent artístic al públic.

Moraleja: amb diàleg i decisió, hi haurà coordinació.

L'abraçada

Hi havia una princesa que vivia en el seu palau, d’on no havia sortit mai. La princesa no volia veure a ningú perquè deia que tot el món era molt desagradable. Però la veritat és que ningú volia veure la princesa perquè era molt esquerpa.

Quan la princesa va arribar a l’edat de casar-se els seus pares van decidir cercar-li un príncep. Però cap príncep volia saber res de la princesa, ja que s’havia guanyat amb escreix la fama de ser molt antipàtica.

El temps passava sense que cap príncep demanés als reis la mà de la princesa. Calia fer alguna cosa, així que els reis van deixar als nobles festejar la princesa. Però cap comte, ni duc ni marqués volien com a muller una dona amb tanta poca gràcia i alegria.

Un dia va arribar a palau un mag, lleig com ell sol, que assegurava que tenia la cura per a l’hostilitat de la princesa. 

- Duc la cura que necessita la princesa - va dir el mag.
- Si aconseguiu que la princesa deixi de ser tant esquerpa i rondinaire et donarem el que demanis - digué el rei.

El mag va trucar a la porta de l’habitació de la princesa. Ella va obrir la porta, i al veure a aquell individu tant lleig va fer un salt enrere.

- Ves-te’n - va cridar la princesa.- No sé qui ets, però tant se me’n dona. Ets tant lleig que fins un ornitorrinc sembla bonic al teu costat.
- Malgrat que la teva comparació amb aquest mamífer amb boca d’ànec és una mica desagradable, et donaré el que porto per tu - li replica el mag.
- En portes un regal? - preguntà la princesa.
- Sí, porto una cosa que solucionarà els teus problemes. - digué el mag.
- Si és pel casament, oblida-ho - digué la princesa -. No tinc cap interés. Estic farta que tot el món esculli per mi. A les noies ens importen altres coses, saps? 
- Què t’interessa a tu? -preguntà el mag.

La princesa per primera vegada a la seva vida va sentir que hi havia algú que tenia interès per escoltar-la, així que li va explicar tots els seus anhels i totes les seves penes.

- Si de veritat vols tot això, tanca els ulls - digué el mag-. Et faré un encanteri. Podràs obrir els ulls quan hagi fet efecte.

Sense preguntar res, la princesa tancà els ulls. Aleshores, el mag li va fer una abraçada. Però no una abraçada qualsevol, sinó una d’aquelles de les que no voldries sortir ni en mil anys.

La princesa es va sorprendre tant amb aquesta nova experiència, que es va quedar quieta sense obrir els ulls. Sense adonar-se, ella també va abraçar al mag, i es van quedar així, ben abraçats durant hores.

- Com et sents? - va preguntar-li el mag sense deixar d’abraçar-la.
- Em sento lliure, lleugera com una ploma i forta com un lleó -li contestà la princesa.
- Aleshores, ja està preparada. - li digué el mag.
- Estic tant a gust que no em mouria d’aquí. - va dir-li la princesa.

I el mag li va dir a l’orella:

- Sempre que et sentis de malhumor o enfadada, cerca una abraçada. No esperis que te la donin. Ofereix-la tu. et sentiràs bé i faràs a l’altre feliç.

La princesa es va deixar anar, i li va donar les gràcies. es va eixugar la llàgrima que li queia, va explicar als pares i va anar corrents a veure els seus pares i els va donar una abraçada d’aquelles ben fortes i plenes d’amor.

- Estàs curada! - digué el rei.- Mag, que vols a canvi? Has estat moltes hores amb la princesa. T’haurà costat molt fer els teus encanteris.

I el mag, somrient, digué senzillament::

- Escolteu-la. Té molt a dir. És l’únic que demano a canvi. - digué el mag, mentre marxava cap a casa seva.

La princesa va explicar als pares el mateix que havia explicat al mag. Des d’aleshores, la princesa parla amb els seus pares de tot el que li preocupa i els abraça sempre que té por o alguna cosa la posa de malhumor. I quan s’enfada molt, els seus pares li donen una abraçada ben gran, abraçada que ella rep amb afecte. Perquè una bona abraçada ho arregla tot.

Per la gota freda

Preguem per aquelles persones que han patit la gota freda Dana, i han perdut algun ésser estimat, les seves vivendes, animals i mitjans de vida. També agrair a les forces i cossos de seguretat, l'exèrcit, serveix d'emergència i bombers, la feina que han realitzat aquests dies.

Amén!

(H.A.)