Una vegada, per allà les prades de l’Amèrica, es van trobar dos vailets indis i van començar a parlar.
S’explicaven moltes i moltes coses de la seva vida i cada vegada estaven més contents.
Però vet aquí que, un dia, els seus respectius pares, Gran Búfal i Cara Vermella, van adonar-se que els seus fills es trobaven i s’ho passaven bé. Ells, però, estaven molt barallats des de feia temps i, fins i tot, havien lluitat moltes vegades per causa de la seva enemistat.
Els pares van prohibir els infants de trobar-se i els van fer quedar sempre al seu poblat.
Els dos vailets cada vegada s’anaven entristint més i més, no se sabien divertir, ploraven i, fins i tot, no menjaven... havien perdut el més gran que tenien i no era cap cosa que es pogués comprar ni canviar-se, sinó que era el seu amic, l’AMIC.
Al cap d’un temps, els seus pares van reaccionar i els van preguntar per què estaven així. Ells respongueren: amb les vostres guerres i amb els vostres orgulls ens heu tret el millor que teníem: el nostre amic.
Diuen que els dos indis, Gran Búfal i Cara Vermella, van convocar una reunió i, després de dos dies d’estar tancats a la tenda dels consells -col·locada a una distància mitjana entre les dues tribus-, convocaren llurs tribus i tots fumaren la pipa de la pau.
Aquells dos pobles encara avui viuen en pau, gràcies a l’amistat dels dos vailets indis. Jo no sé si això és veritat o no, però sí que sé que nosaltres ho podem fer possible amb els companys de les colònies, perquè volem aconseguir una tribu d’amics.
Déu ve a jugar a colònies - J.A. Rodríguez i J. Peñafiel
Contes i textos per a la pregària i reflexió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada