Segueix-me, li va dir un dia Jesús a Felip (Jn1,43). I el va seguir, va marxar amb ell. Generalment, quan hi ha confiança i amor, anem amb altres. Però, tenim consciència que també ells van amb nosaltres?
El semàfor està en vermell i la neta se sent neguitosa mentre espera el verd. A l'altra banda hi ha el parc. La seva maneta està agafada per la mà de l'avi. Quina mà tan grossa, pensa ella, la del meu avi. Que contenta ... és que va amb l'avi! I que content i ufanós també va l'avi amb la seva neta de la mà!
Amb qui anem nosaltres?
Quina mà ens acull?
Som persones acollidores, hi ha gent que sap que anem junts?
Hi ha tanta necessitat de ser acollits de veritat per saber que la nostra vida també es viscuda per altres!!
Ens sentim acollits per Jesús?
Sóm conscients que sempre anem de la mà de Jesús, gran, acollidora, plena d'amor i esperança, i que quan ens estreny la nostra no para de recordar-nos: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. (M7 22,37-39)?
La mà de Jesús és com el conductor d'un autobús, l'autobús miraculosament ens porta on volem, sense caure en el compte que algú l'ha conduït fins allà. La mà de Jesús sempre ens agafa encara que no ens adonem ni hi pensem.
Gràcies Jesús per ser-hi i acollir-me!
(a partir d'un text de Jesús Renau sj)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada