Marta, vas presentar-te a casa i no et coneixia, ben just sabia el teu nom, només ens havíem vist una vegada. Vas venir a passar el cap de setmana. Els meus amics t’hi van arrossegar. Em va sorprendre veure’t allà, però no vaig dir res. Et vaig tractar com una més. Al cap i a la fi, eres la meva convidada.
Des del primer moment et vaig veure estranya. Et passava quelcom. Malgrat el maquillatge, tenies els ulls apagats i l’expressió buida. No vas tastar gairebé res del sopar i vas acabar per aïllar-te completament.
Després, quan vam sortir de festa, dins d’aquell pub sorollós, ple de fum i amb els altaveus a tota pastilla, vaig acostar-me a tu i et vaig mirar. Tenies uns ulls enfonsats en el dolor i plens d’incertesa. I, aleshores, vas demanar-me perdó. No vaig entendre res... Vaig veure’t angoixada, a punt de fer alguna bestiesa. Semblava com si fossis en un altre món, com si volguessis fugir de quelcom que t’espantava. Em vaig arriscar, i et vaig demanar si volies parlar. Vaig veure que necessitaves ser escoltada, treure tot allò que duies dintre i et cremava l’interior. Vas dir-me que sí i, sense dubtar-ho, vaig agafar-te del braç i vam sortir.
Primer no vas dir-me res. No sabies com començar la conversa, fins que la teva primera frase sortí d’aquells llavis pintats però tristos.
“No sé qui sóc”.
La veu se’t va trencar i vaig intuir llàgrimes als teus ulls, i començares a plorar en silenci. Vas mirar enrere i vas fer-me un repàs de la teva vida, la família, els amics. Em parlares de la feina... Vas explicar-me tot allò de la teva personalitat bipolar, de les visites a la psicòloga, del tractament amb antidepressius. Fins que vas arribar a tu. Llavors, vas obrir-te i vas reconèixer, d’una a una cadascuna de les teves febleses i vas veure que tenies molta feina per fer. Vas adonar-te de la teva baixa autoestima i vas començar a acceptar que no podies continuar així, però no hi trobaves la sortida. Em vas dir que feia temps que Déu havia desaparegut de la teva vida i vas caure en què el que havia passat, realment, és que l’havies fet fora del teu cor, el defugies i no sabies on amagar-te.
Vaig escoltar-te i vaig sentir tot allò que em deies des del més profund en la meva ànima. Només vaig dir-te que Déu et coneixia des de sempre. Sabia el teu nom i t’estimava molt més del que mai hauries imaginat.
Finalment, el diumenge dinant, quan tots érem a taula, vas explotar. Va sortir com un esclat la teva veu i et vas alliberar. Vas dir que estaves disposada a canviar, que faries un esforç per tornar a creure, per confiar en les persones. Que no podies fer el camí tota sola i que necessitaves la nostra ajuda per créixer. I vas somriure… I vam somriure.
Quan vas marxar vaig dir-te que buscaves una resposta que no et vaig voler donar perquè l’havies de trobar tu mateixa, ja que era dintre teu. Sempre ho havia estat.
I vas somriure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada