Només Déu

Només Déu pot donar la fe,
només tu pots donar testimoni.
Només Déu pot donar l'esperança,
però tu pots retornar-la al teu germà.
Només Déu pot donar l'amor,
però tu pots ensenyar a estimar.
Només Déu pot donar la pau,
però tu pots sembrar la unió.
Només Déu és el camí,
però tu pots assenyalar-lo als altres.
Només Déu és la llum,
però tu pots fer que brilli als ulls de tots.
Només Déu pot fer allò que sembla impossible,
però tu pots fer allò que és possible.
Només Déu no necessita ningú
però prefereix comptar amb tu.
(Catequesi d'infants, Lestonnac 2012-13)

PREGÀRIA INICI DE CURS LESTONNAC CURS 2012-2013

Senyor Jesús:

De nou estem davant teu obrint la porta del nou curs.

Ens has donat uns professors i professores. Gràcies.

També ens has donat uns companys i companyes. Gràcies

Cal que seguim junts el camí que et té a Tu com a fita.

Ens has posat junts.

Però saps prou bé que no seré pas jo, tot sol, qui faci que tots caminem.

Jo sol no sóc pas ningú per a fer-ho.

Únicament ho pots fer tu.

Jo tan sols puc oferir-te els meus ulls,

amb ells pots mostrar la teva llum.

Puc oferir-te les meves orelles,

per a escoltar junts les seves coses, preocupacions, alegries, il·lusions !

Puc oferir-te també, si vols, les meves mans

per a agafar-los i tibar-los quan es cansin de seguir el camí.

Si la necessites, també et cedeixo la meva boca

perquè els diguis... els diguis el que vulguis, Senyor.

Definitivament et dono tot el meu jo.

Però no facis de mi un científic de la fe.

Fes-me, més aviat, un veritable amic seu,

i així seré també més amic teu.

Que vegin que jo t’estimo.

Que vegin que sóc feliç estimant-te.

Que vegin que tinc necessitat de tu.

Fes que prediqui més amb l’exemple

que no pas amb paraules i frases.

Tan sols et puc dir, com sant Francesc,

que facis de mi un instrument de la teva pau.

Sí, Senyor, em poso com a instrument,

perquè puguis treballar la fe

d’aquests que durant tot el curs formaran part de la meva comunitat.

I fes que tots junts construïm una escola millor.

AMOR - 9

AMOR

Amor és la porta entrebadada, amb les finestres de bat a bat,

és el vent que s’atorbona

és el crit de la immensitat, i el murmuri de Déu,

que inviten a deixar la teva casa closa

per anar vers un altre que has volgut curullar amb la vida,

perquè l’estimes i el vols estimar.

Estimar és voler l’altre lliure, i no pas seduir-lo,

i afranquir-lo de lligams, si resta presoner,

perquè també ell pugui dir “t’estimo”.

Estimar és voler amb totes les forces el bé de l’altre abans i tot del teu,

i fer-ho tot perquè l’estimat creixi i s’esbadelli,

esdevenint cada dia l’home o la dona que has d’ésser

i no pas el que tu vols modelar a la imatge dels teus somnis.

Estimar és creure en l’altre i fer-li confiança,

creure en les seves forces ocultes, en la vida que l’habita,

i, tant se val les pedres que calgui sollevar per aplanar la senda,

és decidir de seguir coratjosament els viaranys del temps,

no pas per cent dies, ni mil, ni deu mil,

sinó per un pelegrinatge que no s’acaba mai, car dura per sempre.

Estimar és acceptar de patir, de morir a si mateix, per viure i fer viure,

puix qui pot per un altre oblidar-se sens patir.

I qui pot renunciar a viure per a si mateix,

Sense que mori en ell quelcom de seu?

Estimar és tot això i més encara,

que estimar és obrir-te a l’Amor Infinit, és deixar-te estimar,

i, transparent a a aquest amor que et ve, sense faltar-te mai,

és permetre a Déu d’estimar aquell qui tu,

lliurement, decideixes d’amar.

Paraules d’amor, Michael Quoist