Una vegada, un monjo errant va arribar a la riba d’un riu que havia de
creuar. Mentre es preparava per creuar a l’altre costat, va veure un escorpí
que lluitava per pujar a una fulal que surava. A punt d’ofegar-se, havia
aconseguit aferrar-se a la fulla i intentava pujar.
El monjo va sentir pena per l’escorpí i va intentar aixecar-lo per
col·locar-lo sobre el full. Sobtadament, l’escorpí li va picar la mà, aquest la
va treure i l’escorpí va caure del full. El monjo va observar llavors que
l’escorpí, a punt d’ofegar-se intentava aconseguir de nou la fulla. Ple de
compassió, va intentar novament ajudar-lo però de nou el va picar.
Un home que passava per allà va presenciar l’escena i va cridar l’atenció
del monjo. “Senyor, s’ha adonat de l’ingrat que ha estat l’escorpí en un primer
moment i, malgrat tot, vostè el vol ajudar per segona vegada. No és una bajanada potser?
Encara adolorit per les dues picades, el monjo va contestar amb
tranquil·litat, “el seu és un bon consell senyor, però l’escorpí m’ha picat
instintivament. Aquesta és la seva naturalesa. Si l’escorpí no pot apartar-se
de la seva naturalesa, com pot esperar que jo abandoni la meva?
(Pensaments,
reflexions i pregàries. Fundació Pere Tarrés, La Ruca-Setmana Santa 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada