Hi havia una vegada un matrimoni amb un fill de dotze anys i un ase, que van decidir viatjar, treballar i conèixer món. Així varen marxar tots tres amb el ruc.
Al passar pel primer poble, la gent comentava:
– Mira aquest noi malcriat; ell a sobre del ruc i els pobres pares, ja grans, portant-lo de les renes.
Aleshores, la dona va dir al marit:
– No permetem que la gent parli mal del nen.
El home el va baixar i se’n va pujar ell. En arribar al segon poble, la gent murmurava:
– Mira que pocavergonya aquest tipus; deixa que la criatura i la pobre dona estirin de l’ase, mentre ell va molt còmode a sobre.
Aleshores, van prendre la decisió de pujar-la a ella a l’ase, mentre pare i fill estiraven de les regnes. En passar pel tercer poble, la gent deia:
– Pobre home. Segur que després de treballar tot el dia, encara ha de portar a la dona sobre el ruc. I pobre fill, quina vida li espera amb aquesta mare!
Es varen posar d’acord i van decidir de pujar tots tres a l’ase per seguir amb el seu pelegrinatge. En arribar al poble següent, van escoltar que els habitants s’exclamaven:
– Mare de Déu, que en són de bèsties aquests tres. Tots tres a sobre del pobre animal. Li trencaran l’esquena!
Finalment, van decidir de baixar tots tres i caminar al costat del ruc. Però en passar pel següent poble van escoltar que la gent se’n reia:
– Mira tu aquests tres babaus: van caminant, quan tenen un burro que podria portar-los.
Conclusió: no escoltis massa el que diu la gent, perquè facis el que facis, sempre et criticaran! De manera que tria tu mateix quina és la decisió correcta, i un cop n’estiguis convençut, no t’importi el que pugin pensar els altres.
La família del conte al final van decidir continuar el viatge, pujant una estoneta cadascú a sobre el ruc, i deixant-lo descansar també de tant en tant. I quan arribaven a un poble, ja podien dir el que volguessin, perquè ells tenien clar de què ho estaven fent bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada