“... tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho
negàveu a mi.”
Cert! A Déu el podem trobar en la grandesa de la creació, en l’estètica
arquitectònica de les grans basíliques i també en la dels petits oratoris i
ermites; també en les celebracions sacramentals, quan et reculls en la
intimitat de la teva pregària o a la Sagrada Escriptura; clar que si! Però
sense menystenir totes aquestes experiències, el Déu que es revelà plenament en
Jesús de Natzaret vol ser trobat en realitats ben concretes, tal vegada menys
“sagrades” i alhora més “humanes”. Enfortits en l’amor i el servei pels sagraments
i la pregària, Déu espera ser trobat en aquell que a causa de la crisi
econòmica s‘ha quedat sense feina, sense llar..., en el malalt que no te
esperança de guarició, en l’emigrant clandestí, en el jove que ha perdut el
nord de llur vida, en la dóna o l’infant maltractats per qualsevol tipus de
violència o abús... És en ells, en tots ells, els darrers i els qui pateixen,
on pots tenir la certesa que Déu es deixa trobar.
Senyor, pregar, em costa. Tu no vols que em tanqui dins meu i ets el
primer que m’anima a obrir els ulls i tocar de peu a terra. Quan et puc sentir
dins meu, Tu em convides a mirar fora de mi, vers els altres, i aprendre a
esguardar-los amb els teus ulls. La teva Paraula m’anima a viure la teva
presència en el qui pateix i em necessita, i en ells servir-te i estimar-te a
Tu.
Senyor, tu m’ensenyes que l’almoina no és donar el que em sobra sinó
servir aquells que el món i els homes hem ferit de la mateixa manera que ho
faria a Tu.
Que sàpiga fer-ho, Senyor! Que vulgui fer-ho!
(D’un whatssap del V.G)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada