“Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.”
Massa temps fa que camino sense un nord del tot definit. Vaig, del tot
dispers, d’un lloc a Quan m’apropo a Déu, amb sinceritat de cor, cauen les
màscares i les mentides pel seu propi pes. Àdhuc les meves bones intencions i
projectes, prop d’Ell, queden petits...
La nostra capacitat d’estimar és tan petita al costat de l’Amor de Déu
amb el qual ens estima d’una manera particular a cadascú de nosaltres!
Quan m’apropo a Déu, amb cor sincer, sense disfresses..., només puc que
reconèixer la meva petitesa i... acceptar el convit que Ell em fa de renovar la
meva vida.
Quan penso i pondero la fondària com m’estimes, Senyor... el meu cor
s’estremeix i sols em ve de gust plorar. No! no pas per desesperació, menys
encara per desànim... és perquè el teu amor em torba i em commou... Fa que, amb
les llàgrimes, rodolin i caiguin també les mentides damunt les quals he
edificat la meva vida i, alhora, es crea un nou espai per la Vida Nova que vols colgar dins meu... Em sé feliç... Em
sé estimat...
G R À C I E S!
(D’un whatssap del V.G)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada