Explica la llegenda que Nolasc havia passat la nit preocupat, sense gairebé poder aclucar l’ull, considerant com la captivitat estén les seves urpes sobre la innocència de la gent i torna impotents els nostres petits gestos. Massa grossa era la captivitat para posar-hi fre amb la ingenuïtat d’uns quants frares i almoines recollides per la bona voluntat dels pobles. Aquests pensaments tenia al cap quan finalment el va vèncer la son. A la matinada tot era un recés de pau i ningú al convent havia fet sonar la campana que convocava a l’oració de matines per a tots els frares redemptors. De cop i volta, com un sospir, Pere Nolasc es va despertar acariciat per un raig de sol que entrava per la finestra de la seva cambra del vell hospital i convent de Santa Eulàlia, hospital que Jaume I va regalar a l’Ordre com a símbol d’afecte i recolzament incondicional.
Nolasc va pensar que tots els frares ja estarien al cor, resant matines, mentre que ell s’havia quedat adormit. Es va aixecar de pressa, es va rentar la cara i va sortir disparat cap al cor amb el desig d’arribar, almenys, al final de la pregaria. Quina va ser la seva sorpresa quan, al entrar, va veure a la Mare de Déu amb el llibre de les hores, resant l’ofici diví rodejat d’àngels. Nolasc no oblidaria mai aquella visió, o es tractava d’un somni? Maria de la Mercè va ser des d’aquell instant “La Comendadora” de la comunitat i la seva imatge presideix, des de llavors, el cor i la pregària dels fills mercedaris. Ella és, al costat del seu Fill a la creu, el centre de la nostra vida, l’estímul de les nostres millors esperances, la veu dolça que ens diu “Feu el que Ell us digui”. La nostra família porta el seu nom i professa un amor immens a qui és la fundadora i protectora de la nostra historia. La nostra ordre sense ella, perd el seu nom, el seu consol i la seva millor esperança. Ella és i serà sempre “La Comendadora” de la nostra fraternitat.
