El pastor sense res i el tresor de Betlem

Fa molt i molt de temps, la nit més freda de l'any, una llum sobtada va trencar la foscor sobre els camps de Betlem. Els pastors, sorpresos, van sentir una veu celestial:

— Ha nascut el Salvador! Aneu a adorar-lo a la cova!

De seguida, tots els pastors, homes rudes i senzills, van començar a preparar les seves ofrenes. Cadascú va buscar el millor que tenia: un va agafar un flascó de llet acabada de munyir, un altre, un formatge fresc, un tercer, una llana càlida de les seves millors ovelles.

Però entre ells hi havia un pastor jove i bondadós, anomenat Titó. El Titó era, sens dubte, el més pobre de tots. Gairebé no tenia res per a ell, i encara menys per a regalar. Va buscar a les seves butxaques, a la seva cistella... però no hi havia res de valor. Ni una ovella jove, ni un grapat d'olives, ni tan sols una poma.

Mentre els altres feien camí cap a l'estable amb els seus presents ben lligats, el Titó va quedar-se enrere, amb el cap cot i el cor encongit.

— Com puc anar-hi? —es deia amb una gran pena— Tots els meus amics oferiran coses de profit a l'infant. Jo només tinc les mans buides. Més val que em quedi aquí. Em fa vergonya anar sense res.

Les llàgrimes li van començar a rodolar per les galtes. Era tan gran el seu amor pel Nen acabat de néixer, que el fet de no poder oferir cap regal, per petit que fos, li feia mal.

Finalment, la curiositat i el desig d'estar a prop de la llum van ser més forts. El Titó va arribar a l'estable i es va quedar a la porta, amagat a l'ombra, mirant com els altres pastors s'agenollaven i deixaven els seus regals al costat del pessebre.

La Verge Maria, que era al costat del bressol, no va deixar d'adonar-se del Titó. El va veure allà, amb les mans creuades i una gran tristesa als ulls, però amb una llum d'amor pur que li brollava de l'ànima. Ella sabia que aquell cor humil era l'ofrena més sincera de totes.

Mentre els altres pastors es disposaven a marxar, la Maria va somriure dolçament i va estendre la mà cap al Titó.

— Vine, bon pastor —li va dir amb veu suau—. No tinguis por.

El Titó es va acostar tremolant. No podia parlar.

— Veig que el teu cor és ple d'amor pur —va continuar la Maria—. I l'amor és el millor regal.

Llavors, va fer una cosa que va deixar bocabadats a tots els presents. Va agafar l'Infant Jesús, calent i adormit, i amb una tendresa infinita, el va posar als braços del pastor Titó.

El Titó va sentir que el món s'aturava. El cosset petit i diví li escalfava els braços i el pit. Les seves mans, que abans se sentien buides, ara sostenien el tresor més gran de l'Univers. La seva pena es va fondre en una alegria immensa. Va besar el frontet del Nen amb devoció.

En aquell moment, el Titó va comprendre la lliçó més important: que l'amor sense condicions és l'única riquesa que importa. Ell, el pastor sense res material, havia rebut el premi més alt de tots.

Després de retornar el Nen a la Maria, el Titó va sortir de l'estable. Ja no era el més pobre. Era l'home més ric i feliç de tota la comarca.

I vet aquí la gran lliçó de la Nit de Nadal!