Translate

dissabte, 8 de desembre del 2012

FE - 2


Conversa entre dos nadons abans de néixer

En el ventre duna dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l’altre:
- Tu creus en la vida després del part?

- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.

- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?

- No ho sé però, segurament… hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.

- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.

- Doncs jo crec que ha d’haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.

- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.

- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.

- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?

- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.

- Doncs jo no m’ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.

- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?…  Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella…

Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.

dissabte, 1 de desembre del 2012

PARLA’M DE DÉU


PARLA’M DE DÉU

Vaig dir tremolós al sol ponent:
Parla’m de Déu!
El sol es colgà sense dir-me res.
I el somni es convertí en realitat.
L’endemà al matí,
quan jo obria la finestra,
el sol ja m’esperava somrient.
Vaig dir al rossinyol: Parla’m de Déu!
I el rossinyol cantà.
Vaig dir a l’ametller: Parla’m de Déu!
I l’ametller florí.
Vaig dir a la font: Parla’m de Déu!
I l’aigua brollà.
Vaig dir a la natura: Parla’m de Déu!
I la natura es va cobrir de bellesa.
Vaig dir al meu fill: Parla’m de Déu!
I l’infant em va dir: Parla-me’n tu.
Vaig dir al meu pare: Parla’m de Déu!
I ell se’m quedà mirant i estimant.
Vaig dir a la mare: Parla’m de Déu!
I la mare em va fer un petó.
Vaig dir al pagès: Parla’m de Déu!
I el pagès m’ensenyà a llaurar.
Vaig dir a l’obrer: Parla’m de Déu!
I ell em va dir: Treballa i el trobaràs.
Vaig dir al pobre: Parla’m de Déu!
I em donà un tros de pa que es duia a la boca.
Vaig dir a l’enemic: Parla’m de Déu!
I l’enemic em va donar la mà.
Vaig dir a un nen: Parla’m de Déu!
I el nen em somrigué.
Vaig dir a un soldat: Parla’m de Déu!
I el soldat va deixar les armes.
Vaig dir a la gent: Parla’m de Déu!
I la gent m’estimà.
Vaig dir a la mà: Parla’m de Déu!
I la mà esdevingué servei.
Vaig dir al dolor: Parla’m de Déu!
I el dolor es féu agraïment.
Vaig dir-te: Parla’m de Déu!
I tu ja saps prou què em vas dir.
Vaig dir a la Bíblia: Parla’m de Déu!
I la Bíblia s’ofegà de tant parlar-ne.
Vaig dir a Jesús: Parla’m de Déu!
I Jesús resà el Parenostre.
Vaig dir a Déu: Parla’m de Déu!
I Déu em va dir: Et parlaré de tu.
P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat     

dissabte, 10 de novembre del 2012

Aprendre a confiar en Déu (pregària pel final d'unes convivències)

Hi ha una cosa encara més commovedora. Déu m'estima incondicionalment, tal com sóc. No he de guanyar-me el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m'estima així, puc canviar, créixer i ser bo.
Ara puc pensar en la meva vida: què em demana Déu? Què n'espera, de mi? Tans sols que aprengui a estimar. No sé pas en quines circumstàncies em puc trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el seu bé´, que m'estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m'esforci per fer-la més digna i humana per a tothom. Que sigui sensible a l'amor.
Una cosa que no he d'oblidar. Mai no estaré sol. Tots vivim, ens movem i som en Déu.

Jose Antonio Pagola, "El camí obert per Jesus. Mateu"

TOTS SANTS


TOTS SANTS

Doneu-nos, Senyor,
desig i forces
per cercar i per avançar
per camins de  santedat.

¿Què és la santedat?
És viure en l’amor.
Un amor sincer i actiu
a Vós i als germans.
Un amor pacient, gratuït,
sacrificat, generós,
altruista, desinteressat,
que empeny a servir
i a no ser servits,
a comprendre
més que a ser compresos,
a perdonar, a acceptar,
escoltar, acollir,
ajudar i alliberar.

Si la vostra presència és
ben viva en nosaltres, Senyor,
viurem en aquesta dinàmica.

Doneu-nos la gràcia d’experimentar,
al fons del nostre cor,
que ens estimeu sempre i arreu,
que mai no us desdieu
del vostre amor envers nosaltres.

divendres, 21 de setembre del 2012

Només Déu

Només Déu pot donar la fe,
només tu pots donar testimoni.
Només Déu pot donar l'esperança,
però tu pots retornar-la al teu germà.
Només Déu pot donar l'amor,
però tu pots ensenyar a estimar.
Només Déu pot donar la pau,
però tu pots sembrar la unió.
Només Déu és el camí,
però tu pots assenyalar-lo als altres.
Només Déu és la llum,
però tu pots fer que brilli als ulls de tots.
Només Déu pot fer allò que sembla impossible,
però tu pots fer allò que és possible.
Només Déu no necessita ningú
però prefereix comptar amb tu.
(Catequesi d'infants, Lestonnac 2012-13)

divendres, 7 de setembre del 2012

PREGÀRIA INICI DE CURS LESTONNAC CURS 2012-2013


Senyor Jesús:
De nou estem davant teu obrint la porta del nou curs.
Ens has donat uns professors i professores. Gràcies.
També ens has donat uns companys i companyes. Gràcies

Cal que seguim junts el camí que et té a Tu com a fita.
Ens has posat junts.
Però saps prou bé que no seré pas jo, tot sol, qui faci que tots caminem.
Jo sol no sóc pas ningú per a fer-ho.
Únicament ho pots fer tu.

Jo tan sols puc oferir-te els meus ulls,
amb ells pots mostrar la teva llum.
Puc oferir-te les meves orelles,
per a escoltar junts les seves coses, preocupacions, alegries, il·lusions !
Puc oferir-te també, si vols, les meves mans
per a agafar-los i tibar-los quan es cansin de seguir el camí.
Si la necessites, també et cedeixo la meva boca
perquè els diguis... els diguis el que vulguis, Senyor.
Definitivament et dono tot el meu jo.

Però no facis de mi un científic de la fe.
Fes-me, més aviat, un veritable amic seu,
i així seré també més amic teu.
Que vegin que jo t’estimo.
Que vegin que sóc feliç estimant-te.
Que vegin que tinc necessitat de tu.

Fes que prediqui més amb l’exemple
que no pas amb paraules i frases.
Tan sols et puc dir, com sant Francesc,
que facis de mi un instrument de la teva pau.
Sí, Senyor, em poso com a instrument,
perquè puguis treballar la fe
d’aquests que durant tot el curs formaran part de la meva comunitat.

I fes que tots junts construïm una escola millor.

dijous, 6 de setembre del 2012

AMOR - 9


AMOR

Amor és la porta entrebadada, amb les finestres de bat a bat,
és el vent que s’atorbona
és el crit de la immensitat, i el murmuri de Déu,
que inviten a deixar la teva casa closa
per anar vers un altre que has volgut curullar amb la vida,
perquè l’estimes i el vols estimar.
Estimar és voler l’altre lliure, i no pas seduir-lo,
i afranquir-lo de lligams, si resta presoner,
perquè també ell pugui dir “t’estimo”.
Estimar és voler amb totes les forces el bé de l’altre abans i tot del teu,
i fer-ho tot perquè l’estimat creixi i s’esbadelli,
esdevenint cada dia l’home o la dona que has d’ésser
i no pas el que tu vols modelar a la imatge dels teus somnis.
Estimar és creure en l’altre i fer-li confiança,
creure en les seves forces ocultes, en la vida que l’habita,
i, tant se val les pedres que calgui sollevar per aplanar la senda,
és decidir de seguir coratjosament els viaranys del temps,
no pas per cent dies, ni mil, ni deu mil,
sinó per un pelegrinatge que no s’acaba mai, car dura per sempre.
Estimar és acceptar de patir, de morir a si mateix, per viure i fer viure,
puix qui pot per un altre oblidar-se sens patir.
I qui pot renunciar a viure per a si mateix,
Sense que mori en ell quelcom de seu?
Estimar és tot això i més encara,
que estimar és obrir-te a l’Amor Infinit, és deixar-te estimar,
i, transparent a a aquest amor que et ve, sense faltar-te mai,
és permetre a Déu d’estimar aquell qui tu,
lliurement, decideixes d’amar.
Paraules d’amor, Michael Quoist

dissabte, 28 de juliol del 2012

ESCOLTAR - LA BÍBLIA

Aquest any els Reis m’han portat un llibre que és com una biblioteca. De fet no és un llibre sinó que en són 73 repartits en l’Antic Testament i  el Nou Testament. Aquesta col·lecció de llibres és LA BÍBLIA.
A L’Antic Testament hi ha 46 llibres que ens parlen de la història del Poble de Déu.
Al Nou Testament hi ha escrits dels primers cristians en els que ens expliquen el que deia i feia Jesús i com els apòstols van seguir predicant l’Evangeli  per tot el món tal com Jesús els va demanar que fessin abans de morir.
Els pares m’han explicat que no és un llibre per estudiar, sinó que el que hem de fer és llegir-lo amb fe, com si fos una llarga conversa entre Déu i el homes .
Quan la llegeixo jo sóc el personatge protagonista i sóc jo qui està parlant o escoltant Déu. Imagino que aquella situació m’està passant a mi, ara i avui i procuro treure’n una lliçó. Normalment em costa una  mica i els pares o els catequistes m’ajuden.
Si voleu farem una mica de resum dels relats que siguin més clars d’entendre i que ens puguin servir a tots per saber què vol Déu de nosaltres i així tot junt podrem pregar i dir-li si li volem fer cas o no.
Senyor, tal com van fer el homes que van escriure aquest llibre tan important, volem escoltar-te i parlar amb tu. Ajuda’ns a estar atents a les teves paraules i a voler-te seguir sempre.  

diumenge, 22 de juliol del 2012

VIDA - PREGÀRIA PER VIURE UNITS

Pare,
tu ens vares dir que estiguéssim units,
però nosaltres no ho vàrem entendre i
encara no ho hem entès.
Moltes vegades volem fer la nostra.
Som egoistes i els altres ens fan nosa.
Som creguts i orgullosos i els altres ens hi sobren.
Som individualistes i ens agrada anar sols.
Avui et demanem
que ens ajudis a viure units,
a saber comptar amb l'altre,
a no fer les coses sols,
a compartir-ho tot.
D'un llibret de pregària del CIJAC.

VIDA - MENJAR SOPES AMB FORQUILLA

- Però, petita, què estàs fent?

- Menjo zopetes.

- Tu soleta i amb la forquilla?

- Zí, oi que és xuli? Ja zóc molt gran!

- Que no veus que així no acabaràs mai!

- Éz veritat. Ze m’ezcapa tota pelz foratz!

- Per menjar carn i patates ja està bé la forquilla, però per la sopa necessites la cullera.

- És clar! Que llezt que etz germanet.

- Té la cullera bonica i disfruta del dinar.

A vegades ens sentim com la nena de la sopa; les coses se’ns escapen i no sabem com aprofitar més el que tenim. La solució podria ser canviar de manera de fer, d’actitud; estar més atents, posar-hi més ganes, esforçar-nos i no tenir mandra. ... No mengem sopa amb forquilla!

Visquem la vida amb intensitat i no deixem que les coses importants ens passin de llarg. Estiguem sempre atents i amb actitud d’estimar, de comprendre, i de col·laborar.

Jesús tu ets el nostre model, ajuda’ns.    

VIDA - L’UNIVERS, ORDRE I BELLESA

Des que era molt petiteta els avis em portaven a la muntanya la nit de Sant Llorenç per poder veure la pluja d’estels o llàgrimes de Sant Llorenç.
Com que estàvem al poble ens era molt fàcil trobar un lloc on la llum artificial no ens impedís veure l’espectacle. Alguns anys ens trobàvem que el cel era ple de núvols i no podíem veure’n cap.
Aquest any també hem anat a la recerca dels estels caiguts i n’hem pogut veure força. Ha estat fantàstic, com sempre!
Ara que sóc una mica més gran i m’agrada saber el perquè de les coses, he buscat informació d’aquest fenomen astronòmic i he quedat bocabadada amb el que he llegit.
Sempre que em parlen o llegeixo sobre l’univers em venen al cap moltes preguntes: Com és possible que hi hagi un ordre tan perfecte en un espai tan immens? Com és que cada any, cada més, cada dia es repeteixen els mateixos moviments, les mateixes coses? La terra gira i apareix el sol, passen unes hores i el sol es deixa de veure. Després de l’estiu arriba la tardor, després de l’hivern , la primavera, .... i així amb tot el que fa a l’univers.
I per molt que pregunti, la resposta sempre acaba sent la mateixa: És un misteri, és cosa de Déu Pare. Els homes estudiem els fenòmens i els contemplem, els vivim i els gaudim, però no els controlem, no estan a les nostres mans.
Pare, gràcies perquè ens has donat una vida plena d’ordre i de bellesa. Que sapiguem viure-la i gaudir-ne cada dia, cada hora, cada moment.

VIDA - 4

EL PICAPEDRER

Kara era un picapedrer. Era pobre però molt treballador. Vivia amb la seva dona en un lloc mig desert, però era feliç amb ella i amb els veïns.
Un dia que Kara estava treballant com de costum, es va parar prop del camí una carrossa. Hi anava un home ric que va demanar a Kara per on era el camí. Quan hagué passat, Kara sentí una gran enveja. Tornà al treball però sense ni mica d’alegria. Per primera vegada a la seva vida li va sem­blar que el sol era insuportable i que les mans li feien mal.
De sobte llançà el martell, va asseure’s sobre les pedres i es lamentava dient: "Ah, si fos ric no hauria de picar pedres i em podria contemplar els altres com treballen, tot passejant". En aquell moment va sentir una veu potent que li deia: "Kara, sigues ric. Que es compleixi el teu desig". I sense saber com, es va trobar vivint en un ric palau, bevent te amb la seva dona. Tenia molts criats. Kara era ric i es sentia molt feliç.
Un dia, que era al seu jardí, va veure passar l’emperador, amb una carrossa cent vegades més bonica que la seva. Tot el que ell tenia li va semblar no res comparat amb tot allò.
I sospirà, dient: "Oh, si en lloc de ser simplement ric po­gués ser emperador! Ho podria dominar tot". En aquell moment va sentir una veu que li deia: "Kara, que es compleixi el teu desig; sigues emperador". I ja teniu Kara en un sumptuós palau, ple de marbres i daurats. Assegut en coixins de vellut vermell, donava lleis i els seus ministres l’escoltaven respectuosament. I Kara era feliç.
Un dia que es passejava amb els ministres, feia una calor insuportable. El sol escalfava molt. L’emperador va cridar: doneu-me alguna cosa per beure, m’ofego. Va beure, però aviat va tomar a tenir set. Kara es queixava: "El sol és més poderós que l’emperador. Oh, quines ganes que tinc de ser sol". Novament sentí la veu: "Kara, ja que ho vols, sigues sol". I Kara es trobà alt, molt alt, en el cel. Era el sol. Brillava sobre la terra i era poderós.
Però un dia va venir una gran tempestat que ho arrasava tot. El poderós sol va quedar eclipsat per un núvol. I llavors va voler ser tempestat. I ho va ser.
Furiós ho destruïa tot... Se sentia poderós. Era feliç. Fins que un dia va trobar la muntanya. S’alçava altiva, orgullosa. La tempestat no podia amb ella. Ella era més forta. I Kara va voler ser muntanya. Quan ja ho era se sentia feliç.
Però un dia Kara va sentir un soroll. Era com si l’estiguessin picant, o fent pessigolles als peus. Kara va mirar als seus peus i va veure, lluny, petit, un home que estava picant contra la muntanya per treure pedra. Kara va cridar: "Parat; t’ho mano". Però l’home va seguir tan tranquil.
Aleshores va pensar que no era pas la muntanya la més poderosa, sinó l’home. I va desitjar ser home. I es va trobar essent una altra vegada picapedrer.
I la veu li digué: "Comprens, Kara, que no hi ha res tan poderós com el simple ésser humà? No tinguis mai enveja. Sigues feliç de ser una persona".


GRÀCIES PER LA VIDA

Déu Pare,
gràcies per la vida
que els pares m'han donat.
Gràcies per la salut 
que em manté fort
i disposat a esforçar-me.
Gràcies per les persones grans 
que m'ajuden en la vida.
Gràcies pels meus amics
que m'acompanyen mentre ens fem grans.
Gràcies!

VIDA - ÉS HORA DE LLEVAR-SE


-         És hora de llevar-se. Bon dia a tothom –diu la mare des de la porta de l’habitació.
-         Uf, encara no siusplau. Tinc molta son –contesta la Patrícia. I es gira cap a la paret tot tapant-se el cap amb el coixí.
-         Ei, espavila’t que ja saps que després hem de córrer –li contesto jo tot sortint del llit.
-         Noies, ànims que avui fa mal dia i ja sabeu que quan plou tot va més a poc a poc i anar a l’escola és més complicat.
-         Quin rotllo, no m’agrada gens quan plou -fa la Patrícia des de sota els llençols.
-         Doncs a mi m’agrada quan plou. Tots estem esverats i ens fem un tip de riure quan ens esquitxem a l’entrada del cole. A més ens quedem a classe a l’hora del pati i juguem a jocs de taula. A mi m’encanta jugar a l’uno.
-         Tu sempre et lleves contenta i en canvi jo no. Com t’ho fas? –m’engega la meva germana tot traient els cap del dins del llit i amb cara de pomes agres.
-         Doncs no ho sé, em surt així. Cada dia, quan em desperto, penso que tinc moltes hores per davant i que podré fer quantitat de coses que m’agraden. Ja sé que em tocarà fer-ne algunes que no em vindran de gust, però.. no sé.. què vols que et digui? ... procuro trobar alguna cosa divertida o emocionant en cada activitat i m’ho passo sempre bé.
-         Quina sort que tens! A mi hi ha moltes coses que m’avorreixen i em resulten un rotllo. Potser hauré d’imitar-te a tu i a veure si em costa menys llevar-me al matí.
-         Doncs sí, germaneta.  A mi em funciona. Des que la tia Marta m’ho va explicar, quan tenia la teva edat, ho vaig intentar i sempre m’ha funcionat. Segur que a tu et passarà igual. Prova-ho i ja ho veuràs.
A vegades unes paraules sàvies ens poden ajudar a ser més feliços i a sentir més il·lusió pel que fem.
Visquem la vida amb il·lusió; cada dia és un regal de Déu. Aprofitem-lo i donem-ne gràcies.                     


VIDA - SI TROBÉSSIM EL TEMPS

Si trobéssim el temps 
per «escoltar la música de les coses 
i la respiració dels éssers»... 
Si trobéssim el temps 
per aprendre de nou els gestos 
senzills i «espolsar la rutina de tots 
els replecs de la nostra ànima»... 
Si trobéssim el temps 
per encisar-nos i sorprendre’ns, 
i admirar tot allò de bonic, veritable, 
i bo que hi ha al nostre entorn... 
Llavors, i només llavors, 
coneixeríem, potser, què significa 
VIURE! 

    

VERITAT - ELS CECS I L’ELEFANT (Dirgilaâgama, Lokapraynâptisutra)

Fa temps un rei anomenat Mirall va reunir uns cecs de naixement i els digué:

- Coneixeu els elefants?
Ells respongueren:
-         Oh, gran rei, no en tenim cap noció.
El rei els va dir:
-         Voleu conèixer com és?
Llavors el rei ordenà als seus servidors que portessin un elefant perquè els cecs el toquessin amb les seves pròpies mans.
Un d’ells al palpar l’animal va agafar la trompa. Un altre, va tocar les orelles; un altre, els ullals; un altre, el cap; un altre, l’espatlla; un altre, la cuixa; un altre la pota; un altre, la cua...  Mentre el rei els anava dient:
-         Això és l’elefant!
Llavors va manar retirar l’elefant i preguntà als cecs:
-         Com és l‘elefant?
El cec que havia tocat la trompa va dir:
-         L’elefant s’assembla a una gran serp.
El que havia tocat l’orella respongué:
-         L’elefant s’assembla a un gran ventall.
El que havia tocat els ullals digué:
-         L’elefant s’assembla a una llança.
El que havia tocat el cap, afegí:
-         L’elefant s’assembla a un gran perol.
El que havia tocat l’espatlla digué:
-         L’elefant s’assembla a una paret.
El que havia tocat la cuixa respongué:
-         L’elefant s’assembla a un arbre.
El qui havia tocat la pota va dir:
-         L’elefant s’assembla a una columna.
El que havia tocat la cua, afegí:
-         L’elefant s’assembla a una corda.
Uns als altres s’acusaven entre ells dient-se:
-         L’elefant no és així... no és així!
Al cap d’una estona, en lloc d’acabar-se la discussió es va convertir en una baralla.
Quan el rei va veure això, es va posar a riure, i pronuncià aquesta sentència:
-         No us discutiu i baralleu... El cos de l’elefant és naturalment únic. Les diferents percepcions, que n’heu fet, són una part de la seva VERITAT.
Moltes vegades ens enfadem amb els altres perquè tenen una visió diferent de les coses, sense adonar-nos que tots podem tenir raó i que moltes vegades les coses canvien segons com les mirem.
Jesús, ajuda’ns a escoltar les raons dels altres i a ser comprensius i a respectar les opinions diferents a les nostres.

VIDA - 1


El regal més gran que ens ha estat donat és la nostra vida. Som vius! I la nostra vida és plena d’alegries, d’esperança, també té els seus moments complicats i difícils, però som vius! Sovint ens quedem meravellats davant la grandesa i la bellesa de la natura, que també són creació de Déu, però fem el mateix cada matí quan ens llevem? Quina bellesa més gran podem trobar que no sigui la nostra vida. És el més preuat que tenim, i cal que el visquem en comunitat, és un regal massa preuat per no compartir-lo. És el nostre camí, un camí que val la pena fer.

GASTAR LA VIDA

El Senyor Jesús ha dit:
“Qui vulgui reservar la seva vida, la perdrà;
i, qui la gasti per mi, la retrobarà en la vida eterna”.
Però, a nosaltres ens fa por gastar la vida,
entregar-la sense reserves.
Un terrible instint de conservació ens reclou en l’egoisme,
i ens atenalla, quan volem jugar-nos la vida.
A tot arreu, ens fem assegurances, per tal d’estalviar-nos els riscos...
I, sobretot, som covards...
Senyor Jesús, ens fa por gastar la vida.
Però, Tu, la vida ens la dones perquè la gastem;
i no ens la podem reservar en un egoisme estèril.
Gastar la vida és treballar pels altres, encara que no paguin;
fer un favor a aquell que no ens el retorna.
Gastar la vida és llançar-se al fracàs, si cal, sense falses prudències.
És cremar les naus en bé del proïsme.
Som torxes que únicament tenim sentit quan ens cremem;
únicament aleshores serem llum.
Allibera’ns de la prudència covarda,
que ens fa estalviar el sacrifici i que cerca la seguretat.
Gastar la vida no es fa amb gestos ampul·losos ni amb falsa teatralitat.
La vida es dóna senzillament,
sense publicitat, com l’aigua que vessa, com la mare que dóna el pit al nen,
com la suor humil del sembrador.
Entrena’ns, Senyor, a llançar-nos a l’impossible,
perquè, darrere l’impossible, hi ha la teva gràcia i la teva presència.
No podem caure en el buit.
El futur és un enigma. El nostre camí s’endinsa en la boira.
Tanmateix, volem donar-nos, perquè tu estàs esperant, en la nit,
amb mil ulls plens de llàgrimes.
Lluís Espinal

JESÚS, EL CAMÍ QUE PORTA AL PARE

Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta. Tomàs li pregunta: -Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: -Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist. Li diu Felip: -Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més. Jesús li respon: -Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré; així el Pare serà glorificat en el Fill. Sempre que demaneu alguna cosa en nom meu, jo la faré. (Jn 14,1-14)

VERITAT


A l’evangeli de Joan llegim que la veritat ens farà lliures (Jn 8,32). Però què és la veritat? La veritat no és res més que dir les coses pel seu nom. I ens cal aprendre a dir la veritat. Quantes vegades no diem mitges veritats i ens quedem tan tranquils? Cal que aprenguem a expressar amb paraules allò que passa, allò que veiem, allò que vivim, sense por a les seves conseqüències, que és sovint el que provoca la manca de veritat. Si anem fent camí i veiem un roure, diguem que hem vist un roure, i no un arbre. Dir la veritat no sempre és fàcil. ¿Quantes vegades se'ns escapen petites mentides, dissimulem, “fem l'orni”? A Déu no el podem enganyar. Ell ens veu, ens contempla, ens estima i ens segueix en el dia a dia. El vuitè manament ens diu que no podem dir mentides, per petites que siguin, tot i que puguin semblar-nos insignificants. Tampoc hi cap la “mentida pietosa”. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» (Mt 5,37), ens diu Jesús en un altre moment. No podem fer un camí amb mentides. L’hem de fer amb la veritat pel davant.

Veniu, oh Déu

Veniu, oh Déu, i distingirem el bé del mal.
Veniu, oh Déu, i deixarem el mal per només estimar el bé.
Veniu, oh Déu, i no caurem en la temptació.
Veniu, oh Déu, i gràcies a vós sabrem qui som.
Veniu, oh Déu, i feu-nos caminar amb vós.
Veniu, i feu camí amb nosaltres.
Veniu, i morirem a l'home vell per viure d'una manera nova.
Veniu, i ens sentirem forts.
Veniu, i ensenyeu-nos la veritat.
Veniu, truqueu a la nostra porta i deixeu-la oberta perquè tothom entri.
Veniu, porteu del cel el pa de vida i l'aigua que raja fins a l'eternitat.
Veniu, i esborreu el nostre pecat.
Veniu a visitar-nos, Senyor Déu nostre!
(Sant Agustí d'Hipona)

EL COSTAT DE JESÚS, TRASPASSAT

El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu (Jn 19,35)


TOLERÀNCIA - PARÀBOLA DEL BON SAMARITÀ


-Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: -Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més. Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers? Ell respongué: -El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: -Vés, i tu fes igual. (Lc 10, 30-37)

TOLÈRÀNCIA - LA JOSEPHINE

Aquest matí a l’escola ens hem posat molt contents. A les 9 del matí hem vist que tornava a ser amb nosaltres la Josephine, la nostra companya que fa 15 dies va marxar cap a Filipines.
El dia 15 de maig va arribar a l’escola acompanyada de la seva mare. Estaven molt tristes perquè el seu avi havia mort. Van parlar amb la mestra i li van dir que havien de marxar urgentment al seu país per tal d’estar amb la família i poder acomiadar-se del seu avi Reynaldo.
A les 5 de la tarda, abans de marxar cap a casa, li vam prometre que cada dia pregaríem per ella i la seva família, perquè la pena de quedar-se sense l’avi la pogués compartir amb nosaltres encara que a molts milers de quilòmetres de distància.
Ens va dir que tornaria el dia 31 de maig a la nit i que el dia 1 de juny ja tornaria a l’escola.
Hem estat tots aquests dies molt a prop seu ja que hem complert la paraula que li vam donar i hem fet una pregària cada dia.
Avui, quan ha arribat, tots l’hem abraçada i ens hem posat molts contents. Ens ha explicat poquetes coses perquè encara s’estava adaptant al canvi de país de clima i d’ambient. El que més m’ha impressionat ha estat que ens ha dit que quan la seva mare plorava per haver perdut el seu pare ella li deia:
- Mare no ploris que si l’avi des del cel ho veu també es posarà trist.
I també ens ha dit que, perquè es posés contenta i no li costés tant deixar la seva família i tornar a Barcelona, li ha promès que a casa l’ajudarà sempre a parar la taula i en totes les feines de casa que pugui.
Jesús, et dono gràcies per haver pogut ajudar a la nostra amiga a sentir-se acompanyada en la pena de quedar-se sense avi.
Et demano que sàpiga valorar la sort de tenir el meu encara tan a prop i poder aprendre i fer-me gran amb la seva ajuda.

TREBALL - La feina de Déu

Déu va separar les aigües de dalt i les de sota. L’endemà va fer que les aigües de sota s’apleguessin i aparegués la terra. Encara li quedava molta feina per fer, però ja estava content perquè el que havia fet era bo.

Senyor,
Ensenya’ns a treballar bé, amb il·lusió,
amb ganes, amb entusiasme.
Ensenya’ns a treballar pensant en ens altres,
com Tu, que vas crear-ho tot pensant en nosaltres.
I ensenya’ns a alegrar-nos de cor
per tota la nostra feina ben feta!

TREBALL - UNA VIDA TAL COM DÉU VOL

Us demanem, germans, que reconegueu l'esforç d'aquells qui treballen entre vosaltres per encaminar-vos en el Senyor i per instruir-vos; tracteu-los amb el més gran respecte i amor per consideració a la seva tasca. Viviu en pau entre vosaltres. Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats, animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom. Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist. No sufoqueu l'Esperit ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. (1Te 5,12-21)

TREBALL - GRÀCIES PERQUE PUC TREBALLAR


“Ora et labora” que diu la regla de Sant Benet. Prega i treballa. El treball dignifica a l’home, que deia un altre. Vulguem o no, hem de treballar, des de què entrem a l’escola fins que arriba l’hora de la jubilació ens toca treballar, fins i tot un cop jubilats hem de seguir treballant. I el treball implica temps, esforç, constància ... Però no hem d’entendre només el treball com aquella tasca que ens reporta un benefici (ja sigui econòmic o moral). Cal que anem més enllà d’aquesta simple relació materialista. Cal que veiem també altres tipus de treball que fem, que cal fer-los ben fets perquè així la recompensa és més gran (i la recompensa a cops només és un somriure, un gràcies, un cop a l’esquena) si els fem ben fets, i no ens ha de moure aquest esperit egoista de tenir més, sinó de fer la feina ben feta perquè és així com s’han de fer les coses. Fer camí ens costa un treball, un esforç, un temps, una constància ... i val la pena fer-ho i fer-ho ben fet.

GRÀCIES PERQUE PUC TREBALLAR

Et dono gràcies, Senyor, perquè puc treballar.
Beneeix les meves tasques i les dels meus companys.
Dóna'ns la gràcia de conèixer-te a través del treball de cada dia.
Ajuda'ns a ser servidors incansables dels altres.
Ajuda'ns a fer del nostre treball una pregària.
Ajuda'ns a descobrir en el treball una possibilitat de construir un món millor.
Mestre, ets l'únic que pot saciar la nostra set de justícia, doneu-nos la gràcia d'alliberar-nos de tota vanitat i de ser humils.
Et dono gràcies, Senyor, perquè puc treballar.

TOLÈRÀNCIA - LA TOLERÀNCIA I LA INTRANSIGÈNCIA

La tolerància admet i vol positivament la diversitat.
La tolerància respecta totes les idees.
La intransigència es tanca sense admetre els plantejaments dels altres; més encara, tenint per enemic tot aquell que no pensa igual.

La tolerància és oberta a tots i a tot;
La intransigència es replega en el seu petit món, que confon amb l’univers.

La tolerància es mou en una atmosfera de llibertat.
La intransigència li té por.

La tolerància és sanament relativitzadora davant totes les realitats humanes.

La tolerància fa el que pot en cada moment. És humil i reconeix la seva dependència.
La intransigència es tanca orgullosament en la seva autosuficiència, i aquesta condueix al fanatisme.

La tolerància sap perdre.
La intransigència fa una tragèdia de la derrota.

La tolerància admet la crítica.
La intransigència no la suporta.

La tolerància accepta la pròpia limitació i inseguretat.
La intransigència no té consciència dels seus propis límits.

La tolerància és oberta al canvi. Cerca la veritat amb els altres.
La intransigència pensa posseir la veritat sense els altres.

La tolerància té com a instrument el diàleg obert a tothom.
La intransigència es tanca dintre el monòleg o dintre el diàleg interessat dels qui pensen igual.

La tolerància possibilita la convivència democràtica.
La tolerància vol la pau fonamentada sobre la justícia, la veritat i la llibertat.
La intransigència fomenta la guerra, perquè creu que els seus arguments són tan vàlids i contundents que es poden imposar per la forma de la violència verbal o de les armes.

La tolerància té com a “evangeli secular” la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

La tolerància es mou elegantment en un entorn secular i pluralista.

La tolerància és respectuosa i acollidora.
La intransigència és agressiva.

La tolerància adopta una sana postura crítica davant el passat i és oberta a totes les realitats presents i futures.
La intransigència es tanca davant les realitats actuals i davant les línies de futur que no coincideixen amb els “seus” punts de vista.


TOLERÀNCIA - DÓNA’NS UN ESPERIT TOLERANT

Senyor, quan nosaltres parlem de guerra,
d'agressivitat en la vida, en la publicitat,
tu parles de mansuetud i no violència.
Multiplica els homes i dones
disposats a estendre les mans
als qui pensen diferent,
als de color, idees, raça i cultura diferent.
Que no hi hagi més mans disposades
a empunyar armes de veritat, de les que maten.
Crea en nosaltres, en els homes i dones
que habitem aquest planeta,
un cor pacificador no violent.
Dóna'ns un tarannà de diàleg pacient
i un esperit tolerant.
Un cor per estimar en pau

TOLÈRÀNCIA - ... ESTRANGER?


No hem de prendre aquest valor com el fet de tolerar el fred, la gana, o el mal d’un altre persona. L’hem de prendre com l’actitud de respecte a les conviccions de l’altre Però no hem de caure en un excés de tolerància que es transformi en un permisivitisme desmesurat on les conviccions de l’altre acabin passant per sobre de les nostres. Caldria també preguntar-nos si s’ha de tolerar tot. La veritat i l’amor són les dues categories que fomenten l’autèntica tolerància. I del fet que Déu és Amor i que en Ell la veritat i l’amor s’identifiquen, el Papa Benet XVI en conclou que Déu és, doncs, la garantia més gran de la tolerància. Podem caminar sense tolerar? No ens agradarà a l’arribar a les  diferents etapes del camí que siguin tolerants amb nosaltres?

... ESTRANGER?

El teu Crist és jueu,
el teu cotxe és japonès,
la teva pizza és italiana,
la teva democràcia és grega,
el teu cafè és brasiler,
les teves vacances són marroquines,
les teves xifres són àrabs,
les teves lletres són llatines...
I goses dir que el teu veí és estranger?

TEMPS -LA JOIA ÚNICA

Un dia, anant pel desert, un viatger anglès va veure un àrab molt pensarós assegut sota una palmera. Un xic més enllà reposaven els seus cavalls, carregats de caixes. El viatger comprengué que es tractava d’un mercader que anava a ven­dre joies, perfums i tapissos a alguna ciutat veïna.

Feia molt de temps que no conversava amb ningú. S’apropa al mercader dient–li:
–Salut, Amic! Sembles preocupat! Que et puc ajudar?
–Ai! –respongué l’àrab tristament–. Estic molt afligit per­què acabo de perdre la mes preuada de les joies.
–Bah! –contestà l’altre–. La pèrdua d’una joia no deu re­presentar gaire res per a vós que porteu tants tresors damunt els vostres cavalls. Us serà fàcil trobar–ne una altra.
–Una altra! Una altra! –respongué l’àrab–. És ben bé que no coneixeu quin valor té aquesta joia.
–Quina joia era, doncs? –preguntà el viatger–.
–Era una joia –contestà el mercader– com no n’hi ha d’altra. Estava tallada en un tros de la pedra de la vida i hauria estat feta en el taller del temps. L’adornaven 24 brillants, envoltats cadascun per uns altres 60 de més petits. Ja veieu quanta raó tinc de dir que era una joia única al món.
–Realment –digué l’anglès– la vostra joia devia ser pre­ciosa. Però, no creieu que amb diners se’n podria fer una d’igual?
–La joia perduda –respongué l’àrab–, quedant pensarós, era un dia, i un dia que es perd ja no es torna a trobar.

TEMPS - LA CALAIXERA

- Raül, endreça la roba neta que t’he deixat sobre la calaixera i de pas posa una mica d’ordre als calaixos.
- Sí, pare, ara ho faré.
I passen les hores i en Raül no endreça la roba. S’ha encantat fent una altra cosa i s’ha oblidat completament del que havia de fer. Sempre li passa igual. I la roba es va acumulant sobre la calaixera i els calaixos es van omplint sense ordre ni concert, de qualsevol manera, a corre cuita per evitar que els pares s’enfadin.  Sembla que la calaixera sigui capaç d’empassar-s’ho tot.
-   Un dia d’aquest m’hi haig de posar seriosament.- pensa en Raül quan obre el calaix de les samarretes i es troba que està ple mitjons i calçotets.
També nosaltres a vegades semblem la calaixera d’en Raül i ens ho anem empassant tot sense cap mena d’anàlisi ni reflexió.
Al llarg del dia vivim, veiem i fem moltes coses. Totes aquestes experiències es van acumulant dins nostre tal com van arribant i, si no som capaços de fer una aturada de tant en tant, tot se’ns va barrejant i ja no som capaços de destriar el que ens convé del que no volem o no ens cal.
Sé que és bo que cada dia, abans de dormir, faci un petit examen del dia. Que agraeixi allò de bo que el dia m’ha donat i que em comprometi a millorar tot allò que no ha estat tan bé. 
Jesús, acompanya’m en la reflexió i em serà més fàcil tenir en ordre els calaixos de la meva vida.