En el teu silenci acollidor
ens ofereixes ser la teva paraula
traduïda en milers de llengües,
adaptada a tota situació.
Vols expressar-te, Senyor,
en els nostres llavis,
en el murmuri al malalt terminal,
en el crit que sacseja la injustícia,
en la pregunta afectuosa a la dona del barri que té el fill malalt,
en la síl·laba que alfabetitza a un nen.
En el teu respecte a la nostra història,
ens ofereixes ser les teves mans
per produir l'arròs,
rentar la roba familiar,
salvar la vida amb una operació,
arribar a la carícia dels dits
que alleuja la febre sobre el front
o encén l'amor a la galta.
En la teva aparent paràlisi,
ens envies a recórrer camins.
Som els teus peus
i t'acostem a les vides més marginades,
trepitjades suaus per no despertar els nens
que dormen en la seva innocència,
trepitjades fortes per baixar a la mina
o portar amb pressa una carta perfumada.
Ens demanes ser les teves oïdes,
perquè la teva escolta tingui rostre,
atenció i sentiment.
Perquè no es dilueixin en l'aire
les queixes contra la teva absència,
les confessions del passat que remordeix,
el dubte que paralitza la vida
i l'amor que comparteix la seva alegria.
Gràcies, Senyor, perquè ens necessites.
Com anunciaries la teva proposta
sense algú que t'escolti en el silenci?
Com miraries amb tendresa
sense un cor que senti la teva mirada?
Com cridaries en defensa de la Vida,
sense algú que entengui la teva indignació
davant de tanta mort
i estigui disposada a prestar-te la seva veu?
Gràcies, Senyor, perquè ens necessites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada