Una vegada, no fa gaire, Sant Francesc anava a treure el cap per un forat del cel i la seva tonsura de frare va topar amb la venerable calba de Sant Ignasi.
L'un es mirava els frares, l'altre es vigilava els jesuïtes. No estaven pas neguitosos perquè al cel no hi ha neguits, però l'un i l'altre tenien una mica de ganes de tornar al vesper de la terra.
- Ai, Nasi, els meus frares necessiten un bon cop de mà.
- Revatuagoitia, Quico, els meus "soldados de Cristo" també.
Es passaren molta estona cara avall i closca a closca mirant-se els seus.
Tot d'un, Sant Francesc es va alçar d'un rampell. El pobrissó d'Assís, tant se val, no ha perdut pas els rampells que el dugueren a la glòria eterna. D'aquest rampell que li va venir se'n va anar cap al bon Déu.
- Senyor, meu i Déu meu, deixeu-me tornar una mica a la terra.
Després de fer algunes consultes, el Pare accedí. i heus aquí que Sant Francesc va trobar-se a la terra per a fer-hi un tomb.
De sobte se li va ocórrer que potser caldria tornar a fer testament. I així ho va fer:
" En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.
Sense carnet d'identitat, ni passaport, no permís de menar cotxe, ni llibreta a la caixa, ni taló al banc, només amb el testimoni de l'Esperit Sant que volta per ací a prop, declaro i asseguro que sóc jo, allà temps Joan Bernardone, fill de Pietro marxant i de Pica dama d'Oc, nascut a la ciutat d'Assís, esdevingut el pobrissó Francesc d'Assís per la gràcia de Déu, fill del Pare nostre que és en els cels, nascut a la vida eterna.
Deixo em herència madona la santa pobresa. N'hi ha per a tots.
La riquesa és escarransida, no allarga. Si l'esberlem per la meitat només toca a meitat per hereu, si l'estripem a quatre quarts només arriba a quart per mig hereu, si l'esparraquem a mil parracs només en resta un parrac de mil·lèsima per miserable.
La pobresa, gràcies a Déu, es disbauxada, com més té més dóna. Partida per la meitat dóna el doble a cada pobre, repartida entre quatre en deixa quatre vegades més a cada pobret, compartida entre un miler en gica mil cops més a cada pobrissó.
La pobresa és la bossa de Sant Ferriol.
Amb la bossa de Sant Ferriol, faig hereus universals tots els homes.
Benaurats els homes que només tinguin la glòria eterna d'un parrac de pobresa.
Faig hereus de no massa confiança els rics.
Els rics de tripa plena, com el meu pare Prieto, el Fardamilions, el Pístrings, el rei de la llauna fina, el rei de l'oli i el rei del petroli, el savi que fa el ruc i el ruc que fa el savi.
També els rics de tripa prima i mena avara, que guarden les unces sota la rajola o al fossar dels bancs. El secardí amb nas de ganxo que compta i recompta els interessos i tants per cent, l'escanyolit que només pensa en ell i els seus maldecaps, el recargolat avar de mises que es pensa poder guanyar la glòria del cel a faves comptades i s'oblida al regne del cel no hi ha faves ni comptes.
I també els rics de tripa plena i prima. Els qui s'ho han manegat tan bé que amiden la primera benaurança i es pensen que mentre siguin pobres en l'esperit ningú no els tocarà la butxaca ni els talonaris. Aquests potser són els rics més pobres de tot, tenen una llufa penjada a l'ànima.
Pobres rics, són els pobres més pobres de la terra. Tot i que no me'n pugui refiar, són els meus hereus més hereus.
Faig hereus de bella confiança els pobres per desgràcia.
Els que tenen la gràcia de la desgràcia, com Jo i el meu leprós captaire d'Assís, que em va fer tant de bé. Els tocats per la desgràcia, tan tocats que potser no saben ni trobar-hi la gràcia. Els pagesos sense collita, els obrers sense jornal, els malalts sense remei de metge, les verges violades, les mares assecades, els miserables vora els rius sagrats, els perduts a les sorres del desert sense aigua. Els infants humiliats.
Faig hereus de tota confiança els pobres per gràcia.
Els que, enduts per l'Esperit Sant, han triat sense punyetes el camí de madona santa pobresa, com germana Clara d'Assís. Els qui han triat sense gloses la primera benaurança, tant que la pobresa d'esperit els esclata en la pobresa de cos, i van pel món amb un sac, un cordill, uns calçotets, uns quants parenostres el dolor de Getsemaní i un lluquet d'esperança i resurrecció.
Faig hereus de compadida confiança els pobres vergonyants.
Els que enyoren la pobresa i no acaben d'abastar-la, com la meva mare Pics, dama d'Occitània. Els qui endevinen camins de pobresa i no gosen enfilar-se fins el pessebre de Greccio, els que marfonen en la pobresa d'enyorar pobresa i ha de pagar d'escurrialles "el impuesto sobre la renta", sobre la pobresa d'esperit i saben que haurien de tenir el cos també pobre, però no poden o no en saben."
Ai, Francesc, si aneu a les valls d'Andorra
Josep M. Ballarín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada