Translate

diumenge, 22 de juliol de 2012

DIÀLEG


En un diàleg hi ha un que parla i un altre que escolta. Per escoltar no vol dir només sentir el que ens diuen, és molt més. És donar valor al altre, és dir-li que el que ens està dient ens interessa, i per això hi hem de posar tots els nostres sentits. I el que és escoltat també esperarà quelcom de nosaltres, també voldrà escoltar-nos. I així hi haurà un veritable diàleg. Perquè sense escolta no hi ha diàleg. I no hem de pensar en escolta i diàleg de paraules, sinó també de fets.
Dialogar també demana paciència. No sempre tots parlem igual de ràpid i bé, i no tots escoltem igual, cal donar temps a l’altre .
Déu és el que, sense que ens en donem compte, més escolta i el que més ens demana que escoltem. Està sempre disposat a dialogar. I tot plegat perquè ens estima. De fet Pau ja diu als Romans que estimar és l’única llei (cf. Rm 13,10), però el que estima, si una cosa fa, és escoltar. I és el que ens demana que fem.
Al llarg de la història sagrada Déu ens ha parlat, amb un diàleg salvador, prenent la iniciativa, sent la seva paraula més gran el seu Fill. I ens parla perquè ens escolta, i ho ha fet abans que nosaltres el parlem i l’escoltem .
Hem dialogat, i dialoguem amb Ell. Quina gran sort que tenim. Joan ja ens ho diu: “Al principi existia el qui és la Paraula.” (Jn 1,1). I si hi ha una paraula és perquè hi ha algú que l’escolta, sinó per què parlar?
Déu sempre ens ha parlat, fins i tot ens va enviar al seu fill per què l’escoltéssim (i després de més de 2000 anys encara hi ha molts moments que sembla que no el vam escoltar gaire) i ell ens va donar lliçons d’escolta (el clam de tants i tants desfavorits en la seva època que Ell va escoltar: cecs, coixos, infants, ...)  i avui encara continua parlant-nos a traves de l’Església, a través de les Escriptures, a través del clam dels desfavorits d’avui (Haití, El Congo, ...) i els oprimits (els innocents d’Afganistan, les víctimes del terrorisme, ...), ... però encara hem d’aprendre a escoltar-lo. No podem fer camí sense dialogar.

EL DISC DUR DE LA PREGÀRIA

El disc dur de la pregària té quatre elements, íntimament relacionats, i que es viuen de formes diverses, personals, segons moments, i totes guiades per un Déu que per sobre de tot ens estima.
Els quatre elements són: parlar, escoltar, dialogar i silenci.
PARLAR: Molts cops la parla neix des de l’abisme de la soledat, de la frustració, del mal que ens consumeix, de la injustícia o el perquè sense resposta. Altres cops a la pregària parlem més serenament, àdhuc amb agraïment, amor, esperança, acció de gràcies. La parla pot ser espontània, pot repetir un salm, un mot, un desig... Normalment és una parla interior, també algunes vegades pren la forma sonora, i pot anar acompanyada d’emocions soledats o fins de música i dansa.
ESCOLTAR: La veu interior, molt clara i indiscutible de tant en tant, també difuminada, barrejada en altres sorolls i veus. Escoltem les paraules quan llegim atentament les Santes Escriptures. Un mot, com “mestre”, una expressió com “la pau sigui amb vosaltres”, un relat com  el de “la dona que donava una petita moneda”... Escoltem també a Déu quan estem escoltant a persones, a fets que passen, a determinades lectures. Què bell és escoltar de debò, abocar-se plenament cap enfora i deixar que entri la veu, la fragància, l'aire fresc.
DIALOGAR: Es combina el parlar i l’escoltar en una mateixa relació , jo – tu, tu – jo. No resulta necessari emprar tots els mots, al contrari, a la pregària els mots són sempre més simbòlics que en una conversa normal. Poden esdevenir com llums ràpides, espurnes plenes de contingut. Es va passant de les paraules a la mútua donació. Aviat resten curtes, insuficients, es van diluint en amor. També passa que el diàleg es para, queda en una aparença de no res, entra en la soledat d’un desert, i deixa de donar-se.
SILENCI: Quan la pregària arriba al silenci hi ha una certa buidor de tot, que pren distància que no pas oblit. Tot el que normalment ens afecta hi és present i callat. No és que ens allunyem de les situacions i els problemes, sinó que per un temps resten com parats i enlluernats per una realitat que omple l’espai i el temps acallant i simplificant. No és el silenci del res, sinó el silenci del tot. Culmina la relació en la comunió  S’obre el pou i la petita remor de l’aigua definitiva. Sobre tot és do. I quan retorna la realitat dels sentits i la ment el silenci resta a la memòria com el testimoni del Déu Amor.
Jesús Renau sj


Ell els digué: -Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11,2-4)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada