Translate

dijous, 30 de juny del 2016

La resurrecció de Crist (Jo 20,1-9)

Crist ha ressuscitat! al·leluia! Aquest és el crit de joia que avui surt de tots els nostres cors! Aquell Jesús, que divendres acompanyàvem en el seu dolor, i el record del seu sofriment i el nostre pecat ens feia tremolar, quan cantàvem: "Hi eres tu quan el duien a la creu, hi eres tu quan a l'arbre el van clavar", aquell mateix Jesús que va venir al món, perquè els homes tinguessin Vida..., aquest Jesús ha triomfat sobre la mort! És viu! Ha ressuscitat! És aquí, amb nosaltres, per sempre! 
La resurrecció de Jesús implica la nostra pròpia resurrecció, alliberant-nos de tot el que ens esclavitza i ens fa morir: l'orgull, l'egoisme, l'afany desmesurat d'atresorar, el passar sense mirar, sense escoltar, el viure tancat... I es realitza també desenvolupant tot allò que ens pot fer créixer: estimar, donar, somriure, mirar per davant per a veure-hi, escoltar, viure obert...
Jesús ressuscitat, gràcies -des del fons del nostre cor- per aquesta Vida Nova que ens has donat per sempre! Ajuda'ns a viure l'esclat de la teva resurrecció, omplint d'esperança, joia i amor el nostre entorn! En un món desencisat i materialista, en un món de guerra fratricida, on tant germans sofreixen i ploren, fes que sapiguem ser missatger d'alegria i de pau, anunciant la Bona Nova per al present i l'esperança per al futur, com a penyora real i vida de la teva resurrecció.
Que el desig i la joia de sentir-nos testimonis de la teva resurrecció ens acompanyin sempre, i siguem aquest foc nou, que escalfi a tot aquell que té fred: fred d'amistat, de companyia, de fam, de falta de comprensió, de manca de treball, de malaltia, de ...tantes i tantes coses! I és que d'una cosa n'estem ben segurs: Si nosaltres sabem cremar amor, els altres no passaran fred!
Montse Llopart
Parròquia Mare de Déu de la Salut, Gràcia 

Jo 20,1-9
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
- S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

DÉU NO ET PREGUNTA

Déu no et pregunta quin cotxe tens, sinó amb quantes persones has compartit el teu vehicle, quants necessitats has portat a casa seva, quants malalts a l'hospital.
Déu no et pregunta quan guanyes cada mes, sinó quina és la teva actitud a l'hora de guanyar el sou. I si saps compartir amb el qui té necessitat.
Déu no et pregunta quina és la superfície de casa teva, sinó quantes persones el compartiu i quantes n'aculls en cas de necessitat.
Déu no et pregunta quin lloc de treball ocupes, sinó l'esforç que fas per fer el treball de la millor manera possible.
Déu no et pregunta per la roba que tens a l'armari, sinó a quanta gent has ajudat a vestir.
Déu no et demana quants amics tens, sinó de quantes persones ets amic, a quantes persones estimes i de quantes persones ets estimat.
Déu no et demana a quin barri vius, sinó com tractes els teus veïns. Si poden comptar amb tu quan et necessiten.
Déu no et demana el color de la teva pell, però si com actues i com et comportes en la vida de cada dia.
Déu no et demana pas perquè has estat tant temps ignorant-lo i desentenent-te d'Ell. Està content amb que t'hagis decidit avui a voler-lo conèixer millor i voler-lo seguir sempre.
Déu no et demana pas a quantes persones has parlat de l'Evangeli, sinó quantes persones l'han conegut veient la teva vida.

TENIR I RETENIR

La vida és curta i l'ofici de viure-al és tan difícil...! Per això et diré que les relacions més grans i més boniques les tindràs quan menys frisis per obtenir-les i retenir-les.
Si vols tenir el mar, contempla'l. Obre les teves mans dins de l'aigua, i tot el mar estarà en elles. Però si les tanques per retenir-lo, et quedaran automàticament buides.
Si tens un amic amb afany de peregrí, deixa'l marxar i el tindràs per sempre. Perquè si el retens per posseir-lo, sols tindràs un presoner.
Si vols tenir el vent, desplega els braços, obre les mans i el vent serà tot teu. Perquè si vols aferrar-lo, et quedaràs sense res.
Si vols tenir un fill a prop, deixa'l créixer, deixa'l patir... que s'allunyi. El tindràs més madur a la tornada. Perquè si el retens, el perdràs per sempre.
Si vols tenir el sol i gaudir de la seva meravellosa llum, obre els ull i contempla-ho tot... Perquè si els tanques per retenir la llum que has trobat, et quedaràs a les fosques.
Si vols viure el goig de TENIR, allibera't de la mania de POSSEIR i RETENIR.
Només així gaudiràs de la vida, sabent que la tens sense posseir-la... deixant-la córrer, sense retenir-la.

IGNORA L'INSULT DE L'INSOLENT

Hi ha un proverbi xinès segons el qual és millor ignorar un insult que haver-lo de respondre. I això és mostra de saviesa.
Pensa en els problemes que pots evitar i les tensions que podries eliminar si prenguessis la decisió d'ignorar una ofensa lleu, o una difamació sense importància, o un desengany inconscient - o fins i tot conscient.
Les nostres reaccions a les situacions de les nostres vides son una elecció, i nosaltres som els que les hem de prendre.
La propera vegada que algú et tracti amb descortesia, no hi paris esment. És una elecció lliure. O decideix riure-te'n després, quan estiguis sol. Pensa que no ofèn qui vol, sinó qui pot.
Això no vol dit que t'hagis de convertir en una catifa que tothom pugui trepitjar o escopir. Pensa que quan l'insolent t'escup, l'escopinada recau a la seva cara.
Descobriràs en el decurs de la teva vida que és molt més estimulant el cap clar per a contemplar les coses en conjunt, i no preocupar-se per les trivialitats.
No fer cas d'un insult és una manera molt eficaç d'evitar que et devori l'energia negativa de l'ira.

ELS TRES VELLETS

Una dona estava regant el jardí de casa seva, quan va veure tres vells carregats d'experiència, asseguts davant de la porta.
No els coneixia de res però els hi va dir:
- No els conec però fan cara de tenir gana. Si us plau, entrin a casa meva a menjar quelcom.
Ells li preguntaren:
- Que hi és, l'home de la casa?
- No -va respondre ella-. No hi és.
- Aleshores no podem entrar -digueren.
Quan el marit va arribar al capvespre, la dona li va explicar el que passava i perquè hi havia aquells vellets a fora.
L'home va dir-li a la seva muller:
- Surt i digues-els que ja sóc aquí i convida'ls a passar.
- No podem entrar tots tres a l'hora a una mateixa casa -explicaren el vellets.
- Per què? -va voler saber ella.
Un dels homes va senyalar a un altre dels seus amics i va explicar:
- El seu nom és Riquesa. -Després va senyalar a l'altre- Aquest es diu Èxit, i jo em dic Amor. Ara, ves a dintre i decideix amb el teu marit a qui de nosaltres tres voleu invitar a casa vostra.
La dona va entrar a casa i li va explicar al seu marit el que li havien dit. L'home es va posar molt content. ..
- Fantàsticl Ja que la cosa va així convidarem la Riquesa. Que entri i ompli casa nostra.
La dona no hi va estar d'acord ...
- Estimat, perquè no convidem a Èxit. .. ?
La filia del matrimoni que havia escoltat la conversa des de l'altra habitació va venir corrents i va dir:
- No seria millor que convidéssim a Amor... ? Llavors casa nostra seria plena d'amor.
- Potser sí que te raó. Serà millor que fem cas de la noia -va dir el marit a la muller.
Ves a fora i fes passar l'Amor, perquè sigui el nostra hoste.
La dona va sortir i va dir:
- El senyor Amor que faci el favor de passar. Ell serè el nostre convidat.
El vellet nomenat Amor s'alcà i va anar cap a la casa. Els altres dos companys també s'aixecaren i el seguiren.
La dona els pregunta estranyada:
- Vostès també ... ? Jo només he convidat a Amor.
Els vells respongueren junts:
- Si haguéssiu convidat a Riquesa o a Èxit, els altres dos ens haguérem quedat fora, però ja que heu triat a Amor ... Allà on va ell, nosaltres també hi anem.

PERQUE ALLÀ ON HI HA AMOR TAMBÉ HI HA RIQUESA I ÈXIT

GRÀCIES, MARES I PARES

Per les vostres MANS, tan delicades,
que saben agafar, sense empresonar.
Que saben donar sense mesura,
i tenen força per consolar i beneir.

Pels ULLS que saben veure la necessitat,
sense oblidar allò que és menys vistós.
Que saben veure més enllà de les aparences,
per tal de que tothom es senti comprés!

Per les OÏDES que capten tot seguit,
el clam dels febles i angoixats.
Que són sordes murmuracions i xerrameques,
i a tot allò que no ajuda pas a ser més feliç.

Pels LLAVIS que mai diuen res,
que pugui ferir i fer mal als altres.
Que diuen paraules guaridores,
que no traeixen mai la confiança!

Pel COR, que sempre sap donar escalf,
acollida i esperança.
Ric en  tendresa i perdó,
compartint tristeses i alegries!

PARES I MARES: GRÀCIES

dimecres, 29 de juny del 2016

I DÉU, VA PLORAR ...

Un cer periodista, tenia moltes ganes de poder tenir una entrevista amb el mateix Déu, i fer-se famós tot seguit...
Déu mateix, un bon dia, li va dir:
- Vols entrevistar-me?
- Si tinguéssiu una estona per dedicar-me...
Déu li respongué:
- El meu temps és etern, com bé saps. Que vols preguntar-me?
- M'agradaria saber quin comentari us mereix la realitat de l'home, que un dia vareu crear a imatge i semblança vostra...
Amb un posat preocupat, Déu li digué:
- Us avorriu de ser infants i teniu pressa en créixer; poc més tard voldríeu tornar a ser infants. Molts perden la salut per tal de tenir diners i després han de gastar tots els diners, per recuperar la salut. Us passeu la vida acumulant bens de tota mena, sense gaudir-ne, i els vostres fills els malgastaran tot seguit. Pensant massa en el futur, no viviu el present i no gaudiu de les petites coses de cada dia. Us priveu gaudir dels fills, per l'afany de tenir més, i quan us en doneu compte ja heu perdut els fills. Cerqueu aplaudiments fora de la llar, quan en realitat, ni vosaltres mateixos us aproveu i accepteu, amb les vostres limitacions personals. Que si canvieu molt d'amics, és perquè els amics es cansen de vosaltres i de les vostres mesquineses. Si us passeu la vida acumulant rancors i enveges, us esteu perjudicant a vosaltres mateixos, i se us està ressecant l'ànima. Molts viuen com si haguessin de morir, i moren com mi mai haguessin viscut, una verdadera llàstima. Jo, per damunt de tot, sempre he volgut que tothom fos feliç... Però fent mal ús de la llibertat, molt opten per l'egoisme i la infelicitat... Estic molt preocupat. Pots ben creure, que em sap molt de greu... 
Us ho puc ben assegurar: "Déu, va plorar!

TALLA LA TEVA BRANCA

Conta la llegenda que el rei d'una llunyana comarca un bon dia rebé en obsequi dos petits falcons. Els els va entregar al mestre ensinistrador perquè els entrenés.
Al cap d'alguns mesos, el rei demanà informes al mestre sobre l'entrenament dels valuosos falcons. El mestre l'informà que un dels falcons responia perfectament a l'entrenament, però que l'altre no s'havia mogut de la branca on el va deixar el dia de la seva arribada.
El rei feu venir curanderos i sanadors perquè veiessin el falcó; però ningú pogué fer volar l'au que restava a la seva branca. En un acte de desesperació, el rei comunicà al seu poble i prometé una bona recompensa a la persona que fes volar el falcó.
L'endemà, de bon matí, veié el falcó volant àgilment davant les finestres del palau. Feu venir l'autor d'aquest prodigi. Li presentaren un pageset d'allò més senzill i humil.
El rei li preguntà:
- Com ho has fet per fer volar el falcó? Ets un mag?
El pageset atemorit digué al rei:
- No fou màgia ni ciència, Senyor, només he tallat la branca i el falçó ha volat. S'adonà que tenia ales i començà a volar.
Les cròniques conten que des d'aleshores el falcó volà lliurement i sense cap restricció, i el rei gaudia de veure'l volar.

... I tu, a quina cosa estàs aferrat que t'impedeix volar àgilment?
... què és això dels qual no et pots desenganxar?
Vivim dins una zona de comoditat on ens movem i creiem que això és l'únic que existeix. Dins d'aquesta zona hi està tot el que sabem i creiem. Convivim amb els nostres valors, rutines, pors i limitacions.
Tenim desigs, volem resultats, però no sempre estem disposats a còrrer riscos, no sempre estem disposats al canvi, a còrrer camins difícils.
Deixa d'aferrar-te a la teva pròpia i única branca i corre el risc de volar més alt. 
ATREVEIX-TE A VOLAR!!!

TEMPESTES

Un camperol li va demanar a Déu que li permetés, durant un any, manar sobre la Natura, perquè segons ell, així li anirien millor les collites.

I Déu li va concedir!
A partir d'aquell moment, quan el pagès volia pluja fina, la tenia; quan demanava sol, aquest brillava tot el dia; si a ell li semblava, demanava més aigua i llavors plovia regularment amb abundància.

Quan va ser el temps de collir, el pagès va veure estupefacte que els seus sembrats havien fracassat totalment.
Desconcertat, i mig moltes, li va preguntar a Déu perquè li havia anat tant malament, si ell hi havia posat els climes que creia més convenients? Déu li va contestar:
- Tu vas demanar el que vas voler, però no el que de veritat et convenia! Durant el temps que et vaig concedir, no vas demanar mai ni una sola tempesta! I d'aquestes, de vegades són necessàries per netejar els sembrats, per foragitar els animalons que els fan malbé i se'ls mengen, per purificar-los d'alguna plaga... 

Nosaltres també podríem aprendre d'aquest conte, ja que voldríem que la nostra vida passés sense ni un contratemps, ni un problema, ni una malaltia...
La persona optimista, no és la que no veu dificultats, sinó aquella que les afronta sense fer-se en darrera. Per això, i sense caure en masoquismes, podríem dir que les dificultats es transformen en avantatges quan fan madurar a les persones i les fan créixer.
Sovint cal una veritable tempesta en la vida d'una persona per fer-li entendre quant s'ha preocupat per foteses que només eren xàfecs passatgers.
L'important no és defugir de les tempestes, és tenir fe i confiança en que aviat passaran i ens deixaran quelcom de bo a les nostres vides.

UN DOCTORAT EN DESENVOLUPAMENT INFANTIL

Una dona va anar a renovar el seu carnet de conduir i quan el funcionari li va demanar a que es dedicava, va dubtar a l'hora de respondre, perquè no sabia com explicar-li. El funcionari va insistir:
-El que li pregunto, és si té una feina fixa!. 
- És clar, que tinc una feina -va respondre ella- Sóc mare!
- Nosaltres no considerem això una feina -li va dir fredament el funcionari- li posaré simplement, mestressa de casa.
Una bona amiga d'aquesta mare, es va assabentar del que havia passat i durant un temps no va parar de donar-hi voltes fins que un dia es va trobar ella mateixa en una situació idèntica.
Va resultar que la persona que la va atendre era un funcionària de carrera, segura i eficient. El formulari que s'havia d'omplir era llanguíssim. La primera pregunta va ser:
- Quina és la seva ocupació?
Ella va respondre:
- Sóc Doctora en "Desenvolupament Infantil i en Relacions Humanes".
Sorpresa, la funcionària ho va anotar al formulari però no va poder estar de demanar-li...
- Puc preguntar-li, què fa vostè exactament?
La dona digué:
- Desenvolupo un programa a llarg termini dintre i fora de casa. Sóc responsable d'un equip i actualment m'ocupo de quatre projectes. Treballo a dedicació complerta i el grau d'exigència d'aquesta feina és de catorze hores diàries i a vegades fins i tot les vint-i-quatre hores del dia.
A mida que li explicava les seves responsabilitats, va notar un creixent respecte en la veu de la funcionària, que va acabar d'omplir el qüestionari sense fer més preguntes.
Quan aquella dona va tornar a casa va ser rebuda pel seu equip: una nena de tretze anys, un nen de set i un altre de tres. Mentre anava cap a l'habitació per canviar-se de roba, va sentir el més nou dels seus projectes: un nadó de sis mesos assajant un nou to de veu.
Va somriure feliç recordant la seva resposta a la funcionària i pensant si ella era Doctora en Desenvolupament Infantil i Relacions Humanes... Què seran les àvies...? Doncs: Doctores Executives Senior. I les ties? Aquestes podrien ser: Doctores Assistents...
I d'aquesta manera totes les dones, mares, esposes, amigues i companyes: Doctores en l'art de fer la vida millor.

Mares, no us preocupeu per no donar als vostres fills el bo i millor de tot... Només cal que els doneu el millor de vosaltres mateixes!

UNA PARTÍCULA DE VERITAT

Una vegada, el príncep dels dimonis amb un dels seus deixebles, va decidir fer un llarg passeig per la Terra. Li havien arribat notícies de que la Terra s'havia convertit en camp de mentides, odi, perversitat de tota mena i que en la regió hi regnava la hipocresia. Un i altre s'ho volien passa bé.
Els dos anaven caminant quan el deixeble va alertar l'amo dimoni:
- Tingueu compte, Senyor! allà hi ha una partícula de veritat, bondat i de veritable fe!. Destruïm-les, no fos cas que es propaguessin!
El diable molt tranquil digué:
- No et preocupis gens. Ja vindrà la institució religiosa, la política i prompte l'ofegaran.

Les institucions solen basar-se en l'afany de poder i de domini i s'extravien en infecundes burocràcies, normes, lleis, tradicions, en coses superficials i es giren d'esquena a l'essencial. Per obsessionar-se amb la forma no veuen el fons; per mirar només la lletra, no entenen l'esperit.
Institucions i organitzacions tenen perversa habilitat per bloquejar-se en els seus prejudicis i donar l'esquena a la realitat. Venen mitges veritat, que són les pitjors mentides, i tendeixen a una dura jerarquia que origina competències i enveges entre els que regeixen la institució o l'organització.
La realitat està més enllà dels fitxers, oficines, palaus, organitzacions i institucions. 

FELIÇOS ELS QUI ESTAN MALALTS

Feliços els qui visiten i estan amb els malalts, perquè heretaran el Regne preparat per  ells des de la creació del món.
Feliços els qui estan al costat dels malalts en els moments difícils de sofriment, perquè seran beneïts del Pare.
Feliços els qui amb generositat i eficàcia ajuden els malalts, perquè ells obtindran la vida eterna com el bon samarità.
Feliços els qui s'apropen als malalts amb estimació i afecte, perquè les seves vides vessaran tendresa i amor.
Feliços els qui defensen els drets dels malats, perquè rebran de Déu el premi de la solidaritat.
Feliços els qui prop del malalt saben comunicar serenitat, pau i esperança, perquè rebran el goig de la felicitat.
Feliços els visitadors de malalts que han fet l'experiència d'haver sofert somrient i ara fa somriure als qui sofreixen.
Feliços els qui, moguts per l'amor i la justícia, saben fer companyia als malalts que sofreixen abandó i solitud.

DE TOTES MANERES

Les persones, moltes vegades, són poc raonables, il·lògiques, egoistes i de mal caràcter...
De totes maneres, perdona-les i estima-les.

Si ets bondadós, atent i amable, algunes persones et poden acusar de tenir motius egoistes, interessos o segones intencions... 
De totes maneres, sigues bondadós, atent i amable.

Si tens èxit en la teva vida, tal vegada guanyaràs falsos amics i alguns veritables enemics...
De totes maneres procura tenir èxit en la vida i en tot el que facis. No facis cas dels possibles detractors.

Si ets honest, honrat i franc, algunes persones tal vegada t'enganyin... 
De totes maneres sigues honest, honrat i franc.

Allò que vas tardar en construir, algú ho pot destruir en una nit... 
De totes maneres construeix i treballa.

Si has trobat serenitat, felicitat i pau, pots despertar gelosia i enveja en els qui no són veritables amics... 
De totes maneres sigues feliç i gaudeix de la serenitat i de la pau.

El bé que fas avui, algunes vegades l'oblidaran demà... 
De totes maneres tu segueix fent el bé i estimant.

Dóna al món (a la humanitat) el millor de tu mateix, encara que no sigui tot el suficient que necessita... 
De totes maneres dóna als altres el millor de tu mateix.

... Per què en l'anàlisi final t'adonaràs que has acomplert la missió que Déu i la vida t'han encomanat al venir a l'existència. VIU I ESTIMA.

dimarts, 28 de juny del 2016

PENSAMENTS SOBRE DÉU

Com nosaltres, que tenim els ulls posats en Déu mirant de fer-ne una reflexió, també importants personatges, tant del món antic, com del modern i contemporani, han passat per aquest procés.
Tots ells, filòsofs, polítics, teòlegs, beats, escriptors, mestres i Papes de Roma, ens han lliurat unes meravelloses conclusions on poder sadollar les nostres inquietuds. Ens han deixat dit que:
  • Déu no parla, però tot parla de Déu...
  • Déu mira les mans netes, no les que estan plenes...
  • Déu no ens arrossega ... ens atrau!
  • Déu ens va donar els records, perquè poguéssim collir roses a l'hivern de la nostra vida...
  • Déu no et tancarà mai una porta sense obrir-te una altra...
  • Déu vol actuar utilitzant les teves mans...
  • El que primer no escolta a Déu, no té res per dir al món...
  • Déu implica, complica i simplifica...
  • El silenci és l'única remor que fa Déu, quan passa pel món...
  • En Crist, missatge i missatges són una mateixa cosa...
  • Jesús és el rostre humà de Déu... i el rostre diví de l'ésser humà...
  • La foscor no existeix. El que tu anomenes foscor, és la llum que no pots veure...
  • No hem de fer servir Déu com una crossa per caminar...
  • Qui busca la veritat... busca Déu, encara que no ho sàpiga...
  • Déu ens condueix per camins tan imprevists!
  • Però el Senyor sap qui sóc i amb això en tinc prou.

FELIÇOS ELS QUI CREURAN SENSE HAVER VIST (Jo 20, 19-31)

"Pau a vosaltres!" ens diu avui Jesús... Joiós per a tots!
Pau... una paraula tan curta, però que és el resum de tot el que un home necessita per a ser feliç, trobar-se a ell mateix, acceptar-se..., trobar Déu i els germans... i conviure fraternalment amb tots...
I fiant-te dels homes, Senyor, i amb tot l'amor que sortia en aquells moments del teu cor, dius: "Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres"... El Pare sabia prou bé que podia confiar en Tu; però Tu, Jesús, et vas arriscar -i et segueixes arriscant a cada moment- confiant en nosaltres... I és que som còmodes, instal·lats, covards i fets a l'anar passant,,, sempre comprometre massa la nostra vida.
Nosaltres creiem, Senyor. Creiem en la teva paraula; creiem el testimoni dels apòstols i dels que van viure amb Tu. No hi veiem molt clar, de vegades, però sabem que estàs en nosaltres, viu i ressuscitat. I sabem, per damunt de les nostres febleses, que ens estimes incondicionalment i ens comprens sempre.
Nosaltres et palpem entre els homes que estimen, que lluiten per la pau i la veritat... Et trobem en els ulls nets dels infants; en els adolorits i esperançats dels malalts; en els cansats del camí dels nostres avis; en els oberts a l'esperança dels joves; en tots aquells ulls que ploren de joia o de dolor; en les mans que treballen i acaronen; en els cors que bateguen d'amor... I, com els deixebles, et volem fer present al compartir el nostre pa de la fraternitat amb tots: els que, com nosaltres, tenen la sort de conèixer-te, i amb els que no n'han sentit parlar mai, o potser sabien de Tu i t'han oblidat...
Finalment, et donem gràcies, Senyor, perquè nosaltres som "aquells feliços" que creiem sense veure, tot fent camí cap el dia de veure i viure plenament la vida de debò per sempre. Llavors, ja no farà falta creure...
Montse Llopart, parròquia Mare de Déu de la Salut (Gràcia)

Jo 20, 19-31
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.


TELÈFON I PREGÀRIA

Un amic franciscà em preguntà si el telèfon entre Déu i jo funcionava correctament. Hi ha set pautes-em digué- per a una bona comunicació en Déu i tu. Escolta:
  1. No marcar el número a cegues. Procura marcar-lo sempre amb molta cura!
  2. No parlar contínuament, sense pauses. Escolta la veu que hi ha a l'altre costat!
  3. No telefonis només en cas d'urgència. Truca també, quan tot et va bé!
  4. No truquis únicament en les hores de tarifa reduïda. Fes-ho també, quan et costi més.
  5. Si hi ha un missatge en el contestador, no t'oblidis de respondre tot seguit.
  6. Si la comunicació es talla, torna a trucar. Haurà estat un error teu, segur!
  7. Si, seguint aquestes pautes, t'és difícil recuperar la connexió, acut a l'Esperit Sant... Ell, restablirà la comunicació, el diàleg i la PAU!

PREGÀRIA PER LA INCORPORACIÓ A LA COMUNITAT CRISTIANA

Pregària dels pares
Us donem gràcies, Déu i Pare nostre. 
Vós sou la font de la vida.
Vós sou al cor del nostre amor.
Vós ens heu donat la gran joia de crear, amb Vós, una nova vida.
Per l'aigua i per l'Esperit Sant, 
feu néixer el nostre fill a un món millor.
Que la seva vida, sigui plenament feliç,
en el corrent del vostre amor.

Us donem gràcies, Pare, pel nostre fill,
per la seva arribada a casa nostra.
Pel seu primer esguard i el seu primer somriure.
Guieu-lo cada dia pels camins de la vida;
feu que estimi totes les flors del camí;
feu-lo germà i company de tothom.
I, renoveu en tots nosaltres, la gràcia que vàrem rebre 
el dia del nostre Baptisme.
Us ho demanem, pel mateix Crist, Senyor nostre!

ENGRUNES DE FELICITAT

No t'oblidis els dies bonics i joiosos!
Si els oblides, no tornaran mai més!

Et desitjo el valor i la força del sol!
Malgrat les misèries de la vida, cada matí s'alça molt per damunt de totes elles!

Per néixer una flor, la planta, necessita el sol!
Per esdevenir una persona, l'ésser humà, necessita l'amor!

Hi ha dies bons i dies dolents!
Els bons passen ràpidament, com bé saps, i et sembla injust quan se'n van...
Els dolents, també acaben passant; el pensar-ho, et donarà pau i consol!

Allò que som, és mil vegades més important que no pas allò que tenim!
L'amor és l'únic camí possible, per tal d'aconseguir la felicitat.

L'home necessita el SILENCI...
el progrés, ens ha donat el SOROLL!

L'home necessita PAU...
el progrés ens ha donat COMPETÈNCIA!

L'home necessita DÉU...
el progrés ens ha donat FALSOS ÍDOLS!

Per tal de ser feliços de veritat, hi ha un camí a seguir:
"DONAR-SE UN MATEIX" i únicament  una persona feliç, pot arribar a fer feliços als altres.

EL QUADRE QUE FEIA NOSA

Era una pintura, d'unes notables dimensions, que ja havia vist canviar de lloc diverses vegades i que semblava que a tot arreu feia nosa... Un bon dia, me la vaig trobar penjada en una sala gran i espaiosa i vaig quedar sorprès de l'efecte que feia.
- Sembla que no pugui ser! -vaig comentar a un amic.
- Tot està en trobar-li el lloc -em va respondre tot seguit.
Vaig pensar que tenia raó...
El mateix passa amb les coses de la vida: "Cada cosa té el seu temps i el seu lloc", que ja deia un savi de l'Antic Testament. Igualment amb les persones: tothom té les seves qualitats (dons, talents, "gràcies",...) L'important és saber trobar el seu lloc!
Heus ací una de les tasques més importants dels pares i educadors: ajudar als fills i als infants a trobar el seu lloc i el seu camí en la vida.
El nostre gran Pau Casals, en el cèlebre missatge a l'Assemblea de les Nacions Unides va dir:
"Hauríem de dir a cada nen i a cada nena de totes les escoles d'arreu del món, que ell és ÚNIC i irrepetible... Que no hi ha cap altre nen com ell i que no n'hi ha hagut ni n'hi haurà cap més. Que és una meravella irrepetible, capaç d'esdevenir quelcom extraordinari, en el procés evolutiu de la humanitat..."
Jesús Huguet Solsona 

PROVA DE FE

Un alpinista, desesperat per conquerir el cim d'una altíssima muntanya, va iniciar la travessa després d'anys de preparació. Com no volia compartir la glòria d'aquesta gesta amb ningú, s'hi va posar sol, sense cap company.
Va començar a pujar un dia a trenc d'alba i va continuar pujant i pujant. Es va començar a fer tard però no va parar per acampar, sinó que va continuar pujant. I es va fer fosc.
La nit es va possessionar de la muntanya i no es podia veure absolutament res. Tot era negre. No hi havia cap referència, doncs els núvols tapaven la lluna i les estrelles.
L'alpinista va continuar pujant a les palpentes per la paret d'un penya-segat. Just a pocs metres del cim, va relliscar i va caure al buit.
Xuclat per la gravetat, l'alpinista baixava a una velocitat vertiginosa. En els angoixants moments de la caiguda van passar pel seu cap tots els bons moments de la seva vida ... i també els no tan bons.
Convençut que la seva mort era imminent, va sentir, però, de sobte, una forta estrebada que el subjectava per la cintura als ancoratges que ell mateix havia fixat a la roca.
En aquell moment de quietud, penjat a l'aire, va cridar:
- Ajuda'm Déu meu!
- Què vols que faci? -li respongué una veu profunda des del cel.
- Salva'm Déu meu!
- Creus que realment et puc salvar...?
- Ben segur, Senyor!
- Doncs si és així, talla la corda que t'aguanta.
Hi va haver un moment de silenci... L'home s'aferrà encara més a la corda.
Diuen que l'endemà, l'equip de rescat va trobar aquell alpinista mort, congelat i amb les mans fortament aferrades a la corda... A TAN SOLS DOS METRES DEL TERRA!


I nosaltres ... estem molt aferrats a la nostra corda?

Ens deixaríem anar, arribat el cas?

dilluns, 27 de juny del 2016

PEDRA

Matèria mineral, dura i sòlida, que és molt comuna a la terra:

  • El qui va distret, hi ensopegarà...
  • El violent la farà servir per llançar-la contra un altre...
  • L'emprenedor construirà coses amb ella...
  • Un pagès cansat la farà servir per seure una estona...
  • Pels nens podrà esdevenir una joguina...
  • Amb una pedra David va matar Goliat...
  • Amb un pedra Miquel Àngel en va treure d'ella les més belles escultures....
En totes aquestes circumstàncies, la diferència no va estar mai en la pedra, sinó en l'home.

No hi ha cap pedra al nostra camí que no pugui ser aprofitada pel propi creixement.

PARE, QUANT GUANYES PER HORA DE TREBALL?

Amb veu tímida i ulls plens d'il·lusió i expectativa, el nen rebé al seu pare al tornar del treball i li preguntà:
- Pare, quant guanyes a l'hora pel teu treball?
El pare, amb mirada severa li respongué:
- Escolta nen, aquestes coses no les dic ni a la teva mare i jo no em molestis més perquè vinc molt cansat del treball.
Però el nen tornà a insistir:
- Però, digues-me, per favor, quant guanyes a l'hora?
La reacció del pare va ser menys severa i respongué:
- Guanyo solament cinc euros per hora.
El nen tornà a preguntar:
- Pare, em pots prestar dos euros?
El pare es va enfadar i de manera brusca li digué:
-Així que aquesta era la raó per saber quan guanyo a l'hora! Ves, ja hauries d'estar dormint i no molestar-me, aprofitat!
Una miqueta més tard, el pare reflexionà sobre el que estava passant, es va sentir culpable i no podia veure el seu programa de televisió tranquil·lament.
El pare pensava que tal vegada el seu fill volia el diner per comprar-se alguna cosa de molt interès per a ell, i, volent-se descarregar la consciència, s'aixecà del sofà i anà a l'habitació del nen i en veu molt baixa li preguntà:
- Dorms? fill meu.
- No, no, pare, no dormo -respongué el fill.
- Escolta fill, aquí tens els dos euros que m'has demanat.
- Gràcies pare! -digué el nen posant les seves mans sota els llençols i traient altres tres euros li digué:
- Pare, ara estic molt content i feliç perquè he reunit cinc euros!
- Molt bé fill, ara digues-me, per què vols aquests cinc euros?
- PARE, EM PODRIES VENDRE UNA HORA DEL TEU TEMPS PER ESTAR AMB MI?

PAPA, VULL SER COM TU!

El meu fill va néixer fa uns dies; va arribar a aquest món d'una manera normal, però jo no hi vaig ser perquè havia de viatjar i tenia molts compromisos.
El meu fill va aprendre a caminar, a parlar i a menjar solet quan jo no hi era. Que ràpid creixia i com passava el temps!
A mida que s'anava fent gran el meu fill em deia: Papa, vull ser com tu! Quan tornes a casa, papa?. No ho sé, fill, però quan torni et prometo que jugarem junts. Ja ho veuràs! -li deia jo.
Fa uns dies el meu fill va complir deu anys i em va dir: Gràcies per la pilota que m'has regalat. Vols jugar amb mi? Avui no, fill, tinc masses coses a fer -va ser la meva resposta. Bé, no pateixis, papa, un altre dia serà. I se'n va anar somrient sempre amb les mateixes paraules als llavis: "Jo vull ser com tu!"
L'altre dia el meu fill va tornar de la universitat, fet un home. Fill, estic orgullós de tu. Seu amb mi i parlem una estona -li vaig oferir. Avui no, papa, tinc compromisos -va contestar-me-. Per favor, em pots deixar el cotxe per anar a veure uns amics?
Ara estic jubilat i el meu fill viu a un altre lloc. Avui l'he trucat: Hola fill, m'agradaria veure't -li he dit. Seria fantàstic, papa, però és que no tinc temps, saps... la meva feina, els nens...! Però de totes maneres, gràcies per trucar, ha estat un plaer escoltar la teva veu.
Quan he penjat el telèfon m'he adonat que el meu fill ha aconseguit el que volia ser de petit ... SER IGUAL QUE JO!

OBLIDAR EL PRINCIPAL

S'explica que una dona pobra amb un nadó a coll va sentir en passar per davant d'una cova una veu misteriosa que li deia des d'allà dintre:
"Entra i pren el que vulguis, però no t'oblidis del principal. Recorda, després que surtis la porta es tancarà per sempre més. Aprofita l'oportunitat però, com t'he dit ... No oblidis el principal!"
La dona va entrar a la cova i va trobar moltes riqueses. Fascinada per l'or i les joies va deixar el nen a terra per poder-ne aplegar quantes més millor en el seu davantal.
La veu misteriosa la va advertir:
"Tens només vuit minuts!"
Esgotat el temps, la dona, carregada d'or i pedres precioses va córrer cap a la sortida de la cova i la porta es va tancar al seu darrere...
Va recordar llavors, esfereïda, que el seu nen havia quedat tancat allà dins per sempre.
La riquesa li va durar poc i la desesperació per sempre.

El mateix ens passa de vegades a nosaltres... Disposem d'uns vuitanta anys per viure en aquest món mentre una veu que ens va advertint: "No t'oblidis del principal!"
El principal és:
Els valors espirituals, la família, els amics, la vida... Passa, que els plaers materials ens fascinen de tal manera, que el principal sovint queda relegat a un segon terme i així esgotem el nostre temps oblidant els tresors de l'ànima... L'amor, la pau, la humilitat, la senzillesa... És a dir; la puresa, la tendresa i la innocència dels infants.

NOVA CONJUGACIÓ DEL VERB "CALLAR"

Callar sobre la pròpia persona, és HUMILITAT.
Callar sobre els defectes dels altres, és CARITAT.
Callar quan s'està patint, és HEROISME.
Callar davant el sofriment dels altres, és COVARDIA.
Callar davant de les injustícies, és FLAQUESA.
Callar quan un altre parla, és DELICADESA.
Callar quan un altre espera una paraula nostra, és OMISSIÓ.
Callar i no dir paraules inútils, és PENITÈNCIA.
Callar quan no hi ha necessitat de parlar, és PRUDÈNCIA.
Callar quan Déu ens parla dins el cor, és SILENCI.
Callar davant el misteri que no entenem, és SAVIESA.

Quan en la foscor de la nit busquem a Déu i no el  trobem, és perquè no el sabem buscar en els nostres cors.
Ell mai ens abandona.

LA RATERA

Hi havia una vegada un rata que, mirant per un forat de la paret, va veure que els amos obrien un paquet. Se li va fet la boca aigua pensant en quina llaminadura hi hauria a dins. Va quedar, però, horroritzada veient que es tractava d'una ratera. Va sortir com un coet, per advertir als altres animals de la granja. Cridava: "Hi ha una ratera ... hi ha una ratera!"
La gallina, distreta picant per terra li va dir:
- Mira noia, jo entenc que és un gran problema per a tu, però a mi no em perjudica en res!
La rata es va acostar llavors al be i va dir: "Hi ha una ratera a la casa...!"
- Ho sento per tu, però no hi ha res que jo pugui fer, sols pregar per tu en les meves oracions.
La rata, tota moixa, va anar explicar-ho a la vaca, i aquesta li va contestar:
- Que potser et sembla que estic en perill...? Jo diria que no, oi?
La rata va tornar molt amoïnada al seu amagatall.
Aquella mateixa nit la va despertar el soroll de la ratera en disparar-se. La dona del granger va córrer a veure què havia caigut al parany; però va passar que en la foscor no va veure que la ratera havia atrapat la cua d'un escurçó. L'escurçó la va mossegar rabiós. Al cap d'unes hores la dona tenia molta febre.
Tothom sap que el millor aliment per un febrós és brou de gallina, així és que el granger va agafar un ganivet i va baixar al corral a buscar l'ingredient que li calia.
Com que la dona no millorava, familiars i amics vingueren de lluny per visitar-la. Per poder donar-los de menjar el granger llavors va sacrificar el be.
La pobra dona no sols no va millorar, sinó que al cap d'uns dies va morir.
Aleshores el granger va haver de vendre la vaca a l'escorxador per poder pagar l'enterrament de la muller.

La propera vegada que escoltem algú explicar-nos el seu problema i ens adonem que hi ha parem atenció perquè no ens afecta directament ... recordem aquest conte! EL QUI NO VIU PER A SERVIR, NO SERVEIX PER A VIURE.

SENT LA VIDA, EXPERIMENTA LA VIDA

Escolta la música de la font que raja al teu costat.
Olora la frescor i la humitat de la brisa que acaricia la teva galta.
Comparteix amb ella, el nèctar de la vida.

Enfronta't a les tempestes. Després de la tempesta torna a lluir el sol.
Tu ets llum, descobreix la teva llum, frueix-la, il·lumina.
Escolta, comparteix, aprèn. Ningú neix sabent volar.

No et quedis només mirant el riu. Submergeix-te en les seva aigües, gaudeix de la seva puresa, de la seva frescor i mansuetud.
Allà on trobis més silenci, allà creix la reflexió.
Busca moments de soledat per dialogar a soles ... "amb tu mateix".

Deixa que la teva ànima faci l'amor amb naturalesa.
Beu aigua pura, viatja pels horitzons, navega tots els mars, gaudeix de tot el que t'ofereix la vida. No és pecat "viure"!
Siguis curiós, pregunta, investiga..., deixa't sorprendre.

Acaricia la pell de la vida, acaricia la pell de les persones, acaricia les flors, els arbres, el vent, la pluja, el sol.
Decideix-te pel que creus, penses, sents. Si t'adones que alguna cosa està equivocada no tinguis por en canviar.

No hi ha millor castell ni millor hotel que la teva llar si hi regna l'amor, la pau, el diàleg, la serenitat, la bona entesa.
Darrere els núvols, sempre hi ha el sol. Les aus volen enmig de les tempestes buscant una clariana per trobar-se en la llum.

Déu t'ha donat totes les eines necessàries, per escriure la teva pròpia història. I recorda, si t'equivoques sempre pots començar de nou. Viu la teva vida!!!

SOM EL QUE SOM

Un rei va anar al seu jardí i va descobrir que els arbres, els arbusts i les flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Mirant el Pi el va veure tombat i abatut perquè no podia fer raïms com la Vinya. La Vinya s'assecava perquè no podia florir com el Roser i les Roses ploraven per no ser tan fortes com el Roure...
Aleshores va trobar una planta, una Clavellina.
Estava florida i fresca com mai! El rei li va preguntar:
- Com és que creixes tan saludable, en mig d'aquest jardí mig mort...?
- Doncs, segurament perquè sempre he pensat que, quan em vas plantar, volies que et dones preciosos clavells -va respondre la Clavellina-. En aquell moment em vaig dir: "miraré de ser una bona clavellina de la millor manera que pugui" i vet aquí que sóc la millor planta, i la més bonica del teu jardí!

Així ens passa potser a nosaltres, vivim pansits en les nostres insatisfaccions, en les nostres absurdes comparacions amb els altres... Si jo fos... si jo tingués... si la meva vida fos...
Sempre conjugant un futur incert en lloc de viure un present concret; entossudits en no voler veure que la felicitat és un estat subjectiu i voluntari.
Només podem florir el dia que acceptem que SOM EL QUE SOM; que Déu ens va fer únics i irrepetibles i que ningú pot fer millor que nosaltres allò que estem destinats a fer.

dissabte, 25 de juny del 2016

EL BON MESTRE

El mestre no ha de fer por, perquè la por impedeix la confiança, i sense confiança no hi ha educació possible.
Fa por:

  • aquell que judica,
  • aquell que castiga,
  • aquell que es mostra irònic,
  • aquell que fa quedar malament a posta,
  • el qui es riu dels altres,
  • aquell que explica coses dels altres,
  • aquell que ho sap tot,
  • aquell que és perfecte,
  • aquell que no falla mai en res i sempre té la raó,
  • aquell que no comprèn les febleses dels altres,
  • aquell massa ordenat,
  • aquell que no dubta mai, ...
El mestre no ha de ser enganyós. Les persones escanyadisses només atreuen persones amb necessitat d'enganxar-se. L'interès que ha de mostrar envers els alumnes ha de ser un interès desinteressat. Un dels mals de la persona empalagosa és que torna tota ella desdeny i ressentiment quan algú se li desenganxa per a poder respirar lliurement.

El mestre ha d'estimar de veritat, i se li ha de notar. Els alumnes no han de tenir la impressió d'haver-se de guanyar l'estimació del mestre, ni d'haver-la de merèixer. La gratuïtat i la incondicionalitat de l'estimació es una condició indispensable per tota tasca educativa. Els nois no poden viure amb l'ai al cor per si seran estimats o no. El mestre que deixa entreveure cretes predileccions, "guanyades" per les raons que sigui, es tanca tota possibilitat de confiança i atreu una rècula d'aduladors.
El mestre ha de ser amablement exigent i ha de tenir la traça de fer veure l'exigència com a valoració i, doncs, com a conseqüència de l'estimació veritable.
El mestre ha de tenir temps. Els alumnes han de fer l'experiència que són el centre de tot el projecte educatiu; han d'adonar-se que no hi ha res que valgui tant com ells. El temps és de les coses que més valen, però els alumnes són més important que el temps, i això els ha de ser demostrat.
Per facilitar que els alumnes parlin, el metre ha de tenir la convicció que escoltar no li resultarà fàcil ni còmode i ha de saber despullar-se de la mania dels adults de resoldre problemes. La por que tenen molts nois de parlar, ve sovint del fet d'haver-se trobat amb persones que són màquines de solucions, però que no saben escoltar els problemes. Si el mestre té la idea que parlar serveix només per explicar a un altre coses que no sap, malament rai! Tot, o gairebé tot, allò que l'alumne li pugui explicar, ell possiblement ja ho sap; escoltar-lo doncs, ho tindrà per una pèrdua de temps, es posarà neguitós, i se li notarà. I els alumnes callaran.
El mestre no ha de voler ser com ells; els alumnes no reclamen que els grans siguin com ells. D'un que és com ells, no en trauran res de nou. Tampoc no ha de pretendre, és clar, fer-los com ell és.
El mestre ha de saber que no hi ha gestos neutres davant dels alumnes, i que no hi ha paraules sense importància.
Un bon educador és difícil de fer, però, si a més d'educar a de ser testimoni de Crist i del seu missatge, no cal dir que la dificultat augmenta; la fe és do i és gràcia, però es transmet la paraula, i fer escoltar la paraula requereix un gran sentit pedagògic. Potser una de les causes dels fracassos en l'educació de la fe ha estat refiar-nos de la gràcia i no saber-hi posar els recursos necessaris; plens de gràcia i buits de pedagogia.
Adaptació de "El mestre" de Miquel Estradé. Serra d'Or, Montserrat, gener 1984

PREGÀRIA PER EDUCADORS

Senyor, Vós coneixeu prou el meu cor.
Vós sabeu que el meu únic desig
és donar als altres
tot el que Vós m'heu donat.

Que els meus sentiments i les meves paraules,
els meus lleures i el meu treball,
les meves accions i els meus pensaments,
els meus èxits i els meus fracassos,
la meva vida i la meva mort,
la salut i la malaltia,
tot el que sóc i visc,
que tot sigui per ells,
que tot sigui d'ells,
perquè Vós sou tot d'ells.

Ensenyeu-me, doncs, Senyor,
amb la inspiració del vostre Esperit,
a consolar els qui estan afligits,
a tornar a donar ànim als qui estan desencisats,
a ajudar a aixecar-se els qui han ensopegat,
a sentir-me feble amb els febles
i a fer-me tot de tots.

Poseu en els meus llavis paraules
dretes i justes,
perquè tots creixem en la fe, l'esperança i l'amor,
en la caritat i la humilitat,
en la paciència i l'obediència,
en el fervor de l'esperit i del cor.

Doneu-me la llum
i la competència que necessito,
ajudeu-me a sostenir els tímids i els porucs,
a ajudar tots els qui són febles.
Feu que jo sàpiga adaptar-me a cadascun dels meus germans,
al seu caràcter, a les seves disposicions,
a les seves capacitats i a les seves limitacions,
a cada moment i a cada lloc,
com us vagi millor, Senyor.
Adaptació de la Pregària d'un monjo d'Aelred de Rievaux

SÓC UN PARAIGUA

Sí, jo no sóc res més que això: un paraigua. De color negre, vermell o groc, amb mànec de fusta o d'acer, amb puny de nacre, d'or o de vori; però, al capdavall, un paraigua.
Em fa servir el marrec que va a estudi i la noia que aprèn costura, la dona que surt de compres i el noi que passa els diaris, el ric el pobre, la reina i la monja, el papa i el bisbe, l'empresari i l'obrer... La meva missió és aixoplugar tothom, tant si traspua joia com mal humor, tant si riu com si plora, tant si és de dretes com d'esquerres, blanc o negre. Sempre estic a punt perquè una mà m'agafi i m'estengui barnilles amunt.
A vegades em passo dies i dies arraconat en un armari o empolsegat en un paraigüer; però, si comença a ploure, renoi, quines corredisses! No em deixen ni un moment tranquil i quedo xop, xop com una esponja. És clar que això és precisament el que haig de fer: mullar-me jo per resguardar els altres de la pluja, Sense queixar-me, en silenci.
M'agrada sobretot anar amb en Quimet de Can Baldufa. Amb ell, salto i jugo; sóc metralladora, paracaigudes, nau espacial i casc protector. Si plou ens mullem tots dos, perquè no para de balancejar-me sobre el seu caparró i, quan menys m'ho espero, m'obre i m'estén, encara que llueixi un sol esplèndid. Llavors no em toca altre remei que fer el ridícul. Però m'és igual. Sóc feliç al costat d'en Quimet. Li sóc creador de somnis i company de solituds, joguina i fantasia, paraigua i bastó.
Que n´és de bonic, ser paraigua! Ser paraigua de l'avi Ton, que em fa servir de sopluig i de crossa; de la senyora Filomena, que m'agafa per cobricelar-se el cap en dies de massa sol; de la senyoreta Lídia, que em passeja tota coqueta pel carrer Major,,, i de molts i molts d'altres, com el senyor Lluís, que se'm descuida a tot arreu i que, si no em troba, tot són cridòries i desespers.
Què n'és de bonic, ser paraigua! Ser paraigua obert o paraigua tancat. Ser paraigua quan et necessiten o quan t'arraconen. Ser paraigua de l'home que pensa ser l'amo del món i ser paraigua del qui no té ningú que l'acompanyi, Ser paraigua dels qui t'acaroren amorosament i dels qui rondinen perquè sóc massa vell...
Sí., ser paraigua-Ramon, ser paraigua-Marta, ser paraigua-Joan, paraigua-jo. Això és el que necessita el nostre món, el de la tècnica, el de les cares serioses i els cors ferits, el dels somriures i les alegries.
Què no ho veieu que hi ha xàfecs a tort i a dret, i que convé que algú pari les aigües dels mals humors, i de les tristors, les de la solitud i del nerviosisme, les del desànim, del pessimisme i de la salut?
Que n'és de bo, ser paraigua! Ser paraiigua de mànec segur, de tela resistent i impermeable.
Margarida Pons, "Full diocesà" Tarragona/Vic/Solsona, 30-01-1983 

dijous, 23 de juny del 2016

ELS CINC MISSATGERS DE LA GRAN JOIA

Un dia, el Gran Rei del Sud s'adonà que el seu poble anava perdent la joia de viure. Llavors, alarmat, va escriure al Gran Rei del Nord, tot demanant-li que li enviés un jove que, ple de la Gran Joia, fos capaç de mantenir viva la il·lusió perduda de la gent.
Al Gran Rei del Nord se li commogueren les entranyes u, l'endemà mateix, va convocat tots els seus súbdits i els va parlar així: "Homes i dones d'aquest noble país, escolteu-me! Una profunda desolació amenaça al país del Gran Rei del Sud. La seva gent està a punt de perdre la joia de viure i, si no hi ha entre vosaltres un jove altruista i encoratjat a dur la Gran Joia, la desesperança envairà irremeiablement fins i tot els infants. Qui hi enviarem?"
Després d'un silenci dens, s'avançà cap al Gran Rei un noi i, tot seguit, un altre i un altre, un altre i un altre... En breus segons n'havien sortit cinc, cinc missatgers que acceptaven el desafiament de portar la Gran Joia a la gent del país del Gran Rei del Sud.
Aquest, però, no n'havia demanat només un? "No hi fa res - deia el Gran Rei del Nord -, hauran de córrer molts riscos, i si n'hi pot arribar un ja farà ben prou".
Els cinc joves emprengueren la marxa cap al país del Gran Rei del Sud. Ja portaven uns quants dies de camí, quan, en travessar un llogaret, els va sortir al pas un vell, tot pregant-los que es quedessin. Els deia: "Tots els joves han marxat d'aquest racó de món i ens han deixat ben sols; si us quedeu, us donarem les nostres terres, el nostre bestiar i les nostres cases". A un d'ells li va semblar que les perspectives econòmiques eren força atractives, de tal manera digué: "Jo em quedo, bon home; no hi ha cosa més noble que la de servir als altres," I s'hi va quedar.
Uns quants dies després va esdevenir-se que hagueren de passar la nit al palau d'un poderós comte, el qual s'encaterinà que un d'ells s'havia de casar amb la seva filla i, un cop mort, l'havia de succeir en el tron. Enlluernat per l'encant de la noia i la lluïssor del poder, un dels joves no s'ho va fer dir dues vegades. I li digué: "Jo em quedo, noble comte; no hi ha lloc més privilegiat per a fer el bé als homes, com el de sobirà d'aquest comtat." De manera que s'hi va quedar.
Els tres joves restants abandonaren les riques estances del palau comtal i prosseguiren el camí. Ja feia un quant temps que caminaven quan arribaren a una sumptuosa ciutat, on la gresca, el confort i la platxèria n'eren l'ànima. I, mentre dos d'ells enfilaven el carrer de sortida, l'altre restà embadocat davant d'un indret que llampeguejava de lluminàries de tots colors.
Arribar com més aviat millor al país del Gran Rei del Sud era la dèria dels dos joves que restaven encara il·lusionats. Caminaren i caminaren qui-sap-los dies i nits. Un jorn, però, trobant-se ja a la falda de les altes serralades que separaven els dos reialmes, la inanició estroncà mortalment la vida d'un d'ells.
El cinquè jove, a l'últim, va arribar al país del Gran Rei del Sud.
Fet i fet, el Gran Rei del Nord havia tingut raó.
Adaptació d'una paràbola oriental.
"Full Parroquial" n. 2777, 4 de setembre de 1983, Tarragona/Vic/Solsona

QUE L'AMOR ENS FACI VIURE

No creurem més en el dret del més fort,
en el llenguatge de les armes, en la puixança dels poderosos.
Nosaltres volem creure en el dret de l'home a obrir les mans.,
en la puixança dels qui no s'hi tornen,
perquè Déu vol que l'amor ens faci viure.

No creurem més en la raça o en la riquesa,
en els privilegis, en l'ordre establert.
Nosaltres volem creure que tots els homes són homes,
que l'ordre de la força i de la injustícia és un desordre,
perquè Déu vol que l'amor ens faci viure.

No creurem més que la guerra i la fam siguin inevitables,
i que la pau sigui impossible.
Nosaltres volem creure en l'acció senzilla que tots fem,
en l'amor, fins i tot quan no tenim res per donar,
en la pau a casa,
perquè Déu vol que l'amor ens faci viure.

No creurem més que tot esforç sigui inútil, 
no creurem més que la desfeta i la mort diran la darrera paraula.
Nosaltres gosem creure sempre, i malgrat tot, en l'home nou.
Nosaltres ens atrevim a creure en el somni de Déu mateix:
un cel nou, una terra nova on habitin junts l'amor i la justícia.

És per això que Jesús, el fill de Déu, donà la seva vida:
per amor a tots els homes.

Fêtes et Saisons, n.384, abril 1984