Un dia, mentre jugaven al parc, van trobar una pedra estranya, de color blau brillant, que estava coberta de misteriosos símbols. Quan la van tocar, la pedra es va il·luminar i, abans que poguessin comprendre què estava passant, els va envoltar una llum molt forta. En un moment, es van veure transportats a un lloc desconegut.
- "On som?" va preguntar Katya, amb els ulls oberts de sorpresa.
El paisatge que tenien davant era molt diferent: una terra plena de muntanyes, rius i grans murs que separaven diferents regions. Però, al mirar més de prop, van adonar-se que cada zona representava un conflicte molt conegut a les seves terres: a l’est de la muntanya es veia un gran mur que separava dues regions, a l’oest hi havia un vast desert, i al sud, un poble que semblava estar dividit per un riu immens.
- "Som dins d’un món que reflecteix els conflictes de la nostra pròpia terra," - va dir Lídia, amb la mirada pensativa. - "Potser la pedra ens ha portat aquí per ensenyar-nos alguna cosa."
I així va començar el viatge dels cinc amics, decidits a entendre què passava en aquest món i, potser, fer alguna cosa per arreglar-ho.
El viatge per les regions del conflicte
Primer van arribar a una regió on Ivan i Katya van reconèixer els símbols del seu país. La regió estava dividida en dues parts per un mur molt alt, i a banda i banda es veien persones que no es parlaven ni es miraven. "Aquesta és la terra del nostre conflicte," va dir Ivan, tristament. "Rússia i Ucraïna. Fa molt temps que no ens entenem."
- "Però no som tan diferents," - va afegir Katya, amb el cap baix. - "Tots tenim els mateixos somnis. I si fem un pont entre nosaltres, potser tot seria més fàcil."
Així, Ivan i Katya van començar a construir un petit pont de fusta per connectar les dues parts de la regió. Tot i que al principi estaven una mica desconfiats, van començar a compartir idees i a aprendre l’un de l’altre. Al cap de poc, el pont estava acabat, i el riu que els separava va començar a desaparèixer. La gent va començar a somriure i a parlar entre ells.
Després, els cinc amics van viatjar més enllà, fins arribar a una regió seca i àrida, amb grans dunes de sorra que s’estenien fins on els ulls podien veure. Aquí es va trobar Omar, que va reconèixer el lloc: - "Aquesta és la terra de Palestina i Israel. I aquest desert... és un lloc de dolor i separació."
David, que venia d'Israel, va mirar el paisatge amb tristesa. - "És cert. Aquí també vivim separats, sense parlar-nos, com si fóssim enemics."
Però Omar, amb una mirada serena, va dir: - "És molt més complicat del que sembla, però estic segur que si intentem comprendre’ns, podrem trobar la manera de viure junts."
Els cinc amics van començar a caminar pel desert, construint ponts petits amb les seves mans i compartint històries dels seus països. Tot i les dificultats, aviat el desert va començar a florir, i el vent va portar una brisa fresca que va omplir l’aire de l’esperança.
Finalment, van arribar a una altra regió, una vall verda i plena de vida, però també dividida. - "Aquí, a Palestina i Israel, la gent ha viscut separada durant molts anys," - va dir Omar, amb un sospir. - "Però he après que, si ens escoltem i ens ajudem, podem començar a curar les ferides."
Els cinc amics van treballar junts per construir un pont de flors i plantes que unís les dues parts de la vall. Quan van acabar, les persones de cada costat van començar a caminar cap al pont. Les rialles i els crits d’alegria van començar a ressonar per tota la vall, i el somriure va tornar als rostres de tots.
El retorn a casa
Després d’aquests viatges per les diferents regions, els cinc amics van entendre que la pau no es construeix només amb paraules, sinó amb accions concretes de respecte, comprensió i diàleg. Quan van tornar a tocar la pedra màgica, aquesta va brillar una última vegada i els va retornar al seu poble, just davant del parc on havien començat tot.
- "Ho hem aconseguit," - va dir Lídia, amb un somriure. - "Hem ajudat a construir ponts, no només entre regions, sinó també entre persones."
Els cinc amics es van abraçar, sabent que el seu viatge els havia ensenyat una gran lliçó: la pau comença a casa de cadascú. I tot i que els conflictes poden semblar grans i impossibles de resoldre, sempre hi ha una manera de començar a construir la pau, un petit pas a la vegada.
Epíleg
Quan els nens del poble van escoltar la història dels cinc amics, van començar a pensar en com podien ells també construir ponts. Els mestres van parlar sobre la importància de la comprensió mútua i de respectar les diferències, i cada nen va escriure una carta de pau o va fer un dibuix per compartir amb els altres.
Perquè, al cap i a la fi, la pau no només es troba a llocs llunyans, sinó que comença amb nosaltres mateixos. I si cada dia fem un petit gest de bondat i comprensió, en el món hi haurà una mica més de PAU.
