A la prestatgeria d’aquell lluminós despatx hi havia exposada una luxosa i brillant ploma estilogràfica de plata dins d’una preciosa capsa de fusta de caoba. Sobre la taula es podia veure un petit llapis groc, amb la punta molt gastada i una mica rosegat.
Era un dia lluminós i la ploma resplendia més que mai. El llapis descansava entre papers i restes de goma d’esborrar.
- No et sents una mica avorrida aquí dalt, sempre igual, sense moure’t mai per res?
- No noi, aquí estic molt bé. Tothom em veu i m’admira perquè sóc noble i elegant. No com tu, que fas pudor a goma i a suor, mig pelat i despuntat.
- Si sóc vellet i estic gastat és perquè l’Andreu em fa servir molt. Sempre que ha de dibuixar o escriure m’agafa a mi. Diu que l’inspiro i que amb mi li resulta més senzill trobar les paraules adequades i els dibuixos li surten més bonics.
- Sí, ja, però jo sóc molt millor que tu. Es veu a cop d’ull.
- Potser sí que tens raó, però jo sé que sóc útil, i quasi que prefereixo ajudar que fer bonic. Si tot féssim com tu, quants dibuixos i poesies s’haurien deixat de fer?
Un floc de neu no pesa res, però molts de junts poden trencar branques d’arbre. Els petits, lleugers i humils també poden canviar el món.
Senyor, ja sé que sóc petit i que poca cosa puc fer contra les injustícies del món; però m’agradaria ser el teu llapis i ajudar-te a escriure i dibuixar un món millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada