Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom qui passava quedava seduït per la formosor dels seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants.
Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les dents una pipa buida, no arribaven els diner per poder comprar tabac.
S’apropava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no para de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més, amb quins diners? De sobte, una idea va creuar-li el pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-hi. Però en decidir-se, tot el seu cos es va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.
Ja s’imaginava el seu home assegut davant de la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspecte i la solemnitat d’un autèntic comerciant.
Només va obtenir pels seus cabells unes poques monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia la compensava amb escreix el sacrifici dels seus cabells.
A la tarda va retornar el seu marit. Venia tot cantant pel camí, portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar per la seva dona, després d’haver-se venut la pipa.
Com es devien mirar i quina abraçada es devien fer! No hi ha felicitat més fonda que la que sentim quan fem renúncies que mostren a l’altre que l’estimem.
(Adaptació d’un poema de R. Tagore, recollir pel P. Lluís Armengol sj.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada