En un poble molt llunyà vivia un pagès molt avar. Era tanta la seva avarícia que quan un ocell menjava un gra de blat trobat a terra, s’enfadava moltíssim i es passava els dies vigilant perquè ningú no toqués el seu hort.
Un dia va tenir una idea:
- Ja sé, construiré un espantaocells. Així allunyaré els animals del meu hort.
Va agafar tres canyes i amb elles va fer els braços i les cames, després amb palla va donar forma al cos. Una carbassa li va servir de cap, dos grans de blat van fer d’ulls, per al nas va fer servir una pastanaga i la boca la va fer amb una filera de grans de blat.
Quan va acabar l’espantaocells, li va col·locar unes robes trencades i velles i d’un cop sec el va clavar a terra. Però es va adonar que li faltava un cor. Va agafar el millor fruit del seu perer i el va posar entre la palla, i després se’n va anar a casa.
Allà es va quedar l’espantaocells movent-se al ritme del vent. Més tard, un pardal va volar a poc a poc per damunt de l’hort buscant on podia trobar blat. L’espantaocells, en veure’l, va voler espantar-lo tot cridant, però l’ocell es va aturar en un arbre i li va dir:
- Deixa’m agafar blat per als meus fillets.
- No puc -va contestar-li l’espantaocells.
Però tant li feia patir veure el pobre pardal demanant menjar que li va dir:
- Pots agafar les meves dents que són grans de blat.
El pardal els va agafar i d’alegria va fer-li un petó al front de la carbassa. L’espantaocells es va quedar sense boca però molt satisfet de la seva acció.
Un matí un conill va entrar a l’hort. Quan es dirigia cap a les pastanagues, el ninot el va veure i va voler espantar-lo, però el conill el va mirar i li va dir:
- Vull una pastanaga, tinc gana.
Tant feia patir a l’espantaocells de veure un conillet famolenc que li oferí el seu nas de pastanaga.
Quan el conill va marxar, va voler cantar d’alegria, però no tenia ni boca, ni nas per olorar el perfum de les flors, però estava content.
Més tard va aparèixer un gall cantant al seu costat.
- Li diré a la meva gallina que no posi més ous a l’amo de l’hort, ja que ens mata de gana.
- Això no està bé -va dir l’espantaocells. Jo et donaré menjar, però tu no li diguis res a la teva dona, d’acord? Agafa els meus ulls que són de blat.
- Bé -contestà el gall i se’n va anar molt agraït. Una mica més tard, algú s’hi va acostar i li va dir:
- Espantaocells, podries donar-me alguna almoina, tu que ets tan bo? El pagès m’ha fet fora de casa seva.
- Qui ets? -li va preguntar l’espantaocells. Jo no puc veure’t.
- Sóc un pobre que demana almoina.
- Agafa el meu vestit, és l’únic que puc oferir-te.
El pobre, agafant les robes velles de l’espantaocells va marxar molt content. Més tard l’espantaocells va notar que algú plorava al seu costat. Era un nen que buscava menjar per a la seva mare. L’amo de l’hort no havia volgut ajudar-lo.
- Té -li va dir l’espantaocells-, et dono el meu cap, que és una gran carbassa...
Quan el pagès se’n va anar a l’hort i va veure l’espantaocells en aquell estat es va enfadar molt i li va calar foc.
Els seus amics, en veure com cremava, s’hi van acostar i van amenaçar el pagès, però en aquell moment va caure a terra quelcom que pertanyia al ninot: el seu cor de pera. El pagès, rient, se’l va menjar tot dient:
- Dieu que tot us ho ha donat? Doncs això m’ho menjo jo.
Però tan bon punt la va mossegar, va notar un canvi en ell. L’espantaocells li havia comunicat la seva bondat.
Aleshores el pagès els va dir:
- Perdoneu-me, des d’ara us acolliré sempre.
Mentrestant l’espantaocells s’havia convertit en cendra i el fum arribava fins al sol, transformant-se en el més brillant dels seus rajos.
Imágenes de la fe, 34
Contes i textos per a la pregària i reflexió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada