Sí, jo no sóc res més que això: un paraigua. De color negre, vermell o groc, amb mànec de fusta o d'acer, amb puny de nacre, d'or o de vori; però, al capdavall, un paraigua.
Em fa servir el marrec que va a estudi i la noia que aprèn costura, la dona que surt de compres i el noi que passa els diaris, el ric el pobre, la reina i la monja, el papa i el bisbe, l'empresari i l'obrer... La meva missió és aixoplugar tothom, tant si traspua joia com mal humor, tant si riu com si plora, tant si és de dretes com d'esquerres, blanc o negre. Sempre estic a punt perquè una mà m'agafi i m'estengui barnilles amunt.
A vegades em passo dies i dies arraconat en un armari o empolsegat en un paraigüer; però, si comença a ploure, renoi, quines corredisses! No em deixen ni un moment tranquil i quedo xop, xop com una esponja. És clar que això és precisament el que haig de fer: mullar-me jo per resguardar els altres de la pluja, Sense queixar-me, en silenci.
M'agrada sobretot anar amb en Quimet de Can Baldufa. Amb ell, salto i jugo; sóc metralladora, paracaigudes, nau espacial i casc protector. Si plou ens mullem tots dos, perquè no para de balancejar-me sobre el seu caparró i, quan menys m'ho espero, m'obre i m'estén, encara que llueixi un sol esplèndid. Llavors no em toca altre remei que fer el ridícul. Però m'és igual. Sóc feliç al costat d'en Quimet. Li sóc creador de somnis i company de solituds, joguina i fantasia, paraigua i bastó.
Que n´és de bonic, ser paraigua! Ser paraigua de l'avi Ton, que em fa servir de sopluig i de crossa; de la senyora Filomena, que m'agafa per cobricelar-se el cap en dies de massa sol; de la senyoreta Lídia, que em passeja tota coqueta pel carrer Major,,, i de molts i molts d'altres, com el senyor Lluís, que se'm descuida a tot arreu i que, si no em troba, tot són cridòries i desespers.
Què n'és de bonic, ser paraigua! Ser paraigua obert o paraigua tancat. Ser paraigua quan et necessiten o quan t'arraconen. Ser paraigua de l'home que pensa ser l'amo del món i ser paraigua del qui no té ningú que l'acompanyi, Ser paraigua dels qui t'acaroren amorosament i dels qui rondinen perquè sóc massa vell...
Sí., ser paraigua-Ramon, ser paraigua-Marta, ser paraigua-Joan, paraigua-jo. Això és el que necessita el nostre món, el de la tècnica, el de les cares serioses i els cors ferits, el dels somriures i les alegries.
Què no ho veieu que hi ha xàfecs a tort i a dret, i que convé que algú pari les aigües dels mals humors, i de les tristors, les de la solitud i del nerviosisme, les del desànim, del pessimisme i de la salut?
Que n'és de bo, ser paraigua! Ser paraiigua de mànec segur, de tela resistent i impermeable.
Margarida Pons, "Full diocesà" Tarragona/Vic/Solsona, 30-01-1983
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada