EL DESERT

Aquesta biblioteca està plena de gent. Fins i tot quan l’obren de bon matí ja hi ha cua. L’entrada a cops sembla la del primer dia de rebaixes; corredisses i empentes. Ben plena de gent la biblioteca, i vols que t’ho digui clar: ÉS UN DESERT.

Sento el desert a dintre i el desert a fora. Cadascú va a la seva bola. Els seus exàmens, els seus treballs, les seves notes, la seva noia, el seu cap de setmana, el seu currículum, ... el seu , la seva... el seu, la seva.... estic a punt de xisclar de tant de desert.

I dintre meu. Què passa a dintre meu? Res, no passa res. Aquesta és la qüestió: to be o non to be. No passa res. Com sempre, encara no sé ni qui soc, i ja tinc tres-centes mil coses anotades a l’agenda. 

He sortit a prendre l’aire. El desert es feia insuportable. Serà veritat el que pensava de que encara no sé qui soc? Vols dir que no m’estic posant transcendent? Però, a veure: QUI SÓC!!

Podria algú dir-me qui soc? Si us plau... el tio aquell de la vespa, o la dona que porta el carret de la compra, potser el segurata de la porta del banc, o el que va picant l’ampolla de butà.

I per què no tu, Déu, podries, si us plau dir-me qui soc? En mig d’aquest immens desert de tanta gent sense ningú, de tan soroll sense harmonia, de tantes coses amb tanta buidor... podries dir-me un mot, donar-me una mirada, fer-me un breu somriure. Potser aleshores el desert deixaria de ser-ho.

Per fi, en el silenci interior, al carrer ... vaig començar a entendre una mica qui era. Però, mai ho sabria explicar.

Reflexions per aquests dies (Quaresma)

1. Ha començat el temps especial pels cristians que en diem la quaresma, preparació per les celebracions de setmana santa i pasqua. Què, com tants anys, ha de ser una època a la meva vida “sense pena ni glòria”?
2. O, potser enguany, que tot està tan revoltat i en molts sentits ja fa fàstic de guerra, de violència, de prepotència, i de que els plats trencants ho paguin els últims... no soc potser cridat a “viure” una fonda renovació?
3. És molta la gent que viu en un desert obligat per la malaltia, la vellesa, la soledat, la injustícia, l’atur o el fracàs. No podria jo fer-me més proper, tenir més temps per a ells, escoltar, compartir, aprendre i , si més no, tenir-los més a dintre del meu cor?
4. Fer desert interior és una altra cosa, però bona, per cert. Àdhuc en mig de la gent, en el bus o en el metro, dintre del cotxe anant o tornant de la feina o de la universitat. També a casa, en uns moments de silenci.....l’ermita interior, l’ermita secular... cap a dintre.. ulls tancats... uns moments de res, si us plau... i deixar que Ell emergeixi de forma natural en la fe, la confiança i l’amor. Com amics, com la pluja a la terra, com el vent, com l’ona que penetra l’arena.