“... pregueu així: Pare nostre...”
Sé prou bé que per una vida cristiana “normaleta” la pregària personal i
quotidiana és necessària. Més encara, si vull una veritable Quaresma, autèntica
i sincera, la pregària aleshores esdevindrà imprescindible. La cosa és que...
resar no sempre m’és fàcil. De vegades em sembla quelcom infantil. D’altres
quelcom de l’àmbit de la superstició, sobretot quan el que faig és repetir
paraules que no sento dins meu i que a prou feines tenen cap sentit per mi.
Sovint, quan dic que reso, tinc la sensació de parlar tot sol (tota
sola) perquè no sé deixar ni espai ni temps per a Déu...
Si vull una vida cristiana “normaleta”, si vull una Quaresma de debò...
Potser em caldrà APRENDRE a PREGAR, que MAI voldrà dir, només, aprendre’m
pregàries de memòria!
Pare, ensenya’m a pregar. A parlar amb Tu, com un amic parla a un altre
amic. Amb confiança, amb serenor... No sé si ha de ser amb poques o moltes
paraules, però segur que ha de ser amb el cor obert, ben sincerament. Posant-me a les teves mans,
sense por. Acollint-te com a Pare tot acceptant el que això significa... El fet
de deixar-me fer pel teu Esperit per esdevenir germà de tots els homes i dones.
Pare, fes-me prou humil com per acceptar que puc aprendre molt de Tu,
que necessito el teu mestratge... Fes-me prou humil, Senyor, com per
acceptar-te com a Pare i l’altre com a germà.
(D’un whatssap del V.G)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada