Un jove i reeixit executiu anava a tota velocitat amb el seu luxós Jaguar sense cap mena de precaució. De sobte, va sentir una patacada a la porta. S'aturà i en baixar del cotx va veure que una pedrada li havia abonyegat la carrosseria. Va pujar un altre cop al cotxe i a tota velocitat va recular fins el lloc del que li semblava havia sortit la pedra que li havia desgraciat el seu preciós automòbil. Va sortir enfurismat de l'auto i va aferrar pel bracets a un nen que hi havia allà i arrossegant-lo cap al cotxe l'anava escridassant:
- Què ha estat això? Qui et penses que ets, tu? Què creus que estàs fent, amb el meu cotxe? -i cada cop més enfurismat l'amenaçava- Aquest cop la pedra et costarà molt cara! Per què ho has fet això?
- Per favor, senyor, per favor... Ho sento molt. No sabia què fer! -va suplicar el nen- Li he tirat la pedra perquè ningú s'aturava -va dir amb les llàgrimes corrent-li cara avall- És que el meu germà, que va en cadira de rodes, ha caigut a la cuneta. Jo no el puc aixecar tot sol. Si us plau, em pot ajudar a asseure'l altre cop a la cadira; pesa massa per mi, que encara sóc petit -va suplicar el nen.
Visiblement impactat per la situació, l'executiu va empassar-se el nus que se li havia fet a la gola i va alçar el jove de terra, el va asseure a la cadira i amb el mocador li va netejar una mica les ferides que s'havia fet. Va mirar emocionat al nen i aquest li va donar les gràcies amb un somriure.
- Què Déu el beneeixi, senyor! Moltes gràcies.
L'home, el va veure allunyar-se empenyent treballosament la cadira de rodes del seu germà.
L'executiu encara no ha fet reparar la porta del cotxe, manté el bony per recordar que no s'ha d'anar per la vida tan distret ni tan ràpid que algú t'hagi de llençar una pedra per cridar-te l'atenció.
Déu, normalment, ens xiuxiueja dins l'ànima, però, de vegades, ens ha de llançar una pedra perquè prestem atenció i deixem de tancar-nos en les coses materials i en la bombolla del nostre ego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada