Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
- Pare, quina desgràcia! Se'ns ha anat el cavall.
- Perquè ho anomenes desgràcia? - va respondre el pare - veurem el que porta el temps...
Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d'un altre cavall.
- Pare, quina sort! - va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.
- Perquè ho anomenes sort? - va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.
En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i el va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.
- Pare, quina desgràcia! - va exclamar ara el noi- m'he trencat la cama!
I el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:
- Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!
El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se'ls a la guerra. Van venir a la casa de l'ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, el van deixar i van continuar el camí.
El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona.
La moralitat d'aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l'inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent.
El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeeix amb un propòsit positiu per a les nostres vides.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada