En un indret de la muntanya, Déu havia sembrat moltes flors per alegrar el cor de les persones. Eren unes flors molt boniques, rialleres i formoses com totes les que fa el Creador.
En aquest lloc, Déu no havia sembrat més que una sola espècie de flors: les margarides. Elles es pensaven que eren les úniques flors que existien al món. No coneixien la varietat de flors que Déu porta en el cor.
Un dia, tanmateix, enmig del prat florit, el vent hi portà de part de Déu una petita llavor desconeguda. Ningú no se’n va adonar, al començament. Però quan sortí de terra la tija, quan la gemma es formà a la punta de la tija i les fulles es van desplegar, les margarides s’adonaren que havia arribat algú. La rosella encara no havia acabat de desplegar totes les fulles que ja les margarides començaren a preguntar-li:
- Qui ets tu?
- D’on véns?
- Què hi fas, aquí?
- Sóc una flor com vosaltres. Vinc d’un camp molt llunyà on hi ha moltes roselles com jo. També hi ha margarides com vosaltres!
- Que alta que és la teva tija! -li digué una margarida en to compassiu.
- Que vermells que són els teus pètals! -continuà una altra amb el mateix to.
- Que estranyes que són les teves fulles! -tornà a dir la primera.
- Que trista que deus estar i com deus patir -insistí una tercera- perquè no ets una margarida com nosaltres!
La rosella no contestà res. Les reflexions de les margarides l’havien omplert de pena.
- Al meu país -pensava amb tristesa la rosella- mai ningú no m’havia parlat d’aquesta manera.
Tanmateix les margarides van ser totes molt bones. Li van somriure i la van acceptar en el seu prat. La rosella no els descobrí la pena que sentia. Solament, a la nit, quan tothom s’havia reclòs en la seva cambra verda per dormir, la rosella plorà tot dient:
- Tant de bo pogués tornar al meu país!
L’endemà, una margarida, amb tota la bona intenció, va fer a la rosella una proposta que la va omplir encara més de tristesa.
- Saps que Déu, el nostre Creador, té poder de fer grans miracles? Li dem- anarem, les meves germanes i jo, que et converteixi en una margarida ben bonica!
La rosella tremolà:
- Una margarida? Voleu que em torni margarida? I esclatà en plors.
- Plores?... Així que no voldries ser una margarida com nosaltres?
- Vosaltres sou molt bones, senzilles i alegres, germanetes, però us ho demano amb tot el cor, no feu aquesta petició al Totpoderós. Ell m’ha fet rosella i... rosella vull ser sempre!
Les margarides es van quedat ben estranyades... Es féu un gran silenci en el prat. Va ser una margarida, de les més jovenetes, la que trencà tímidament aquest silenci:
- Perdona’ns, flor, d’haver-te fet patir!
I aquell dia, des del prat, pujà al cel una altra pregària:
Oh Déu, Creador de l’Univers,
creador de les roselles i de les margarides,
i de totes les flors,
envia al nostre prat
moltes altres espècies de flors
i envia’ns també
una munió de roselles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada