Saps qui soc?

Hola! Saps qui soc?
Soc algú amb qui convius a diari.
Soc algú que desitja el millor per a tu.
Algú molt especial en la teva vida.
Però per desgràcia meva, tu t'oblidis de mi.
No em dones la importància que mereixo.
Si jo t'he donat aquests meravellosos paisatges,
Per què, tu me'n retornes aquests altres?
Per què? Si t'he donat companyia...
No la valores ni la respectes.
Per què? Si jo et dono la vida...
Tu me l'arrabassses.
I jo et pregunto...
M'estimes?
Per favor, fes alguna cosa per a mi!
Fes alguna cosa per a tu mateix!
Si tu no fas, qui ho farà?
Si no ho fas ara, quan?
Gràcies, gràcies, gràcies.
Atentament: "la mare natura"

Las hojas no caen, se sueltan....

Siempre me ha parecido espectacular la caída de una hoja.

Ahora, sin embargo, me doy cuenta que ninguna hoja “se cae” sino que llegado el escenario del otoño inicia la danza maravillosa del soltarse.

Cada hoja que se suelta es una invitación a nuestra predisposición al desprendimiento.

Las hojas no caen, se desprenden en un gesto supremo de generosidad y profundo de sabiduría: la hoja que no se aferra a la rama y se lanza al vacío del aire sabe del latido profundo de una vida que está siempre en movimiento y en actitud de renovación.

La hoja que se suelta comprende y acepta que el espacio vacío dejado por ella es la matriz generosa que albergará el brote de una nueva hoja.

La coreografía de las hojas soltándose y abandonándose a la sinfonía del viento traza un indecible canto de libertad y supone una interpelación constante y contundente para todos y cada uno de los árboles humanos que somos nosotros.

Cada hoja al aire que me está susurrando al oído del alma ¡suéltate!, ¡entrégate!, ¡abandónate! y ¡confía!.

Cada hoja que se desata queda unida invisible y sutilmente a la brisa de su propia entrega y libertad.

Con este gesto la hoja realiza su más impresionante movimiento de creatividad ya que con él está gestando el irrumpir de una próxima primavera.

Reconozco y confieso públicamente, ante este público de hojas moviéndose al compás del aire de la mañana, que soy un árbol al que le cuesta soltar muchas de sus hojas.

Tengo miedo ante la incertidumbre del nuevo brote.

Me siento tan cómodo y seguro con estas hojas predecibles, con estos hábitos perennes, 
con estas conductas fijadas, con estos pensamientos arraigados, con este entorno ya conocido…

Quiero, en este tiempo, sumarme a esa sabiduría, generosidad y belleza de las hojas que “se dejan caer”.

Quiero lanzarme a este abismo otoñal que me sumerge en un auténtico espacio de fe, 
confianza, esplendidez y donación.

Sé que cuando soy yo quien se suelta, desde su propia consciencia y libertad, el desprenderse de la rama es mucho menos doloroso y más hermoso.

Sólo las hojas que se resisten, que niegan lo obvio, tendrán que ser arrancadas por un viento mucho más agresivo e impetuoso y caerán al suelo por el peso de su propio dolor.

- - - - - - - -

Texto original de José María Toro, extraído del libro "La Sabiduría de Vivir"

Gràcies!

 

Entrevista a Déu

 Amb el meu títol de periodista acabat d'obtenir, vaig decidir fer un gran reportatge. Res em semblava més oportú de començar la meva carrera periodística amb una gran entrevista, una entrevista a Déu, així podria demostrar la meva fantasia, el meu enginy i estil d’entrevistador. 

Per a això vaig comptar amb la col·laboració de dos companys més. 

Déu:

- Passa - em va dir Déu.- Així què vols entrevistar-me? 

Periodista 1:

- Bé -li vaig contestar- si tens temps i et ve de gust. Vinc amb dos ajudants. 

Déu va somriure i em va dir de forma picaresca: 

- El meu temps es diu eternitat i arriba per a tot i per a tothom, què vols saber? Podies haver-me passat abans les preguntes, no fos cas que no sàpiga què contestar ... 

Periodista 1: 

- Cap de nova ni difícil per a tu ... què és el que més et sorprèn dels homes i dones que vas crear? 

I Déu em va contestar: 

- Que s'avorreixen de ser nens, apurats per créixer, i després sospiren per tornar a ser nens. 

- Que primer perden la salut per tenir diners i de seguida perden els diners per recuperar la salut. 

- Que per pensar ansiosament en el futur, descuiden el seu fer actual i així ni viuen el present ni el futur. 

- Que viuen com si no anessin a morir-se i es moren com si no haguessin viscut, ( "i pensar que jo ... "). 

Amb els ulls plens de llàgrimes i la veu entretallada, Déu va deixar de parlar. Les seves mans prenen fortament les meves i seguim en silenci. Després d'una llarga estona i per tallar la tensió que s'havia creat li vam dir: 

Periodista 2: 

- Em deixes fer-te una altra pregunta ? -No em va respondre amb paraules sinó amb la seva tendra mirada.- Com Pare que ets, què és el que li demanaries als teus fills per aquest moment ? 

Déu: 

- Que aprenguin que no poden fer que algú els estimi. El que si poden és deixar-se estimar. 

- Que aprenguin que el més meravellós no és el que tenen en les seves vides, sinó a qui tenen en les seves vides. 

- Que aprenguin que no és bo comparar-se amb els altres, ja que sempre hi haurà algú millor o pitjor que ells. 

- Que aprenguin que "ric" no és el que més té, sinó el que menys necessita. 

- Que aprenguin que han de controlar les seves actituds o les seves actituds els controlessin a ells. 

- Que aprenguin que n'hi ha prou amb uns pocs segons per produir ferides profundes en les persones que estimem, i que poden trigar molts anys a ser sanades. 

- Que aprenguin que a perdonar s'aprenen practicant, perdonant. 

Periodista 3: 

- No et sembla que molts aprenentatges ...? 

Déu: 

- No creguis, encara em queden uns quants més. Mira, vull: 

- Que aprenguin que hi ha gent que els estimen molt, però que simplement no saben com demostrar-ho. 

- Que aprenguin que els diners ho compren tot menys la felicitat. 

- Que aprenguin que de vegades quan estan molestos tenen dret a estar-ho, però això no els dóna dret a molestar els que els envolten. 

- Que aprenguin que els grans somnis no requereixen de grans ales, sinó d'un bon tren d'aterratge per a assolir-los. 

- Que aprenguin que amics de veritat són escassos, que ha trobat un, ha trobat un veritable tresor. 

- Que aprenguin que no sempre és suficient ser perdonat pels altres, algunes vegades han de perdonar-se a si mateixos. 

- Que aprenguin que són amos del que callen i esclaus del que diuen. 

- Que aprenguin que la veritable felicitat no és aconseguir les seves metes sinó a ser feliç amb el que tenen. 

- Que aprenguin que la veritable felicitat no és qüestió de sort, sinó producte de les seves decisions. Ells decideixen ser feliços amb el que són i tenen, o morir d’enveja i gelosia pel que els falta i no tenen. 

- Que aprenguin que dues persones puguin veure una mateixa cosa i veure alguna cosa totalment diferent. 

Periodista 1: 

- Iepala!, em sembla que en aquest curs no ho podrem aprendre tot! Caldrà deixar alguna cosa per més endavant, no creus? 

Déu: 

- És clar que sí. Però necessitava explicar-vos-d'un cop. No tots els dies m’entrevisten. Els periodistes em teniu prou oblidat. Només us ocupeu de les xafarderies de l'Església. No es pot aprendre tot alhora. La vida és llarga. Jo només us faig unes propostes per anar aprenent a poc a poc ... 

Periodista 2: 

- Encara et queden més "aprenentatges" per proposar-nos ...? 

Déu: 

- Sí, però acabo de seguida. A més teniu tota la vida per davant. Durant aquest curs podeu cultivar unes poques actituds de les moltes que us proposo, crec que serà suficient. Però seria bo no oblidar la resta. Així que cadascú pot triar què vol aprendre aquest curs. Són les últimes, de debò: 

- Que aprenguin que sense importar les conseqüències aquells que són honestos amb si mateixos arriben lluny en la vida. 

- Que aprenguin que tot i que pensin que no tenen res més que donar, quan un amic plora amb ells troben la fortalesa per vèncer els seus dolors. 

- Que aprenguin que retenir per força a les persones que estimen les allunya més ràpidament d'ells, i el deixar-les anar les deixa per sempre al seu costat. 

- Que aprenguin que tot i que la paraula "amor" pugui tenir significats diferents, perd valor quan és usada en excés. 

- Que aprenguin que estimar i voler no són sinònims sinó antònims, el voler ho exigeix ​​tot, l'estimar ho entrega tot. 

- Que aprenguin que mai faran res tan gran perquè Déu els estimi més, ni res tan dolent perquè els estimi menys. Simplement els estimo malgrat les seves actituds. 

- Que aprenguin que la distància més lluny que poden estar de MI és la distància d’una senzilla pregària. 

I així, poc a poc, en aquella trobada amistosa i profunda, amb la seva mà sobre la meva espatlla, continuem caminant en silenci. Els meus amics anaven un a costat de l'altre, en silenci també, però satisfets d'haver pogut entrevistar Déu.

Per això m'aixeco...

Oh Déu, tu ets el meu Déu i ...

Per tu matino cada dia.

Per tu vinc a l'escola cada dia, a la feina cada matí.
Per tu, que animes la meva vida i la despertes.

Per tu, que obres el meu cor a la llum

i em crides a estar atent i vigilant.
Per tu, que em vols tot sencer i en harmonia.

Tinc set de tu, de la teva amistat i lleialtat.
Tinc set de tu, de la teva pau i perdó.
Tinc set de tu, de la teva sinceritat i alegria.
Tinc set de tu, de la teva fortalesa i bondat.

La meva vida té necessitat de tu,
com terra eixuta, sense aigua.
Tot el meu ésser s'obre a la teva gràcia,
esperant la rosada del matí.

Tota la meva vida tendeix a tu,
esperant la teva Vida sense terme.

El meu cor, en el meu interior, s'alegra
veient la teva força i la teva glòria en mi.

Tu em dónes una raó per existir.
La teva vida dóna sentit a la meva existència.
Tu, amb la teva fidelitat i lleialtat,
m'ajudes a confiar cada dia més.
La teva amistat val més que tots els triomfs.

A la nit, a l'anar a dormir, em recordo de tu.
Sé que tu estàs vigilant, cuidant-me,
en la foscor de la nit
i quan em desperto, enmig del silenci,
el meu cor descobreix que tu vius en ell.

Per això m'aixeco donant-te gràcies,
i així començar cada dia en la teva presència. 

Tanca els Ulls

Plou entre tu i els altres
Sé bé què sents posat dins la mateixa guerra
Tothom busca un trosset de terra
I casa nostra és un tros de temps
Sé bé què sents

Eh! Si la nit t'espanta vine aquí
Tinc un circ de cançons fins a l'alba
Eh! Quan et plogui a dins vine a casa
Tanca els ulls si no veus el camí.

Les estrelles són fars a l'horitzó
Jo sempre les he vist en els teus ulls
Duus a dins inquieta i viva
La crida dels esculls
D'una terra llunyana
Somnis enllà.

Quan la nit, nues i plenes de cançons,
Vinguin a buscar-te des del mar
Les sirenes del viatge
No ho dubtis i emprèn el vol
Aquí tens el meu desig: camina!
Camina lluny
Camina com qui vol saber-ho tot
Camina fins a trencar-te
Camina.

Eh! Si la nit t'espanta vine aquí
Tinc un circ de cançons fins a l'alba
Eh! Quan et plogui a dins vine a casa
Tanca els ulls si no veus el camí.

Que quan siguis lluny una cançó et torni a casa
Que quan s'enamorin de tu no pretenguin tenir-te, només acompanyar-te
Que la vida no sigui només un llit amable, un passeig dolç
Que les coses que esperes no siguin com esperes quan les visquis
Que tinguis l'alegria dels dies clars
Que als matins et despertin sense precipicis
Que estimis molt algú sense que el necessitis
I no deixis que les ferides s'endureixin
Al cor que no reposin al pou de l'ànima.

Recorda, si plou dins teu
Que caminar cura les ferides
Que viure, viure no és estar vius
Viure és l'actitud d'omplir la vida
La vida, allò que passa quan tu rius.

Eh! Si la nit t'espanta vine aquí
Tinc un circ de cançons fins a l'alba
Eh! Quan et plogui a dins vine a casa
Tanca els ulls si no veus el camí.

Txarango