Sempre podré estimar

Que llarga és la meva jornada. Etern és l’amor.
Que petita és la meva cambra. Infinit és l’amor.
Que solitari és el meu cor. Però poblat per l’amor.

Ja no puc cantar més. Sempre podré estimar.
Ja no puc actuar més. Sempre podré estimar.
Ja no puc pensar més. Sempre podré estimar.
Ja no puc pregar més. Sempre podré estimar.
Ja no puc plorar més. Sempre podré oferir.

No em restarà res. Però restarà l’Amor.

UNA RELIGIOSA DE 87 ANYS, immobilitzada per la malaltia.

“Quelqu’n parmi nous”. EiV. 95 – El do del perdó