I la gent es quedava a casa

I la gent es quedava a casa.
I llegia llibres i escoltava.
I va descansar i va fer exercici.
I va fer art i va jugar.
I va aprendre noves formes de ser.
I es va aturar.

I va escoltar més profundament.
Algú va meditar.
Algú va resar.
Algú va ballar.
Algú es va trobar amb la seva ombra.
I la gent va començar a pensar diferent.

I la gent es va curar.
I hi va haver absència de persones que vivien
en una perillosa
ignorància,
sense sentit i sense cor.
Fins i tot la terra es va començar a curar

I quan el perill va acabar,
i les persones es van trobar,
van plorar pels morts.
I van prendre noves decisions ....
I van somiar amb noves visions.
I van crear noves formes de vida.
I van curar completament la terra,
just quan van ser sanats,
quan la tempesta passi,
i es calmin els camins
i siguem supervivents
d'un naufragi col·lectiu.

Amb el cor plorós
i el destí beneït
ens sentirem joiosos
tan sols per estar vius.

I li donarem una abraçada
al primer desconegut
i lloarem la sort
de conservar un amic.

I llavors recordarem
tot allò que vam perdre
i d'una vegada aprendrem
tot el que no vam aprendre.

Ja no tindrem enveja
doncs tots hauran patit.
Ja no tindrem desídia,
serem més compassius.

Valdrà més el que és de tots
que allò mai aconseguit.
Serem més generosos
i molt més compromesos.

Entendrem la fragilitat
que significa estar viusm,
suarem empatia
per qui està i qui s'ha anat.

Estranyarem al vell
que demanava un pes en el mercat,
que no vam saber el seu nom
i sempre va estar al teu costat.

I potser el vell pobre
era el teu Déu disfressat.
Mai vas preguntar el nom
perquè estaves apurat.

I tot serà un miracle.
I tot serà un llegat.
I es respectarà la vida,
la vida que hem guanyat.

Quan la tempesta passi
et demano Déu, afligit,
que ens tornis millors,
com ens havies somiat.

Atribuït a "La història d'Iza", de Grace Ramsay, 

que va ser escrit el 1865 a Irlanda quan el país es va veure afectat 

per epidèmies de febre tifoide, còlera i disenteria. 

Traducció pròpia i lliure