Va passar que una nit de lluna plena, un home caminava per la platja molt descontent de la seva vida.
Malhumorat picava puntades de peu a la sorra. En aquestes, que amb el peu va desenterrar una petita bossa. De seguida la va obrir i va veure que estava plena de pedretes. Indiferent les va començar a llençar al mar d'una en una. A cada pedra que tirava remugava...
- Si tingués un cotxe nou, seria feliç... Si tingués una casa gran, seria feliç... Si tingués una bona feina, seria feliç... Si la meva parella fos perfecte, seria feliç...
Va continuar la lletania fins que només li quedava una pedra. Sense saber encara perquè, se la va guardar a la butxaca.
Quan va arribar a casa i es va despullar per anar a dormir, la pedra li va caure de la butxaca. Llavors aquell home es va adonar de que no era una pedra qualsevol. Era un diamant d'allò més valuós! Desesperat, s'estirà els cabells pensant en totes les pedres que havia llençat al mar sense apreciar-ne el valor!
Quants de nosaltres passem per la vida ignorant els preciosos tresors que tenim a l'abast i només somniant en allò que no tenim i ens sembla perfecte.
Cada un dels nostres dies és un diamant irreemplaçable.
De nosaltres depèn saber-los aprofitar o per contra llençar-los al mar de l'oblit i no recuperar-los mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada