Un estudiant universitari passejava cap al final de la tarda amb un professor a qui tots els alumnes consideraven un amic, donada la seva bondat i comprensió.
Mentre caminaven, van veure a la vora del camí un abric i un parell de sabates velles, que de seguida van suposar pertanyien a l'home que treballava al camp del costat i que ja estava acabant la feina.
L'alumne va dir al professor:
- Fem-li una broma...? Amaguem-li les sabates i ajupim-nos darrere aquells matolls, a veure quina cara fa quan no les trobi!
- Estimat amic -li va dir el professor-, mai ens hem de divertir a costa dels pobres. Tu ets ric i em sembla que pots donar-li una alegria a aquest home. Posa algun bitllet dins de cada sabata i amaguem-nos per veure la seva reacció, quan els trobi.
Així ho va fer el noi,i tots dos s'amagaren darrere els arbusts.
Quan l'home pobre va acabar la feina, va creuar el camp per anar a buscar l'abric i les sabates.
Es posava l'abric quan va fer lliscar un peu dins de la sabata. De seguida va notar quelcom estrany i s'ajupí per veure què era. Va quedar bocabadat veient el bitllet; es preguntava, mirant al seu voltant, què podia haver passat? No veient a ningú es va guardar el bitllet a la butxaca i es va posar l'altra sabata. La sorpresa va ser doble, en trobar l'altre bitllet!
Colpit pels sentiments, el pobre home va caure de genolls a terra i dirigint els ulls cap al cel, va exclamar en veu alta el seu agraïment...
Va parlar de la seva dona malalta i sense ajuda i dels seus fills que no tenien el necessari i que, gràcies a una mà desconeguda, no moririen de fam.
A l'estudiant, profundament afectat, se li ompliren els ulls de llàgrimes.
- Oi que ara et sents més complagut, que so li haguessis fet una bromada...? -li va comentar el mestre.
El noi va contestar amb total sinceritat:
- Avui he aprés una lliçó que mai oblidaré. He entès perfectament el sentit de: És molt millor donar que rebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada