M’ESTIMO L’ESGLÉSIA

Però què dius? Com pots tu estimar l’Església? De què vas?

Pots llegir fins al final aquesta plana? Et sents capaç per uns instants d’oblidar-te dels teus prejudicis i situar-te a l’àmbit més objectiu possible? Sí?

Continua llegint, doncs....

Primer motiu: m’estimo l’església perquè sóc part d’ella, sóc església com ho és un bisbe, el sant pare o qualsevol persona que acaben de batejar. És com la meva família. Hi ha nens, joves, homes, dones, heterosexuals, homosexuals, de dretes. d’esquerres, dels tres móns (sobre tot del tercer), vells, jubilats, parats, treballadors i pensionistes, gent de tots els continents, cultures i llengües.... què vols que et digui, que entre tanta gent hi ha pecadors, pecadores, estafadors, dictadors, pervertits... sí.... i també persones humils. místiques, gent absolutament donada, que viu pels altres, estudiosos incansables de la bíblia. Mira, és un poble. M’agrada aquest poble. És humà, més o menys, o és que potser creies que no ens adonem des de dintre?

Segon motiu: m’estimo l’església de forma molt especial perquè m`ha mostrat a Jesús, la seva persona, el seu missatge i sobre tot la forma de trobar-lo i celebrar-lo. És una passada. Sense Ell no sé com podria viure i recuperar-me. L’església m’ha transmès en Jesús una imatge de Déu molt nova, amable, tendre, amic, pacient, sempre amb la mà estesa i el cor preparat; una imatge , certament, i una vivència, que és molt més.. Durant segles l’església, quan ni tu ni jo hi érem, ha conservat les Santes Escriptures, les ha estudiat, interpretat, analitzar cada mot, cada plana, cada significat. Una tasca de vides senceres, mai acabada, sobre un Llibre que il·lumina, que consola, salva i dona esperança.

Tercer motiu: m’estimo l’església perquè arreu trobo dones i homes al costat dels més pobres, dels malalts, dels oprimits, compartint les seves lluites, vivint la seva vida. L’immensa majoria dels cristians del món són dels ambients populars. Hi ha gent que no ho és, però si intenten de viure Jesús acabaran deixant d’explotar, de marginar, de donar l’esquena a la gent. Jesús és la revolució amable, pacífica i constant de dintre de l’Església. Quan a cops em cansa certa prepotència d’algunes persones de l’església, penso dues coses: Jesús, si es deixen, els situarà en el camí de conversió; i quants i quantes viuen de debò l’opció del seguiment sense fer cap soroll.

Podria afegir un quart, un cinquè i fins a cent motius que d’alguna manera explicarien el que es fa difícil d’explicar, perquè en coses d’amor les raons van molt més lluny de la pura lògica. Místics, pelegrins, contemplatius, comunitaris, gent amagada, nens, persones que són a la política, dones (moltes dones donades a fons). Gent que visita, acompanya, celebra, calla, pateix, suporta, és constant, tanta i tanta...... i una esperança de que ja és a prop una nova primavera com aquella de Joan XXIII.

Però, ben pensat, el motiu més gran que em fa estimar l’Església està en les paraules de l’evangeli: -Jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré l’Església. L’Església no són unes pedres col·locades aquí o allà formant un conjunt harmoniós, l’Església és el conjunt de persones que amb Pere capdavanter, fonament principal i amb les pedres vives que som tots nosaltres, s‘alça victoriosa formant la Gran Comunitat dels Fills de Déu. Tu, vosaltres, jo, som pedres vives....! Per això només voldria ser un de tants al costat de tants i fent humilment el possible per humanitzar la vida. No som els gent i que la vida sigui VIDA. Res més.