Un difunt anava camí del cel, on esperava trobar Déu per conèixer el seu judici. Es va acostar a l'entrada: les portes estaven obertes de bat a bat i ningú no vigilava. Va fer el cor fort i va creuar la porta. Era dins del cel! De sala en sala s'hi va anar internant, fins arribar al que semblava el despatx de Déu; al bell mig hi va veure un escriptori i al damunt, les ulleres de Déu. No va poder resistir la temptació de posar-se-les i fer una mirada a la Terra. Amb les ulleres es veia la realitat profunda de tot i tothom: el rerefons de les intencions dels polítics, les autèntiques raons dels economistes, les temptacions dels homes de l'Església, els sofriments de dues terceres parts de la humanitat...
Llavors se li va acudir de localitzar el seu soci a la financera on treballava; ho va aconseguir; en aquell precís moment el seu col·lega estafava una pobra dona vídua amb un crèdit vergonyós que l'acabaria d'enfonsar en la misèria per sempre. En veure la injustícia que el seu soci era a punt de cometre, va tenir un profund desig de justícia. Va prendre de sota la taula l'escambell de Déu i el va llançar a la Terra. L'escambell va colpejar amb força el seu soci, tombant-lo allà mateix
En aquest moment Déu arribava al seu despatx. El nostre amic es va espantar; Déu el va crida, però no estava irritat. Simplement li va preguntar què estava fent. El pobre home va començar a explicar que havia entrat a la glòria perquè la porta era oberta; ell volia demanar permís, però no sabia a qui...
- No, no, –va dir Déu- no et pregunto això. El que et pregunto és el què has fet amb el meu escambell.
Més tranquil, ell li va explicar que havia entrat al seu despatx, havia vist l'escriptori i les ulleres, i no havia resistit la temptació de donar un cop d'ull al món. Que li demanava perdó per l'atreviment.
- No, no. -va tornar a fer Déu- Tot això esta molt bé. No hi ha res a perdonar. El meu desig profund és que tots els homes siguin capaços de veure el món com jo el veig. En això no hi ha pecat. Però has fet alguna cosa més. Què ha passat amb l'escambell on recolzo els peus?
Animat del tot, li va explicar a Déu que havia estat observant el seu soci justament quan feia una tremenda injustícia, i que sense pensar, havia pres L'escambell i l'hi havia llançat a L'esquena.
- Ah, no! –va tornar a dir-li Déu- Aquí t’equivoques. No t’has adonat que, si bé t’havies posat les meves ulleres, et faltava tenir el meu cor. Imagina’t que si jo cada vegada que veig una injustícia a la Terra em decidís a tirar-los una banqueta, no hi hauria prou fusters en tot l’univers per abastir de projectils. No, fill meu. No. Cal tenir molta cura amb posar-se les ulleres si no estàs ben segur de tenir també el meu cor. Només té dret a jutjar aquell qui té el poder de salvar.
Si veiéssim i valoréssim el món, la vida i les persones amb les “ulleres de Déu”...
(Anònim)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada