Un dia, el Gran Rei del Sud s'adonà que el seu poble anava perdent la joia de viure. Llavors, alarmat, va escriure al Gran Rei del Nord, tot demanant-li que li enviés un jove que, ple de la Gran Joia, fos capaç de mantenir viva la il·lusió perduda de la gent.
Al Gran Rei del Nord se li commogueren les entranyes u, l'endemà mateix, va convocat tots els seus súbdits i els va parlar així: "Homes i dones d'aquest noble país, escolteu-me! Una profunda desolació amenaça al país del Gran Rei del Sud. La seva gent està a punt de perdre la joia de viure i, si no hi ha entre vosaltres un jove altruista i encoratjat a dur la Gran Joia, la desesperança envairà irremeiablement fins i tot els infants. Qui hi enviarem?"
Després d'un silenci dens, s'avançà cap al Gran Rei un noi i, tot seguit, un altre i un altre, un altre i un altre... En breus segons n'havien sortit cinc, cinc missatgers que acceptaven el desafiament de portar la Gran Joia a la gent del país del Gran Rei del Sud.
Aquest, però, no n'havia demanat només un? "No hi fa res - deia el Gran Rei del Nord -, hauran de córrer molts riscos, i si n'hi pot arribar un ja farà ben prou".
Els cinc joves emprengueren la marxa cap al país del Gran Rei del Sud. Ja portaven uns quants dies de camí, quan, en travessar un llogaret, els va sortir al pas un vell, tot pregant-los que es quedessin. Els deia: "Tots els joves han marxat d'aquest racó de món i ens han deixat ben sols; si us quedeu, us donarem les nostres terres, el nostre bestiar i les nostres cases". A un d'ells li va semblar que les perspectives econòmiques eren força atractives, de tal manera digué: "Jo em quedo, bon home; no hi ha cosa més noble que la de servir als altres," I s'hi va quedar.
Uns quants dies després va esdevenir-se que hagueren de passar la nit al palau d'un poderós comte, el qual s'encaterinà que un d'ells s'havia de casar amb la seva filla i, un cop mort, l'havia de succeir en el tron. Enlluernat per l'encant de la noia i la lluïssor del poder, un dels joves no s'ho va fer dir dues vegades. I li digué: "Jo em quedo, noble comte; no hi ha lloc més privilegiat per a fer el bé als homes, com el de sobirà d'aquest comtat." De manera que s'hi va quedar.
Els tres joves restants abandonaren les riques estances del palau comtal i prosseguiren el camí. Ja feia un quant temps que caminaven quan arribaren a una sumptuosa ciutat, on la gresca, el confort i la platxèria n'eren l'ànima. I, mentre dos d'ells enfilaven el carrer de sortida, l'altre restà embadocat davant d'un indret que llampeguejava de lluminàries de tots colors.
Arribar com més aviat millor al país del Gran Rei del Sud era la dèria dels dos joves que restaven encara il·lusionats. Caminaren i caminaren qui-sap-los dies i nits. Un jorn, però, trobant-se ja a la falda de les altes serralades que separaven els dos reialmes, la inanició estroncà mortalment la vida d'un d'ells.
El cinquè jove, a l'últim, va arribar al país del Gran Rei del Sud.
Fet i fet, el Gran Rei del Nord havia tingut raó.
Adaptació d'una paràbola oriental.
"Full Parroquial" n. 2777, 4 de setembre de 1983, Tarragona/Vic/Solsona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada