En un racó tranquil d'un bosc, on els arbres xiuxiuejaven cançons de vent i el sol escalfava les fulles, vivia una colla d'animalets molt amics. Hi havia un munt d'animalons: l'esquirol Pere, el conillet Joan, el ratolí Andreu, l'eriço Judes... en total eren 12 bons amics. Tots junts jugaven a fet i amagar entre les arrels dels arbres i compartien els dolços rfuits que trobaven.
Però un dia, el seu amic més especial, un ocellet de plomes blanques anomenat Jesús, va deixar de cantar a la branca més alta. Ja no se sentia el seu piular alegre ni es veia la seva silueta vibrant entre les fulles. En el seu lloc hi havia uns corbs ben negres que feien por. Jesús havia volat lluny, molt lluny, i el jardí dels animalets es va quedar en un silenci trist i pesat.
Judes espantat va fugir corrents del jardí, però els 11 restants se sentien molt sols. El bosc semblava menys acolllidor sense el cant de Jesús. Ja no tenien ganes de córrer ni de buscar fruits dolços. Es reunien sota l'arbre on Jesús solia cantar i recordaven les seves cançons i les piruetes que feia quan volava. Les seves petites llàgrimes humitejaven la terra. L'ànex intentava consolar-los tot fent-los recordar les cançons de Jesús.
Tres dies després, un matí, mentre estaven asseguts en el seu lloc preferit, Pere va veure alguna cosa que brillava entre les fulles caigudes. Era una ploma, una ploma blanca, del mateix color que les ales de Jesús. Pere la va agafar amb cura i la va mostrar als seus amics.
"És una ploma de Jesús!", va exclamar Andreu amb la veu tremolosa.
La van observar amb atenció. Era una ploma preciosa, suau i lleugera. La van col·locar amb tendresa a la base de l'arbre, just on Jesús solia cantar.
Els dies van passar i els animalets seguien trobant a faltar el seu amic. Però un matí, van veure quelcom sorprenent al costat de la ploma blanca. Una petita tija verda començava a créixer de la terra. Amb el pas dels dies, la tija es va fer més alta i van aparèixer unes fulles petites. Finalment, va néixer una flor.
No era una flor qualsevol. Tenia pètals d'un color blanc intens, un blanc que els recordava el color de les plomes de Jesús. Era una flor delicada i bonica, i semblava irradiar una llum suau i càlida.
Els animalets es van quedar meravellats. Van comprendre que, tot i que Jesús ja no estava amb ells de la mateixa manera, una part d'ell, les seves cançons i el seu record, havia donat lloc a una nova vida, a una nova esperança. La flor blanca es va convertir en un record constant de l'amor que compartien amb Jesús, un amor que no desapareixia, sinó que es transformava en alguna cosa nova i bella i els va fer entendre que algun dia es retrobarien.
Des d'aquell dia, el jardí ja no va ser tan silenciós. El record de Jesús era present en la flor blanca, i els animalets van aprendre que, fins i tot quan alguna cosa que estimem marxa, l'amor que sentim per ella pot donar lloc a noves formes de vida i d'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada