Fa uns anys, a les olimpíades per persones discapacitades que es van fer a Seatle, nou participants tots ells deficients mentals, es van alinear per efectuar la sortida dels cent metres llisos.
A la senyal, tots van partir, no exactament disparats... però amb el desig de donar el millor de si mateixos, acabar dignament la carrera i guanyar un premi.
Tots, menys un noi, que va ensopegar i va caure rodant a terra. Desconsolat, es va posar a plorar.
Els altres, que van sentir els plors, van escurçar el pas i van mirar en darrera...
Veient el company a terra, s'aturaren. Absolutament tots van tornar en darrera.
Una de les noies, que tenia síndrome de Down, s'agenollà al seu costat per fe-li un petó i li va dir: "Prepara't.. Ara sí, que guanyaràs!"
Llavors, tots junts, els nou competidors dels cent metres llisos, van caminar enllaçats per les espatlles fins la línia d'arribada.
Quan això va passar, l'estada sencer es va posar dret aplaudint emocionat amb els ulls plens de llàgrimes. Els aplaudiments duraren llarga estona i totes les persones que van ser testimonis d'aquest fet extraordinari, l'expliquen, encara avui, una i una altra vegada.
En el fons, malgrat la competitivitat salvatge que ens envolta, sabem que l'important en la vida, més que guanyar, és saber ajudar els altres a vèncer, encara que això signifiqui disminuir el pas o canviar de rumb.
Perquè el veritable sentit de la vida és caminar junts. El Regne de Déu no es crea amb projectes individuals, sinó amb un de col·lectiu.
Caminar plegats ens farà més fàcil arribar guanyadors a la meta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada