Poema LAKOTA

No hi ha llocs buits en el món.

Ni en el cel

existeixen llocs deshabitats.

En tots els llocs hi ha vida,

visible o invisible

i cada cosa en conté alguna altra a dins

que nosaltres hauríem de tenir;

inclús les pedres…

El món està curull de vida

i de saviesa.

(Luther Standing Bear,LAKOTA)

La mare de l'Amazònia

Mare de la vida,
en el vostre si matern s'anà formant Jesús,
que és el Senyor de tot el que existeix.
Ressuscitat, ell us transformà en la seva llum
i us féu reina de tota la creació.
Per això us demanem que regneu, Maria,
en el cor palpitant de l'Amazònia.

Mostreu-vos com a mare de totes les criatures,
en la bellesa de les flors, dels rius,
del gran riu que la travessa
i de tot el que vibra en les seves selves.
Cuideu amb el vostre afecte aqueixa explosió de formosor.

Demaneu a Jesús que vessi tot el seu amor
en els homes i en les dones que hi habiten,
perquè sàpiguen admirar-la i tenir-ne cura.

Feu néixer el vostre fill en els seus cors
perquè ell brilli en l'Amazònia,
en els seus pobles i en les seves cultures,
amb la llum de la seva Paraula,
amb el consol del seu amor,
amb el missatge de fraternitat i de justícia.

Que en cada Eucaristia
s'elevi també tanta meravella
per a glòria del Pare.

Mare, mireu els pobres de l'Amazònia,
perquè la seva llar va essent destruïda
per interessos mesquins.
Quant dolor i quanta misèria,
quant abandó i quant atropellament
en aquesta terra beneïda,
desbordant de vida!

Toqueu la sensibilitat dels poderosos
perquè, encara que sentim que ja és tard,
ens crideu a salvar
el que encara viu.

Mare del cor traspassat
que sofriu en els vostres fills ultratjats
i en la natura ferida,
regneu vós a l'Amazònia
juntament amb el vostre fill.
Regneu perquè ningú més no se senti amo
de l'obra de Déu.

En vós confiem, Mare de la vida,
no ens abandoneu
en aquesta hora fosca.
Amén

Papa Francesc

Pregària des del Carnestoltes

Al nostre Déu li encanten les disfresses.
Es disfressa d'alè,
de brisa suau o vent huracanat,
de esbarzer cremant o núvol opac o lluminó,
de pa, de vi, d'home.

Déu és tot un furtiu. El seu és sorprendre.
No fer res com si estigués tot previst,
venir quan no se l'espera,
aparèixer on aparentment no té res a fer,
utilitzar unes robes que no li coneixíem,
lliscar entre les pàgines d'una agenda atapeïda
en què sembla que no hi ha lloc per a ningú,
deixar-se sentir a la trucada de telèfon,
somriure al contrallum d'aquests ulls tristos, demanar ajuda ...

L'amor, i Déu és amor,
és la capacitat de disfressar d'un altre, de fer-se altre,
d'assumir els parracs del captaire,
la pell morena de l'immigrant, o el perfil d'un malalt.

A Déu li fa mal el món i riu amb el món,
perquè l'estima i ens estima,
i vol que ens estimem,
perquè estimar no fa mal a ningú.

(A partir d'una pregària de Juan Carlos García Caballero)

Pregar, un estat de comunió

Pregària. No és un temps, una activitat, és un estat de comunió.

Primer, jo parlo, Tu escoltes;
després, Tu parles, jo escolto;
més enllà, cap dels dos parlem, els dos escoltem;
al final, ningú parla ni ningú escolta:
només hi ha silenci.

A.Mello, La pregària de la granota, vol 1, Ed. Claret, p.34

Pregària

CAMINAR = PREGAR = ACOLLIR = ESTIMAR

AVANÇANT AQUÍ ALLÀ

DINS TEU PARLA DÉU, ESCOLTA’L

NO T’ATURIS MAI

ENCARA QUE ET FALLIN LES FORCES

SENT EL COR BATEGANT.

CAL SEGUIR CAMINANT,

CAL SEGUIR PREGANT.

VIATGER DE L’ESPERANÇA,

VIATGER DE LA FE,

VIATGER DE L’AMOR,

NO DEIXIS DE CAMINAR

ENCARA QUE ET FALLIN LES FORCES

NO DEIXIS DE CAMINAR

NO DEIXIS D’ESTIMAR!

(rinspirat en la cançó de No deixis de caminar de Txarango)

Llegenda de Santa Eulàlia

Diu la llegenda que quan Eulàlia tenia només 13 anys i veient la forta repressió que el governador de Barcino (l’antiga Barcelona) aplicava contra la seva comunitat, es va armar de valor i es va dirigir a la seva trobada per parlar. 

Malgrat la seva joventut, Eulàlia tenia el do de la paraula i era molt valenta. Cristiana practicant, Eulàlia va néixer a la vila de Sarrià i es dedicava a cuidar oques. En aquell temps, l’any 304, l’emperador romà Dioclecià volia acabar amb tots els cristians, i per això va nomenar com a governador de Barcino a Dacià, famós per la seva crueltat contra els cristians.

Després de la trobada que van tenir, el governador Dacià es va sentir tan impotent davant els savis arguments de la jove Eulàlia, que ferit en el seu orgull va ordenar que li apliquessin a la noia tants càstigs com anys d’edat tenia.

Eulàlia va ser assotada en els carrers torturada amb garfis, brases i oli bullent. La tortura va anar encara més enllà: la van ficar en una tina amb vidres trencats i la van llançar carrer avall 13 vegades, tantes com els anys que tenia.

Segons explica la llegenda, Eulàlia va sortir il·lesa sense sentir dolor, perquè Déu la va protegir. Veient que seguia viva, els romans van continuar aplicant-li martiris, fins a arribar als 13 amb els que havia estat castigada. Finalment, van acabar crucificant-la, provocant-li la mort.

Quan ja estava morta, explica la llegenda que uns cristians que van anar a recollir el seu cos per donar-li santa sepultura van veure com un colom blanc sortia de la seva boca, i alçava el vol al cel.

El dit de Santa Eulàlia

Hi ha veus que apunten que al dia següent de la crucifixió de Santa Eulàlia, uns cristians desclavaren el seu cos d’amagat per donar-li repòs en un lloc secret que no fou conegut fins temps relativament moderns al sepulcre a l’església de Santa Maria.

Descoberta la troballa, els habitants de la ciutat van creure que el cos no podia estar en millor indret que a la Catedral, motiu pel qual fou organitzada una processó per traslladar les despulles des del temple de Santa Maria a la Seu.

Quan això passà, les dimensions de la ciutat arribaven fins a l’anomenada llavors plaça del Foment o del Blat perquè s’hi feia mercat.

Es veu que quan l’urna que conduïa el cos de la Santa Eulàlia arribà al nivell del carrer de la Tapineria, el taüt va fer-se tan pesat que els portadors del fèretre es veieren impossibilitats de sostenir-lo. Van fer esforços però fou endebades ja que el cos de la santa no seguia endavant.

Les dotzenes de bisbes i magnats que l’acompanyaven van demanar a la gentada vinguda a processó que fessin oració conjunta per demanar al cel que els volgués treure del mal pas.

Mentre tothom de genolls a terra clamava misericòrdia i ajut, baixà un àngel a la terra que, amb un dit estès, assenyalà de manera insistent un dels canonges de la Seu que havien intervingut en els trasllat. Capcot i avergonyit, confessà que havia pres un dit del peu de la santa per tal de tenir-ne una relíquia.

Amb cerimònia fou oberta l’urna que conteniael cos per retornar-li a lloc el dit que li mancava. De la feta, el fèretre va fer-se lleuger i la processó seguí l’itinerari.

Santa Eulàlia no va voler entrar a la ciutat sense ser sencera! Més tard, en el punt on va passarel miracle, va aixecar-se una columna a tall de monument al cim del qual va posar-se la figura de l’àngel amb el braç estès i assenyalant amb el dit.

El lloc va perdre el nom antic i va prendre el de Plaça de l’Àngel.

Confiança

Constantment en la vida sentim crits, sorolls, pensaments, angoixes ... que ens provoquen que la llum que portem al cor no il·lumini el que ha d'il·luminar ni com ho ha d'il·luminar.

Jesús, des de la creu, ens envia un missatge d'amor i esperança. Ens demana que tinguem fe, i Ell des de la creu ens dona exemple. Fa silenci, silenci d'ell, per poder escoltar a Déu i al món. Perquè només des del silenci personal podem escoltar. Escoltar l'altre, escoltar el món i escoltar a Déu.

I és des del silenci que prenem consciència de la vida, del camí, de la crida de Déu. 

És des del silenci que podem fer pregària per tal que la llum torni a il·luminar el nostre cor i el cor del món.

I ho hem de fer des de la confiança. Confiança en l'altre, confiança en nosaltres, confiança en Déu.

Beneït l'home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança! Jr 17,7

Per això podem dir amb tota confiança: El Senyor m'ajuda, res no em fa por He 13,6 
Podem estar plens de confiança davant de Déu Jn 3,21