Una conte molt senzill, que només vol deixar clara una idea.
El conte explica que, després d’una vida molt senzilla i tranquil·la, una senyora va morir.
A l'arribar aI cel es va trobar en una cua, llarga i ordenada, de persones que caminaven lentament cap a la presència del Jutge Etern. La senyora, a mesura que anava avançant, escoltava cada cop amb més claredat la veu del Senyor i les paraules que dirigia a cadascú. Va sentir com a un li deia, per exemple:
- Tu vas venir en el meu auxili quan estava accidentat en la carretera, i em vas portar a l’hospital; entra en la Felicitat Eterna.
I a un altre, que era metge, li deia:
- Tu vas atendre de forma gratuïta moltes persones que no tenien prou mitjans; entra al meu Regne de Felicitat.
I a un altre:
- Tu vas tenir la generositat de fer un préstec a una dona viuda i pobra, sense demanar-li interessos; vine a rebre el Premi etern.
I així successivament. La pobra dona, que anava sentit tot això, s’espantava cada vegada més, perquè, per molt que s’hi esforçava, no recordava haver fet en la seva vida res d’extraordinari en favor dels altres. Va intentar apartar-se de la fila per poder reflexionar i buscar què dir-li al Pare Etern quan li toqués el torn; però no la van deixar. Un simpàtic i somrient àngel no li va permetre sortir de la cua de persones. I la dona, plena de por i amb el cor que li anava bategant com un tambor, va arribar per fi a la presència del Senyor. De seguida es va sentir captivada pel seu somriure, i va sentir que li deia, convençut i content:
- Tu has planxat totes les meves camises...
A vegades ens costa molt entendre que l’extraordinari no està només en les coses especials que podem fer en moments puntuals, sinó que l’extraordinari està en l’amor i la fidelitat que posem en les coses ordinàries de cada dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada