Les quatre espelmes es cremaven a poc a poc…
L’ambient era tan silenciós que es podia escoltar el diàleg que tenien.
La primera va dir:
- Jo sóc la Pau! Però sembla que les persones no aconsegueixen mantenir-me encesa. Crec que m’acabaré apagant.
I, disminuint la seva flama ràpidament, es va apagar del tot.
La segona va dir:
- Jo sóc la FE! Però soc supèrflua. Les persones no volen saber res de mi. No té cap sentit continuar encesa.
Quan va acabar de parlar, una lleugera brisa va passar per sobre d’ella i es va apagar.
Ràpida i trista, la tercera espelma es manifestà:
- Jo sóc l’amor! No tinc forces per seguir encesa. Les persones em deixen de costat i no comprenen la importància d’això. S’obliden fins i tot d’aquells que estan a prop i els estimen.
I sense esperar més, es va apagar.
De cop i volta ...
Va entrar un nen i va veure les tres espelmes apagades.
- Què és això? Vosaltres hauríeu d’estar encenses fins al final.
Al dir això va començar a plorar...
Aleshores la quarta espelma va parlar:
- No tinguis por, mentre jo tingui foc podrem encendre les altres espelmes, jo sóc L’ESPERANÇA!
Amb els ulls brillants, va agafar l’espelma que estava encesa ... i va encendre les altres.
Que l’esperança mai sens apagui dins de nosaltres! ¡...i que sapiguem ser l’eina que aquest nen necessita per a mantenir l’Esperança, la Fe, la Pau i l’Amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada