Fàcil o difícil

Fàcil és jutgar els errors dels altres,
el difícil és reconèixer els propis.
Fàcil és parlar sense pensar,
difícil és pensar abans de parlar.
Fàcil és prometre,
el difícil és complir-ho.
Fàcil és criticar els altres,
el dífícil és millorar un mateix.
Fàcil és plorar per allò perdut,
el difícil és cuidar-lo abans de perdre-ho.
Fàcil és dir a algú que l'estimés,
el difícil és demostrar-ho cada dia.

CERQUEM A DÉU AMB TOTS ELS SENTITS

La nostra vocació, el nostre caminar com a educadors no deixa de ser un pas més en la nostra recerca de Déu, en el nostre camí, en el nostre viure.

El nostre ser com a cristians és un caminar constant de cercar a Déu en tota la seva plenitud, i com a educadors també ens implica acompanyar en aquesta recerca als nostres alumnes,

I això cal fer-ho amb tots els sentits, igual que posem tots els sentits en la nostra vida, també cal posar-los en la tasca d’educar.

Una tasca que demana una escolta pacient i constant plena de confiança, que no només escolta amb les orelles i amb el cervell sinó també amb el cor, unes mirades que cerquen la llum, i que volen ser llum del Crist, unes olors i fragàncies que permetin mostrar als altres l’aroma de Déu i em permetin a mi també olorar-les, i com no, poder tastar amb els altres, amb els nostres alumnes i els nostres companys la dolçor de l’amor de Déu.

El llenyataire honrat

Una vegada hi havia un pobre llenyataire que tornava a casa després d’una dura jornada de feina. 

En creuar un pont que travessava un riu li va caure la destral a l’aigua. L’home es va lamentar tristament: 

- Oh! I ara com m’ho faré, jo, per guanyar-me el pa sense destral?

Però tot d’una, d’entre les aigües 

- Oh! Sorpresa! - va sorgir una bella ninfa i li va dir: - Espera, bon home, que et tornaré la destral. 

La nimfa es va enfonsar al riu i al cap de no res va aparèixer amb una destral d’or massís a les mans. 

- Que potser és aquesta, la teva destral? - va preguntar la nimfa. 

- No, no és aquesta. La meva destral no és daurada - va contestar el llenyataire. 

Així la nimfa es va tornar a enfonsar per segona vegada i aparegué poc després amb una destral de plata. 

- I aquesta? És la teva destral? - va tornar a preguntar la nimfa. 

- No, aquesta tampoc no és la meva. La meva no era ni d’or ni de plata - va respondre l’entristit llenyataire. 

I per tercera vegada la nimfa es va submergir a les aigües del riu. En sortir-ne duia a les mans una destral d’acer. 

- Oh! Gràcies! Moltes gràcies! Aquesta sí que és la meva destral! 

- Aquí la tens. Tot i així, com que ets tan honrat te’n regalo les altres dues, bon llenyataire. Has preferit l’honradesa a la mentida i et mereixes aquest premi.

Gràcies, bon Déu, per totes les persones del món que diuen la veritat i no enganyen.

Gràcies per les persones que són sinceres i que volen ser transparents mostrant les coses tal com són.

Que nosaltres també puguem ser d’aquesta manera, dient i fent les coses de tot cor, sense por ni malícia.

recull d’activitats 

de reflexió i pregària 2019 

Maristes

El ninot de neu

Era un dia gris. La caiguda de flocs i més flocs de neu anunciava l’arribada de l’hivern. La neu queia als arbres pelats de fulles i sobre els caus dels animals, que gairebé no gosaven treure el musell a l’exterior. 

La casa on vivien en Joan i la Marta havia quedat aïllada per l’enorme quantitat de neu que havia caigut. Els dos germans no podien anar enlloc. Però aleshores la Marta va tenir una idea: - Per què no fem un ninot de neu? 

Dit i fet, es van abrigar bé i el van començar a fer. 

Al cap d’unes hores ja tenien un gran ninot de neu just al costat de la casa. Li van posar un barret vell, dos botons que li servien d’ulls, una pastanaga com a nas i una bufanda de color vermell. Van estar jugant molt amb ell. Era un nou amic. Se l’estimaven. Cada matí, en llevar-se, corrien a dir-li bon dia. Si el sol de l’hivern escalfava una mica, els nens obrien un paraigua i protegien el ninot perquè no es fongués. 

Va passar el temps i, amb el canvi d’estació, van tenir dies en què amb prou feines feia fred. El ninot s’anava fonent sense que en Joan i la Marta poguessin fer res per evitar-ho. A poc a poc el seu amic va desaparèixer. Els nens van quedar molt tristos. 

- Què us passa?- els va preguntar la mare. 

- El nostre ninot de neu ha marxat- va dir la Marta. 

- Ja no és amb nosaltres- va dir en Joan. 

- No, això no és cert. Els amics mai no ens deixen. Senzillament, s’ha transformat. Ara és aigua i heu de buscar-lo en altres llocs- va explicar la mare. 

Aleshores els nens van buscar el seu amic al raig d’aigua de la font, al riu, a la petita cascada i, quan va arribar l’estiu, al mar blau i al riu dels campaments. I sí que hi era. El van reconèixer de seguida. D’una forma màgica, que només entén la quitxalla, van reconèixer a l’aigua la veu del ninot de neu. Els va dir que l’hivern vinent tornaria a passar temps amb ells. Des d’aleshores, en Joan i la Marta sempre juguen amb l’aigua i guarden per al proper hivern els dos botons, el barret i la bufanda.

Pensem en els nostres amics i amigues. 

Quan no són al nostre costat, on són? 

Què ens queda d’ells si estan lluny? 

Creieu que els amics i les amigues ens acompanyen d’alguna manera encara que no els veiem?

recull d’activitats 

de reflexió i pregària 2019 

Maristes