Pregària a la Mare de Déu d'Arboló

Rosa gentil, Madona Immaculada,
Plena de gràcia, Santa Maria:
que damunt de la Noguera
desafieu sol, vent i tempesta;
Violeta humil, Lliri de puresa
Sagrari de l'Altíssim
Nostra Senyora, Santa Maria.

A Vós acudim amb confiança de fills,
amb penes al cor,
amb pregàries als llavis;
vos saludem poderosa,
maternal i pietosa
Nostra Senyora, Santa Maria.

Pel triomf de la veritat,
de la justícia i caritat,
pel consol del qui plora,
per l'esperança del qui mor,
per l'amor entre tots,
mireu-nos sempre amorosa
Nostra Senyora, Santa Maria.

LLIBERTAT PER ESTIMAR O PER ESTIMAR-TE

Si el centre de la teva vida és el teu "ego" intentaràs guanyar, esdevenir una persona important, admirada... i la teva llibertat estarà al servei del teu ego. Seràs partidari d'una societat competitiva, la de la meritocràcia... la dels millors. Si el centre de la teva vida és estimar. la teva llibertat estarà al servei dels altres, des de l'escolta, la comprensió, la solidaritat i la transformació de la societat des de la fraternitat universal. L'ego a la llarga porta a la buidor, l'amor és la porta de la plenitud.

Jesús Renau, sj

Pare i germà, com Sant Josep

Déu i Pare de tots,
que heu donat la vida als homes
perquè us coneguin i us lloïn agraïts;
donau-nos l'alegria de sentit-nos un sol poble vostre.

Senyor Jesucrist,
que us heu abaixat per ser el nostre germà
i que camineu amb nosaltres,
ensenyeu-nos a no passar de llarg
davant el dolor del germà caigut al marge del camí.

Esperit Sant,
vivifiqueu i moveu el cor dels nostres pastors
perquè experimentin cada dia
el consol de caminar com a germans,
enmig del poble, fent-hi present,
com Sant Josep, la tendresa del Pare.
Feu sentir en el cor de molts joves
la crida al sacerdoci perquè,
com a homes de comunió,
serveixin en l'Església i, anunciant l'Evangeli,
cooperin a assolir
la fraternitat universal en Vós.
Amén.

UN SENYAL OBERT DE BAT A BAT

La mort de Jesús roman al paisatge del món com un senyal obert de bat a bat, capaç de parlar amb emoció a tothom, creients i no-creients. Els Evangelis descriuen aquella mort —la mort d'un innocent— amb un vocabulari despullat d'elucubracions teològiques; s'ajusten al drama que s'abraona sobre aquella vida tal com el podríem trobar potser llegint les notícies d'un diari. S'hi explica el judici prèviament decidit entre les autoritats conxorxades [...] fins al crit final que continua encara ressonant en la història i que en algun moment tots els vivents repeteixen com a seu. [...]

Ens ajuda a palpar en la foscor les paraules del poeta Paul Claudel: «Crist no ha vingut per explicar el dolor, sinó per omplir-lo de la seva presència». [...]

En aquestes hores, un horror colpeja l'ànima: la por que l'absència de Déu es torni definitiva. És com si deixés d’existir tot el que és digne de ser estimat. És l'hora de la gran prova. Però cal que l’ànima continuï estimant o, si més no, continuï volent estimar en la solitud, en la incertesa i en el buit, fins i tot sabent que aquest moviment implica la pròpia destrucció. Només així arriba un dia en què inexplicablement Déu ve. (p. 96-97)

José TOLENTINO MENDONÇA,

El petit camí de les grans preguntes,

Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)

EL PASSAT ÉS PASSAT

Tots portem del passat una quantitat de qüestions obertes i que, sovint, encara ens segresten: «Ah, ¿per què no va anar així? ¿Per què va ser d'aquesta manera i no d'aquella? Hi ha, però, un moment en què hem de deixar enrere aquestes preguntes: el que va ser, va ser. Si insistim obsessivament a escorcollar el passat, perdem la possibilitat d'acollir la novetat de la gràcia que ens parla en el present. El judici del passat no és la cosa més important, al contrari del que pensem. El més important és aquesta oportunitat de vida que el Senyor ofereix a cadascú i que ens demana que en fem extensió a nosaltres mateixos i als altres. Són inútils els actes de passar comptes prolongats en el temps o els planys interminables per les coses mal solucionades. El risc és que la vida es torni, encara més, una presonera en un bosc de fantasmes. El passat és passat. M’agrada pensar en la imatge suggerida per Pau a la Carta als Filipencs: «Tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi».

El gest d'oblidar i de deixar enrere també és una decisió espiritual necessària. Hi ha un passat que condemna i, si no ens en distanciem, si no fem el salt que la fe ens demana, no serem capaços de tornar a començar. (p. 64)

José TOLENTINO MENDONÇA,

El petit camí de les grans preguntes,

Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)

LA PETITA PART QUE ENS TOCA

La nostra vida transcorre, tantes vegades, seca, buida i entristida! Li falta la música transparent de l’esperança. [...] El que no podem fer és que la nostra esperança depengui del que no és possible que passi. L’esperança és un do, certament, però brota d’un realisme madur i vigilant.

Qui viu en l’esperança és testimoni, per exemple, d’una capacitat de fruir de les coses petites sabent que ens donen la mesura de les grans. I aprèn a no desesperar en la foscor, perquè sap que hi ha una lluminositat que creix en la nit i que acabarà per vèncer-la. Estem queixosos, insatisfets, ens pensem que portem a sobre el terrible pes del món. La petita part d’esperança que ens queda és suficient per rellançar tota una vida (p.62)

José TOLENTINO MENDONÇA,

El petit camí de les grans preguntes,

Barcelona: Fragmenta 2020 (Assaig 66)