Chante-Claire (canta-clar) era un ocellet que de matinada entonava sempre la seva cançó. I quan estava en l’èxtasi del seu cant, el Sol començava a sortir. I tota la terra s’il·luminava amb els seus raigs.
Durant tota la seva vida, Chante-Claire entonava el seu cant de matinada. I l’alegria vessava del seu cor veient com tota la naturalesa s’omplia de llum al ritme de les seves notes.
Però Chante-Claire va anar envellint. I va tenir por que quan la seva gorja emmudís, la terra no veuria més la llum del Sol. En la seva ingenuïtat, Chante-Claire es considerava necessari perquè la Terra s’alegrés i s’il·luminés amb la sortida del Sol.
Proper ja a la mort, va descobrir un dia la gran revelació: fatigat pels anys, Chante-Claire va quedar adormit mentre el Sol començava a mostrar els primers raigs matinals, que van acabar despertant-lo. I immediatament, es va posar a cantar.
Va ser llavors quan va veure la Veritat.
La va veure i no la va negar: no era el Sol qui sorgia al ritme del seu cant. Era el seu cant el que es posava en moviment en percebre els primers raigs que el Sol enviava abans de sortir. Ell s’havia cregut imprescindible. I, ara, al final de la vida, s’adonà que això no era més que un miratge.
Llavors es va adonar de la Veritat. La Veritat consistia en què el seu bonic cant era possible perquè el Sol sortia. Aleshores es va adonar que la seva avida estava teixida per la Gràcia i la Llibertat.
Per primera vegada no es va senti amb “l’obligació” d’haver de cantar de matinada. Per primera vegada es va sentit totalment lliure. Llavors aixecà el vol entonant un cant de reconeixement i agraïment, anunciant a tothom que veia que el més profund i vertader de la vida era la gràcia. La humil i alegre acollida d’aquesta gràcia que se li oferia l’invitava a cantar més i més fort.
(anònim)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada