Beneeix, ànima meva, el Senyor

Beneeix, ànima meva, el Senyor: 

Déu meu, que en sou de gran !

Aneu vestit d'esplendor i majestat, 

us embolcalla la llum com un mantell.

 

Estens el cel com una botiga, 

els núvols et serveixen de carrossa, 

avances en les ales dels vents. 

Assentàreu la terra sobre uns fonaments, 

incommovible per segles i segles 

la vas cobrir amb el mantell dels oceans, 

les aigües sepultaven les muntanyes. 

Dels manantials treus els rius, 

que s'escolen entre les muntanyes; 

en ells beuen les feres dels camps, 

al costat d'ells habiten els ocells del cel. 

Regues les muntanyes 

i la terra es sadolla de la teva acció fecunda; 

fas néixer l'herba per al bestiar, 

i farratge per als que serveixen a l'home i la dona. 

Ells treuen pa dels camps, 

i vi que alegra el cor, 

i oli que dóna brillantor al seu rostre 

i aliment que li dóna forces. 

Quantes són les teves obres, Senyor, 

i totes les heu fetes amb saviesa. 

La terra és plena de les vostres criatures. 

Totes elles esperen 

a que els tiris menjar al seu temps: 

els el tires i l'atrapen; 

obres la mà i en mengen a desdir;

envies el vostre alè 

i renoves la vida sobre la terra. 

Cantaré al meu Déu mentre visqui, 

tocaré per al meu Déu mentre existeixi,

que li sigui agradable aquest poema 

i jo m'alegraré amb el Senyor