A mi m'agraden les velles coses, així, amb l'adjectiu davant: "velles coses", és a dir, les velles pel·lícules, els vells amics, els vells llibres, les velles ciutats, les velles cançons. Per exemple, com que sabia que avui anava a haver de parlar-vos, m'he vestit a propòsit amb les meves velles peces, les més adequades per a l'ocasió. Aquesta camisa de quadres passats de moda i colors esmorteïts va ser la que vaig lluir la primera vegada que vaig fer classe, fa ja molts anys. Si observeu bé aquesta zona, veureu encara restes inesborrables del brot de suor freda que em va escometre aquell dia, és la meva vella camisa. Ara, ja que ens hem posat, seguim el recorregut turístic per la meva roba, fixeu-vos en aquest rellotge cent vegades avariat: aquí on ho veieu, tan silenciós i discret mentre es menja a mossegades el temps, ha marcat hores úniques i inesborrables en la meva vida , és el meu vell rellotge. Passin per aquí que ja acabem. Aquestes sabates poc elegants, de sola desgastada i pell tova, han creuat centenars de carrers i, el que és millor, han travessat modes de diverses temporades sense immutar-se, a més d'haver ficat la pota més d'una vegada en companyia de qui els porta. Els vull encara que s'estiguin enfonsant en la misèria i gairebé em tregui per ells el dit gros, com es pot observar: perquè són les meves sabates velles.
Les velles coses són com animals domèstics. Hi són, als nostres peus, donant-nos seguretat i afecte; ens acullen com aquell sofà mil vegades usat, que guarda al seu tou nostra forma gravada i sembla que ens espera quan no hi som. Les coses noves, però, de vegades manquen, com les sabates acabats d'estrenar, o ens miren amb ulls hostils i desafiants, com si fóssim estranys que envaïssin la propietat privada de la seva novetat. Les velles coses constitueixen una part més de nosaltres, han acabat transformant-se en un apèndix nostre. No són indispensables, per molt descolorides, atrotinades o trencades que estiguin.
I tot això que us he explicat, a conte de què? M'han demanat que us parli del nou curs. I al nou curs podria dir-li això de "Què hi ha de nou, vell? Per què? Doncs perquè el nou curs té més de vell que de nou. Per començar, és vell seva transcórrer. Fixeu-vos en els seus diferents moments: el setembre escolar sempre ha estat i serà un mes mandrós, amb l'estiu deixant-se portar cap al no res com un full d'un arbre gran, vermella, lenta i preciosa; després les vacances de Nadal arribaran, segur, amb la dolçor i la placidesa de la neu; finalment, juny tindrà el gest doble del jugador de pòquer: d'una banda la cara de gos de les tasques finals i, d'altra, l'esbós de somriure bonàs de l'estiu a les portes. No només serà vell el discórrer dels mesos: seran vells també determinats sentiments: les hores eternes, els nervis ferotges o la satisfacció ampla davant els objectius assolits. I vells, el timbre que sona i ens allibera, les discussions que sembren silencis, la paraula que, alguna vegada, per sort, ens ensenya i obre portes amagades dins nostre amb el seu lleu pressió ...
És en fi, el nostre vell curs nou. No penseu, que després de tant elogiar el vell, el nou em sembli menyspreable. A qui li desagrada estar d'estrena, sobretot quan la nova peça li escau a un bé? I començar un curs és una mica com estrenar una camisa blanca que ens pinta com un figurí. O com tenir a les mans una carta encara sense obrir d'algú a qui volem. Un nou curs són projectes i idees per descobrir, amb un curiós i impossible olor de pa tret del forn. Són nous propòsits que, tant de bo, per una vegada complim. El vell i el nou donant-se la mà sense rancúnies per travessar els dies, això és un curs. El de sempre amb lleugeres variacions que el tornen únic, com aquest plat especial que totes les mares cuinen amb mestria, que sempre és el mateix i, gràcies a Déu, sempre resulta diferent.
FELIÇ VELL NOU CURS
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
(Juan Luis Guerra)
Aunque el mar vuelve nunca es el mismo mar,
la tierra nos devuelve otro sol cuando gira
y todo tiende a huir y vuelve a empezar
y cambia de impresión cada vez que respira,
y nadie sabe si esta vez es la vez
y todo lo que un día ocurrió se termina
y casi siempre todos quieren correr
pero hay que estar atento porque el mar se vacía.
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
Y si estuviste ahora luego no estás
y nunca más té vi y no fui nada en tu vida
y si no dudas todo puede pasar
y si no pasa siempre sana la herida
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
No lo pienses mucho más,
No pienses mucho más
saltar
No pienses tanto lo que debes hacer
el tiempo corre y luego es ave perdida
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA
Hay una luz tras los que vienen y van
y hay una sombra en los que buscan guarida
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA.
LA LLUVIA NUNCA VUELVE HACIA ARRIBA.
(d'un pregària d'inici de curs del Col·legi Lestonnac de Valladolid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada