El Jardí Silenciós i la flor de ploma (conte per treballar la mort i la resurrecció de Jesús)

En un racó tranquil d'un bosc, on els arbres xiuxiuejaven cançons de vent i el sol escalfava les fulles, vivia una colla d'animalets molt amics. Hi havia un munt d'animalons: l'esquirol Pere, el conillet Joan, el ratolí Andreu, l'eriço Judes... en total eren 12 bons amics. Tots junts jugaven a fet i amagar entre les arrels dels arbres i compartien els dolços rfuits que trobaven.

Però un dia, el seu amic més especial, un ocellet de plomes blanques anomenat Jesús, va deixar de cantar a la branca més alta. Ja no se sentia el seu piular alegre ni es veia la seva silueta vibrant entre les fulles. En el seu lloc hi havia uns corbs ben negres que feien por. Jesús havia volat lluny, molt lluny, i el jardí dels animalets es va quedar en un silenci trist i pesat.

Judes espantat va fugir corrents del jardí, però els 11 restants se sentien molt sols. El bosc semblava menys acolllidor sense el cant de Jesús. Ja no tenien ganes de córrer ni de buscar fruits dolços. Es reunien sota l'arbre on Jesús solia cantar i recordaven les seves cançons i les piruetes que feia quan volava. Les seves petites llàgrimes humitejaven la terra. L'ànex intentava consolar-los tot fent-los recordar les cançons de Jesús.

Tres dies després, un matí, mentre estaven asseguts en el seu lloc preferit, Pere va veure alguna cosa que brillava entre les fulles caigudes. Era una ploma, una ploma blanca, del mateix color que les ales de Jesús. Pere la va agafar amb cura i la va mostrar als seus amics.

"És una ploma de Jesús!", va exclamar Andreu amb la veu tremolosa.

La van observar amb atenció. Era una ploma preciosa, suau i lleugera. La van col·locar amb tendresa a la base de l'arbre, just on Jesús solia cantar.

Els dies van passar i els animalets seguien trobant a faltar el seu amic. Però un matí, van veure quelcom sorprenent al costat de la ploma blanca. Una petita tija verda començava a créixer de la terra. Amb el pas dels dies, la tija es va fer més alta i van aparèixer unes fulles petites. Finalment, va néixer una flor.

No era una flor qualsevol. Tenia pètals d'un color blanc intens, un blanc que els recordava el color de les plomes de Jesús. Era una flor delicada i bonica, i semblava irradiar una llum suau i càlida.

Els animalets es van quedar meravellats. Van comprendre que, tot i que Jesús ja no estava amb ells de la mateixa manera, una part d'ell, les seves cançons i el seu record, havia donat lloc a una nova vida, a una nova esperança. La flor blanca es va convertir en un record constant de l'amor que compartien amb Jesús, un amor que no desapareixia, sinó que es transformava en alguna cosa nova i bella i els va fer entendre que algun dia es retrobarien.

Des d'aquell dia, el jardí ja no va ser tan silenciós. El record de Jesús era present en la flor blanca, i els animalets van aprendre que, fins i tot quan alguna cosa que estimem marxa, l'amor que sentim per ella pot donar lloc a noves formes de vida i d'esperança.

El jardí secret i la flor que es va pansir (divendres sant)

En un petit poblet, al bell mig d'unes muntanyes verdes, hi havia en mig de la vall un jardí secret. Aquest jardí era el més bonic de totes les contrades, era ple de flors de mil colors, arbres que donaven fruits dolços i un petit rierol que amb els ocells cantava cançons alegres. El jardiner d'aquest jardí es deia Jesús, i era conegut per la seva bondat i el seu amor per totes les coses vives.

A Jesús li agradava especialment una flor, una flor molt especial que havia crescut al centre del jardí. Era una flor radiant, amb uns pètals d'un blanc pur i un cor groc, daurat que brillava amb la llum del sol. Aquesta flor representava l'esperança i l'amor que Jesús portava al seu cor.

Però un dia, una ombra va caure sobre el jardí. Un grup de persones que no entenien l'amor i la bondat de Jesús van decidir que aquesta flor tan especial era molt perillosa. No els agradava la llum que desprenia ni la manera com feia feliços a tots els habitants del poble. Calia apagar-la, fer-la desaparèixer.

Amb paraules dures i amb unes accions terrible i egoistes, van arrencar la flor del seu lloc. De cop, el jardí es va quedar en silenci, i els colors de totes les flors es van tornar més apagats. El rierol ja no cantava i semblava plorar i els arbres van deixar de donar fruits dolços. Tots els habitants del poble van sentir una gran tristesa al cor. Semblava que la llum i l'esperança havien desaparegut per sempre.

Aquest dia trist es va conèixer com el Divendres Sant. Era un dia per recordar que fins i tot la bondat i l'amor més grans poden ser ferits i semblar derrotats.

Però la història del jardí no acaba aquí. Encara que la flor blanca s'havia pansit, les seves arrels seguien profundament enterrades a la terra. I dins d'aquestes arrels, hi havia una força increïble, una promesa de vida nova fonamentada en l'amor.

Aquest conte ens explica que el Divendres Sant recordem un moment molt trist en la història de Jesús, quan va ser ferit i semblava que tot s'havia acabat. Però igual que la flor del jardí, la seva història no va acabar amb la tristesa.

El Divendres Sant és un dia trist però forma part d'una història més gran que té un final ple d'esperança.

El Sopar Màgic i el Secret dels Peus Bruts (dia de l'amor fratern)

En una ciutat antiga, plena de cases de pedra i carrers empedrats i plens de pols, vivia un grup d'amics molt especials. Eren dotze, i el seu líder es deia Jesús. Jesús era un home bo i savi, que sempre tenia una paraula amable i la mà oberta per a tothom.

Un vespre, Jesús va convidar els seus amics a un sopar molt important. No era un sopar qualsevol com molts d'altres que ja havien fet. Aquesta cop, l'ambient era tranquil i una mica solemne. La taula estava parada amb pa acabat de fer, vi i fruita fresca.

Mentre sopaven, Jesús va fer una cosa que va sorprendre als seus amics. Es va aixecar de la taula, es va treure la túnica, va agafar una tovallola i un recipient amb aigua. Sense dir res, va començar a agenollar-se davant de cadascun d'ells i a rentar-los els peus.

Els amics de Jesús es miraven entre ells, desconcertats. Pere, un dels més impulsius, va dir: "Senyor, tu ens rentes els peus a nosaltres? Això no pot ser! Tu ets el nostre mestre!"

Jesús el va mirar amb dolcesa i li va respondre: "Pere, el que jo faig ara potser no ho entens ara, però ho entendràs més tard. Us he donat un exemple, perquè feu vosaltres també com jo he fet amb vosaltres. Si jo, que sóc el vostre mestre i Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us heu de rentar els peus els uns als altres."

Després de rentar els peus a tots, Jesús es va tornar a posar la túnica i va tornar a la taula. Va agafar el pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus amics, dient: "Agafeu i mengeu-ne. Aquest és el meu cos, que es lliura per vosaltres."

Després va agafar la copa de vi, la va beneir i els la va donar, dient: "Beveu-ne tots. Aquesta és la meva sang, la sang de l'aliança, que es vessa per molts per al perdó dels pecats. Feu això en memòria meva."

Els amics de Jesús van entendre que aquell sopar era molt més que un simple menjar. Jesús els estava donant un regal molt especial: el seu propi cos i la seva pròpia sang, per estar sempre amb ells. També els estava ensenyant una lliçó molt important: l'amor i el servei als altres.

Rentar els peus, que en aquella època era una tasca humil reservada als servents, era un gest d'amor fratern molt gran. Jesús els estava dient que per ser grans, havien de ser capaços de servir els altres amb humilitat i generositat.

Així, cada any, l'Església recorda aquest sopar especial que va compartir Jesús amb els seus amics. El Dijous Sant és el dia en què recordem l'amor immens de Jesús, que va donar la seva vida per nosaltres, i la importància de viure com a germans, ajudant-nos i estimant-nos els uns als altres, igual que Jesús ens va ensenyar amb el seu exemple del rentat de peus i el regal de l'Eucaristia. És un dia per recordar que l'amor de veritat es demostra amb accions i amb el servei als altres, fins i tot en les coses més senzilles.

(adaptant els evangelis Jn 13,1-18; Mt 26,26-30; Mc 14,26-26 i Lc 22,15-20)

Tot esperant els pelegrins

Pare, Déu d'amor i de tota bondat,

Em presento davant teu amb el cor ple d'expectació i alegria. Has posat en el meu camí la benedicció d'esperar aquests nois i noies que pelegrinen, buscant-te i seguint les petjades de Jesús tot anant cap a Montserrat.

Recordo les teves paraules, Senyor: "Quan vaig tenir fam, em vas donar menjar; quan vaig tenir set, em vas donar beure; quan vaig ser foraster, em vas acollir; quan vaig estar nu, em vas vestir; quan vaig estar malalt, em vas visitar; quan vaig ser a la presó, vas venir a veure'm." (Mateu 25:35-36).

Que aquestes paraules ressonin en el meu cor mentre espero la vostra arribada. Dóna'm un esperit generós i acollidor, com el del bon samarità que no va passar de llarg davant la necessitat (Lluc 10:25-37).

Omple'm de paciència en l'espera, de comprensió davant les seves fatiges i necessitats, i d'un amor que es manifesti en actes concrets de servei. Que la meva acollida sigui el reflex del teu amor incondicional, un bàlsam per al seu cos cansats i un consol per al seu esperit.

Que pugui veure en cada peregrí el teu rostre Jesús, i que la meva ajuda sigui donada amb humilitat i amb la intenció de glorificar el teu nom. Que se sentin segurs i estimats amb la meva ajuda.

Et demano, Pare, que els protegeixis en el seu camí, que els alliberis de tot perill i que els guiïs amb la teva llum fins a Montserrat.  I que la trobada amb ells sigui per a mi també una font de gràcia i de creixement en la fe.

Amén.

Consells per a una Presumpta Pau Duradora

1. Construeix xarxes de solidaritat:

En lloc d'emmagatzemar provisions, fomenta les xarxes de suport comunitari. Coneix els teus veïns, participa en iniciatives locals i crea espais de confiança mútua. Aprèn habilitats de mediació i resolució de conflictes. La capacitat de dialogar i comprendre diferents perspectives és essencial per mantenir la pau.

2. Col·labora en la comunicació i la comprensió:

No en sàpiga greu perdre temps aprenent un nou idioma o coneixent altres cultures. La diversitat és una riquesa, i la comprensió mútua és la base de la convivència pacífica. Promou el pensament crític i una informació veraç i contrastada. Lluita contra la desinformació i els discursos d'odi, que fan mal bé  la confiança i fomenten la divisió.

3. Conrea la sostenibilitat i la justícia:

Treballa per assolir hàbits de consum responsables i respectuosos amb el medi ambient. La lluita contra el canvi climàtic és també una lluita per la supervivència de la humanitat. Involucra't en iniciatives que promoguin la justícia social i econòmica. La desigualtat és font de conflictes, i la pau només és possible en societats justes i equitatives.

4. Promou la cultura de la pau:

Participa en activitats que fomentin la creativitat, la diversitat i el diàleg. Educat i educa els que t'envolten en valors de pau, tolerància i respecte. La pau és una construcció comuna que requereix la participació de tots.

5. Fomenta la diplomàcia i la cooperació internacional:

Dona suport  a les organitzacions i iniciatives que promouen el diàleg i la cooperació entre  les nacions. Participa en projectes de cooperació internacional i intercanvi cultural.

En lloc de preparar-nos per a la guerra, preparem-nos per a la pau. Construïm un futur on la solidaritat, la comprensió i la justícia social siguin els pilars de la nostra convivència.

La constància

En un bosc frondós, hi vivia una colònia de formigues molt treballadores. Un dia, van descobrir un munt de fruits secs gegantins, deixats enrere per una manada d'elefants. Les formigues, emocionades per la troballa, van decidir portar els fruits secs al seu formiguer per tenir menjar per a tot l'hivern.

La reina de les formigues, però, va observar la mida dels fruits secs i va exclamar: "Aquests fruits secs són massa grans! Mai no podrem portar-los tots al formiguer!". Algunes formigues, desanimades, van començar a abandonar la tasca. Però una petita formiga, anomenada Formigueta, va dir: "No ens rendim! Si treballem juntes i fem petits passos, podem aconseguir-ho!".

Formigueta va començar a arrossegar una petita engruna de fruit sec. Altres formigues, veient el seu esforç, es van unir a ella. Juntes, van formar una llarga fila i van començar a portar petites engrunes de fruit sec cap al formiguer.

Els elefants, que observaven la situació, es van sorprendre de la determinació de les formigues. Van pensar que mai no ho aconseguirien, però les formigues no es van rendir. Van treballar sense parar, dia i nit, portant petites engrunes de fruit sec.

Després de molts dies de treball dur, les formigues van aconseguir portar tots els fruits secs al formiguer. Estaven esgotades, però felices i orgulloses del seu èxit. Els elefants, impressionats, van aprendre una valuosa lliçó: fins i tot la tasca més difícil es pot aconseguir si es fa pas a pas.

Moralitat: No et deixis intimidar per la mida d'un objectiu. Si el divideixes en petites tasques i treballes amb constància, pots aconseguir qualsevol cosa.

Per iniciar un moment de pregària

 

Pregària per cloure un pelegrinatge

Oh, Senyor, Pare nostre, que ets compassiu i misericordiós,

Avui, amb els cors plens de gratitud, ens dirigim a tu per donar-te gràcies per aquest inoblidable camí recorregurt a ... , una peregrinació que ha estat un veritable regal per a les nostres ànimes.

Et donem gràcies, Senyor, per la teva presència constant al llarg del nostre camí. Ens has guiat i protegit, i ens has permès experimentar la teva gràcia en cada pas que hem fet.

Et donem gràcies, Senyor, per la bellesa de tot el que hem vist, per les seves esglésies majestuoses, pels seus monuments històrics i per la seva rica cultura. Hem sentit la teva presència en cada racó d'aquesta ciutat santa.

Et donem gràcies, Senyor, per la comunitat que hem format durant aquest viatge. Hem compartit moments de fe, d'alegria i de reflexió. Hem après els uns dels altres, ens hem donat suport mutu i hem creat llaços d'amistat que duraran per sempre.

Et donem gràcies, Senyor, per les persones que hem conegut en aquest viatge. Hem compartit les nostres històries, les nostres esperances i els nostres somnis. Hem sentit el teu amor en cada trobada i hem experimentat la teva presència en cada cor.

Et donem gràcies, Senyor, per l'amor que hem sentit en aquest viatge. Hem sentit el teu amor en els nostres cors i l'hem compartit amb els altres. Hem après a estimar-nos els uns als altres com tu ens estimes, amb un amor incondicional i generós.

Et donem gràcies, Senyor, per la teva misericòrdia i pel jubileu que ens has concedit. Ens has perdonat els nostres pecats i ens has donat una nova oportunitat per començar de nou.

Et donem gràcies, Senyor, per aquest dies meravellosos que ens has regalat. Que puguem acabar-los amb pau i alegria, sabent que sempre estem en les teves mans.

Amén.

Pregària per inciar un pelegrinatge

Estimats germans,
Avui, abans d'iniciar el nostre pelegrinatge a ......, ens reunim aquí amb els cors plens d'il·lusió i esperança. Aquest viatge és molt més que una simple visita a una ciutat històrica; és una oportunitat per a créixer com a persones i com a comunitat.

Senyor, et donem gràcies per aquest camí que ens has posat davant. Un camí que recorrerem junts, compartint alegries i dificultats, aprenent els uns dels altres i enfortint els nostres llaços.

Que aquest pelegrinatge ens ajudi a:

• Obrir els nostres cors: A estar receptius a les noves experiències, a les diferents perspectives i a la presència de Déu en cada moment.
• Enfortir la nostra fe: A aprofundir en la nostra relació amb tu, a través de la pregària, la reflexió i la celebració.
• Construir ponts: A crear vincles més forts entre nosaltres, basats en el respecte, la comprensió i l'amor fraternal.
• Descobrir la bellesa: A meravellar-nos amb la història, l'art i la cultura que veuerem durant el viatge, i a reconèixer la teva presència en cada racó.
• Compartir la llum: A portar la teva llum i el teu amor a tots aquells que trobem al nostre camí, i a ser testimonis de la teva presència en el món.

Que aquest pelegrinatge sigui una experiència transformadora per a tots nosaltres, i que ens ajudi a tornar a casa amb els cors plens de gratitud i amb la ferma convicció de seguir caminant junts, com a comunitat de fe.
Amén.

Quaresma, caminem cap a la Pasqua

 

Pregària de Carnestoltes: Enxarxa't del cor al món

Ja estan aquí els dies de Carnestoltes,
dies de disbauxa i llibertat,
et preguem que ens concedeixis la valentia
de desprendre'ns de les nostres màscares
i mostrar el nostre veritable cor.

En aquest dies de festa i alegria,
recorda'ns la importància de l'amor i el perdó 

en la nostra vida comunitària.

Que les nostres disfresses no amaguin
la nostra capacitat de connectar amb els altres,
sinó que ens ajudin a trencar les barreres que ens separen.

Que aquesta festa ens inspiri a "enxarxar-nos del cor al món",
a estendre la nostra compassió i solidaritat
a tots els racons del planeta.

Que puguem construir ponts de comprensió i respecte,
i celebrar la diversitat que ens enriqueix.

Que el teu esperit alliberador 

ens impulsi a perdonar les ofenses, 

a deixar anar els rancors i 

a abraçar la reconciliació. 

Que puguem crear un espai 

on tothom se senti acceptat i estimat, 

on la comunitat sigui un refugi 

de pau i harmonia.

Carnestoltes, 

que la teva festa sigui un recordatori 

que la vida és un carnaval de moments, 

i que cada instant 

és una oportunitat per a l'amor, el perdó i la vida en comunitat. 

Que puguem "enxarxar-nos del cor al món" 

i fer del nostre planeta un lloc millor per a tots.

Rellegint el diàleg Jesús i el centurió (Mt 8, 5-13)

Una plaça d'una ciutat moderna. Hi ha una persona asseguda en un banc, amb aspecte preocupat. S'hi acosta una altra persona, amb un somriure amable.
Persona 1: (Sospira) No sé què fer. El meu fill està molt malalt i els metges no li troben solució.
Persona 2: Ho sento molt. És molt dur veure patir un fill.
Persona 1: Sí, i em sento impotent. He provat de tot, però res no funciona.
Persona 2: Entenc. Jo també he passat per situacions difícils i sé com et sents.
Persona 1: I què vas fer tu?
Persona 2: Vaig posar la meva fe en Déu.
Persona 1: En Déu? No sé si crec en Déu.
Persona 2: No importa si hi creus o no. El que importa és que tinguis esperança.
Persona 1: Esperança? No sé si en tinc gaire.
Persona 2: No la perdis. La fe és com una llavor que pots plantar al teu cor. Encara que ara no la vegis, pot créixer i donar fruits.
Persona 1: No sé si sóc capaç de tenir fe.
Persona 2: La fe no és una cosa que es tingui o no es tingui. És una actitud, una manera de mirar la vida. És creure que hi ha alguna cosa més gran que nosaltres, alguna cosa que ens pot ajudar.
Persona 1: I com puc tenir fe?
Persona 2: Simplement, obre el teu cor a la possibilitat que Déu existeix i que t'estima. Parla amb Ell, explica-li les teves preocupacions. No importa si no saps com fer-ho, Ell t'escolta.
Persona 1: No sé què dir-li.
Persona 2: Digues-li el que sents. Digues-li que estàs preocupat pel teu fill, que necessites ajuda.
Persona 1: (Tanca els ulls i murmura) Déu, si existeixes, ajuda el meu fill.
Persona 2: (Li posa una mà a l'espatlla) No perdis l'esperança. La fe pot fer miracles.
Persona 1: Gràcies. No sé si el meu fill es curarà, però les teves paraules m'han donat una mica de pau.
Persona 2: Aquesta és la força de la fe. No sempre ens dóna el que volem, però sempre ens dóna el que necessitem.
Persona 1: I què necessito jo ara?
Persona 2: Necessites esperança, necessites pau, necessites amor. I tot això ho pots trobar en Déu.
Persona 1: Gràcies.
Persona 2: De res. I recorda, no estàs sol. Jo sempre soc amb tu.

Pregària per Santa Joana de Lestonnac

Avui és un dia especial, ja que celebrem el dia que va traspassar Santa Joana de Lestonnac, una dona exemplar que va dedicar la seva vida a l'educació i a la fe. Us convido a reflexionar sobre la seva vida i el seu llegat.

Vida de Santa Joana de Lestonnac
Nascuda a Bordeus, França, el 1556, Joana de Lestonnac va quedar orfe a una edat primerenca. Va casar-se amb un noble, però va quedar vídua jove. Després d'un temps de reflexió, va decidir dedicar la seva vida a Déu i a l'educació de les noies. Va fundar la Companyia de Maria, una ordre religiosa que es va estendre per tot el món.

Llegat de Santa Joana de Lestonnac
Santa Joana de Lestonnac és un exemple de fortalesa, fe i dedicació. Va lluitar per l'educació de les dones en una època en què no era fàcil. La seva obra continua viva avui dia a través de les escoles de la Companyia de Maria presents a tot el món.

Pregària
Santa Joana de Lestonnac,
gràcies per la teva vida exemplar.
Gràcies per la teva dedicació a l'educació.
Ajuda'ns a seguir el teu exemple de fe i fortalesa.
Intercedeix per nosaltres davant Déu.
Amen.

Gràcies FISC!

Senyor,
aquest cap de setmana que ha estat especial, en què celebrem tres dècades de servei de la FISC, volem alçar la nostra veu en profunda gratitud.

Gràcies per haver-nos permès ser part d'aquesta història.
Gràcies per les vides transformades.
Gràcies per les comunitats enfortides.
Gràcies l'oportunitat de servir als més necessitats.
Gràcies per tants i tants projectes.

Gràciesa tots els voluntaris,
Gràcies a tots els socis, donants i col·laboradors
Gràcies als membres de l'equip tècnic que han dedicat el seu temps, talent i recursos per fer d'aquest somni una realitat.

Reconeixem els reptes que hem superat i els obstacles que hem enfrontat,
però també celebrem els èxits aconseguits
i l'impacte positiu que hem generat a la nostra societat.

En aquest nou capítol, et demanem
saviesa, força i guia per continuar la nostra missió.

Que puguem seguir sent una font d'esperança
i un agent de canvi al nostre món.

Beneix Senyor,
a tots els que formem part d'aquesta gran família
i inspira'ns a seguir treballant junts per un món més just, equitatiu i en pau.

Amén.

Vull ser com San Francesc (adaptació per infants de la pregària Senyor, fes-me intrument de la vostra Pau)

Vull ser com San Francesc,

i fer del món un lloc millor.

Quan algú estigui trist,

li faré una abraçada molt forta.

Si algú se sent sol,

seré el millor amic.

Si algú diu alguna cosa lletja,

jo diré una cosa bonica.

Si dos es barallen,

els ajudaré a fer les paus.

Vull que tots visquem junts

en pau i harmonia.

Jesús, ajuda'm a 

saber eixugar les llagrimes d'un company,

a escoltar el plor dels meus amics,

a no tenir por de dir t'estimo,

perquè així és com el meu cor

s'omplirà de somriures, d'amor i de pau.

Coneguem el Jubileu!

 Heus aquí una presentació amb l'aplicació genia.ly per a conéixer una mica més el Jubileu 2025: pelegrins de l'esperança.

El viatge de la Pau

En un petit poble tranquil, cinc amics jugaven a l'aire lliure després de l'escola. Semblaven molt diferents entre ells: Ivan venia de Rússia, Katya d'Ucraïna, Omar de Palestina, David d'Israel i Lídia de Catalunya. Però, malgrat els seus orígens tan diversos, tots eren molt bons amics i compartien moltes rialles.

Un dia, mentre jugaven al parc, van trobar una pedra estranya, de color blau brillant, que estava coberta de misteriosos símbols. Quan la van tocar, la pedra es va il·luminar i, abans que poguessin comprendre què estava passant, els va envoltar una llum molt forta. En un moment, es van veure transportats a un lloc desconegut.

- "On som?" va preguntar Katya, amb els ulls oberts de sorpresa.

El paisatge que tenien davant era molt diferent: una terra plena de muntanyes, rius i grans murs que separaven diferents regions. Però, al mirar més de prop, van adonar-se que cada zona representava un conflicte molt conegut a les seves terres: a l’est de la muntanya es veia un gran mur que separava dues regions, a l’oest hi havia un vast desert, i al sud, un poble que semblava estar dividit per un riu immens.

- "Som dins d’un món que reflecteix els conflictes de la nostra pròpia terra," - va dir Lídia, amb la mirada pensativa. - "Potser la pedra ens ha portat aquí per ensenyar-nos alguna cosa."

I així va començar el viatge dels cinc amics, decidits a entendre què passava en aquest món i, potser, fer alguna cosa per arreglar-ho.

El viatge per les regions del conflicte

Primer van arribar a una regió on Ivan i Katya van reconèixer els símbols del seu país. La regió estava dividida en dues parts per un mur molt alt, i a banda i banda es veien persones que no es parlaven ni es miraven. "Aquesta és la terra del nostre conflicte," va dir Ivan, tristament. "Rússia i Ucraïna. Fa molt temps que no ens entenem."

- "Però no som tan diferents," - va afegir Katya, amb el cap baix. - "Tots tenim els mateixos somnis. I si fem un pont entre nosaltres, potser tot seria més fàcil."

Així, Ivan i Katya van començar a construir un petit pont de fusta per connectar les dues parts de la regió. Tot i que al principi estaven una mica desconfiats, van començar a compartir idees i a aprendre l’un de l’altre. Al cap de poc, el pont estava acabat, i el riu que els separava va començar a desaparèixer. La gent va començar a somriure i a parlar entre ells.

Després, els cinc amics van viatjar més enllà, fins arribar a una regió seca i àrida, amb grans dunes de sorra que s’estenien fins on els ulls podien veure. Aquí es va trobar Omar, que va reconèixer el lloc: - "Aquesta és la terra de Palestina i Israel. I aquest desert... és un lloc de dolor i separació."

David, que venia d'Israel, va mirar el paisatge amb tristesa. - "És cert. Aquí també vivim separats, sense parlar-nos, com si fóssim enemics."

Però Omar, amb una mirada serena, va dir: - "És molt més complicat del que sembla, però estic segur que si intentem comprendre’ns, podrem trobar la manera de viure junts."

Els cinc amics van començar a caminar pel desert, construint ponts petits amb les seves mans i compartint històries dels seus països. Tot i les dificultats, aviat el desert va començar a florir, i el vent va portar una brisa fresca que va omplir l’aire de l’esperança.

Finalment, van arribar a una altra regió, una vall verda i plena de vida, però també dividida. - "Aquí, a Palestina i Israel, la gent ha viscut separada durant molts anys," - va dir Omar, amb un sospir. - "Però he après que, si ens escoltem i ens ajudem, podem començar a curar les ferides."

Els cinc amics van treballar junts per construir un pont de flors i plantes que unís les dues parts de la vall. Quan van acabar, les persones de cada costat van començar a caminar cap al pont. Les rialles i els crits d’alegria van començar a ressonar per tota la vall, i el somriure va tornar als rostres de tots.

El retorn a casa

Després d’aquests viatges per les diferents regions, els cinc amics van entendre que la pau no es construeix només amb paraules, sinó amb accions concretes de respecte, comprensió i diàleg. Quan van tornar a tocar la pedra màgica, aquesta va brillar una última vegada i els va retornar al seu poble, just davant del parc on havien començat tot.

- "Ho hem aconseguit," - va dir Lídia, amb un somriure. - "Hem ajudat a construir ponts, no només entre regions, sinó també entre persones."

Els cinc amics es van abraçar, sabent que el seu viatge els havia ensenyat una gran lliçó: la pau comença a casa de cadascú. I tot i que els conflictes poden semblar grans i impossibles de resoldre, sempre hi ha una manera de començar a construir la pau, un petit pas a la vegada.

Epíleg

Quan els nens del poble van escoltar la història dels cinc amics, van començar a pensar en com podien ells també construir ponts. Els mestres van parlar sobre la importància de la comprensió mútua i de respectar les diferències, i cada nen va escriure una carta de pau o va fer un dibuix per compartir amb els altres.

Perquè, al cap i a la fi, la pau no només es troba a llocs llunyans, sinó que comença amb nosaltres mateixos. I si cada dia fem un petit gest de bondat i comprensió, en el món hi haurà una mica més de PAU.

Pregària per l'avi

Hi ha dies que poden semblar fràgils com el vent,
però sempre són més rics i plens 

quan estem al costat de l'avi.

No tothom té encara aquest privilegi.
El de tenir l'avi al costat 

que ens ensenya sense paraules,
que és fortalesa serena i somriure càlid,
que coneix la vida i la viu amb un amor profund.

Perquè l’avi és més que un pilar,
és un far que il·lumina els camins, fins i tot en la distància.
L’avi, que ha après a escoltar més del que parla,
a saber sempre què dir o quan callar,
que és refugi quan ens perdem,
i espai obert per deixar-nos créixer lliurement.

No només en les hores difícils és dolça la seva presència;
també en les tardes de sol, en els silencis compartits,
en les històries que repeteix mil cops perquè sap que ens fan somriure.
L’avi, que veu més enllà de l’ara,
que coneix les nostres febleses i encara així 

ens estima amb una força immensa.

Perquè no és només l’ajuda o el consell que ens regala,
és saber que hi era i que hi serà en cada record.
Que la seva mà treballada ens ha sostingut més vegades de les que podem comptar,
i que el seu esperit viurà sempre en els nostre cor,
com un ressò càlid que ens guia, que ens inspira, que ens estima.

L’avi, que ens fa veure que la vida, sovint, és un regal preciós,
i que, fins i tot quan ens fa mal la pèrdua,
la seva empremta és un senyal de tot el que hem guanyat tenint-lo.
Gràcies Senyor per l’avi, 

pels moments viscuts amb ell,
pels records que ens acompanyen sempre.

Agraïm els regals i l'amor

Jesús estimat,

Avui, que amb impaciència aquesta nit esperarem

els savis vinguts d'Orient,

aquells savis que van seguir l'estrella 

per trobar-te i portar-te regals:
or, encens i mirra, símbols d'amor i adoració.

Gràcies per les estrelles que guien la nostra vida:
els nostres pares i mares, que ens estimen tant,
que ens cuiden i, de vegades, fins i tot ens fan regals.

Ajuda'ns a entendre que el millor regal no és una joguina,
sinó l'amor que rebem i el que podem donar als altres.

Senyor, igual que els savis van oferir els seus tresors,
ens agradaria oferir-te avui i sempre els nostres petits gestos d'amor:
un somriure, una abraçada, una paraula amable.

Gràcies per estimar-nos sempre.
Ajuda'ns a seguir la teva estrella i a portar llum i alegria als qui ens envolten.

Amén.