Bon Nadal!

 

El pastor sense res i el tresor de Betlem

Fa molt i molt de temps, la nit més freda de l'any, una llum sobtada va trencar la foscor sobre els camps de Betlem. Els pastors, sorpresos, van sentir una veu celestial:

— Ha nascut el Salvador! Aneu a adorar-lo a la cova!

De seguida, tots els pastors, homes rudes i senzills, van començar a preparar les seves ofrenes. Cadascú va buscar el millor que tenia: un va agafar un flascó de llet acabada de munyir, un altre, un formatge fresc, un tercer, una llana càlida de les seves millors ovelles.

Però entre ells hi havia un pastor jove i bondadós, anomenat Titó. El Titó era, sens dubte, el més pobre de tots. Gairebé no tenia res per a ell, i encara menys per a regalar. Va buscar a les seves butxaques, a la seva cistella... però no hi havia res de valor. Ni una ovella jove, ni un grapat d'olives, ni tan sols una poma.

Mentre els altres feien camí cap a l'estable amb els seus presents ben lligats, el Titó va quedar-se enrere, amb el cap cot i el cor encongit.

— Com puc anar-hi? —es deia amb una gran pena— Tots els meus amics oferiran coses de profit a l'infant. Jo només tinc les mans buides. Més val que em quedi aquí. Em fa vergonya anar sense res.

Les llàgrimes li van començar a rodolar per les galtes. Era tan gran el seu amor pel Nen acabat de néixer, que el fet de no poder oferir cap regal, per petit que fos, li feia mal.

Finalment, la curiositat i el desig d'estar a prop de la llum van ser més forts. El Titó va arribar a l'estable i es va quedar a la porta, amagat a l'ombra, mirant com els altres pastors s'agenollaven i deixaven els seus regals al costat del pessebre.

La Verge Maria, que era al costat del bressol, no va deixar d'adonar-se del Titó. El va veure allà, amb les mans creuades i una gran tristesa als ulls, però amb una llum d'amor pur que li brollava de l'ànima. Ella sabia que aquell cor humil era l'ofrena més sincera de totes.

Mentre els altres pastors es disposaven a marxar, la Maria va somriure dolçament i va estendre la mà cap al Titó.

— Vine, bon pastor —li va dir amb veu suau—. No tinguis por.

El Titó es va acostar tremolant. No podia parlar.

— Veig que el teu cor és ple d'amor pur —va continuar la Maria—. I l'amor és el millor regal.

Llavors, va fer una cosa que va deixar bocabadats a tots els presents. Va agafar l'Infant Jesús, calent i adormit, i amb una tendresa infinita, el va posar als braços del pastor Titó.

El Titó va sentir que el món s'aturava. El cosset petit i diví li escalfava els braços i el pit. Les seves mans, que abans se sentien buides, ara sostenien el tresor més gran de l'Univers. La seva pena es va fondre en una alegria immensa. Va besar el frontet del Nen amb devoció.

En aquell moment, el Titó va comprendre la lliçó més important: que l'amor sense condicions és l'única riquesa que importa. Ell, el pastor sense res material, havia rebut el premi més alt de tots.

Després de retornar el Nen a la Maria, el Titó va sortir de l'estable. Ja no era el més pobre. Era l'home més ric i feliç de tota la comarca.

I vet aquí la gran lliçó de la Nit de Nadal!

El fanalet de la Neus i la llum del cor

A la petita i envoltada de neu vila de Gelabra, vivia una noia anomenada Neus que era l'encarregada de la botiga de fanalets. Gelabra feia temps que s'havia enfosquit d'una boira grisa, no de neu, sinó d'un avorriment general.

La Neus treballava nit i dia per fer els fanalets més bonics i lluminosos de la contrada, creient que quanta més llum fessin compensaria la foscor de la vila. Però mentre cada fanalet que preparava brillava, el seu propi fanal interior semblava esmorteir-se. Estava esgotada i, el que era més important, sentia una gran pressió i ansietat que li tapaven la llum del Cor.

Una tarda, l'avi Feliu, l'ancià més savi i tranquil de Gelabra, va entrar a la botiga.

- Neus, estimada,-va dir suaument, oferint-li un càlid somriure - mires la cera i la metxa, però oblides el cor. El teu fanal no només necessita oli per al cos, sinó pau per a l'ànima. Si permets que l'estrès i l'esgotament trenquin el vidre del teu fanal, la flama interior no pot brillar.-L’avi Feliu li va explicar que la cura personal era molt més que dormir; era dedicar temps a la pausa mental, la respiració profunda i escoltar-se a un mateix.-Per il·luminar el món, primer has d'omplir el teu propi dipòsit de bondat cap a tu mateixa. La teva flama és la que encén totes les altres.

La Neus però no li va fer gaire cas, “coses de gent gran” va pensar i va seguir treballant. 

Però l'endemà, el cansament i l'ansietat la van fer ensopegar, i al caure va trencar una caixa plena de vidres pels fanalets. Enmig de la trencadissa, la Neus va sentir la seva frustració i esgotament. Va ser una benedicció disfressada, ja que es va veure obligada a parar i pensar.

I pensant, pensant va decidir seguir el consell de Feliu i va animar a tot el poble a seguir-los també. Així que tots van dormir fins a sentir-se renovats (cura física). Van fer una pausa per caminar sols per la neu, observant i respirant (cura mental). Es van permetre sentir la pau, sense la pressió de la perfecció (cura emocional i espiritual).

En fer-ho, les seves energies van tornar, però amb una nova qualitat: una calidesa tranquil·la i constant que naixia directament del seu cor. La seva llum interior havia tornat a brillar.

La Nit de Nadal va arribar. La Neus, sentint-se completa i en calma, va sortir al carrer amb un somriure autèntic. La seva serenitat va ser contagiosa, i els veïns van notar la diferència. Els seus fanalets brillaven com mai.

L'avi Feliu es va dirigir a la gent just abans de l'encesa: "Aquests dies, la Neus ens ha ensenyat que el nostre millor regal és la nostra millor versió. Cadascú de vosaltres, que heu seguit els meus consells, esteu plens. Les nostres flames són només intenses quan la seva font—el nostre cor—està nodrida. Sabeu, això podríem fer-ho cada any: el dia de la recàrrega de la flama del cor."

La Neus va agafar el seu petit llum de mà, ara carregat de pau, i va encendre lentament la metxa del fanal principal. A l'instant, la seva flama es va projectar amb un taronja daurat, càlid i profund, el color de la llum del cor que s'havia cuidat.

Quan la gent de Gelabra, amb els seus propis fanals interiors plens de bondat cap a ells mateixos, van encendre la resta de llums, es va produir la màgia:

• L'efecte llumenera: Totes les petites flames, sorgides de cors que s'havien permès descansar i sentir-se, es van fusionar en una immensa aura radiant.
• Les ombres marxen: Aquesta llum combinada no només va il·luminar la plaça, sinó que va trencar la boira grisa i va escalfar el poble sencer, fent que les ombres desapareguessin.

Gelabra va entendre que la convergència de molts cors plens de bondat cap a un mateix és el que té el veritable poder d'esvair les ombres i escalfar el món sencer.

Des d'aquell dia, el Nadal a Gelabra és la celebració de la llum del cor compartida, recordant a tots: cuida la teva ànima, perquè la teva llum et fa capaç d'il·luminar el món, juntament amb la llum dels altres.

👂 El Talp Rencorós i la Família de Conills 🥕

La Faula

En un camp d'herba fresca i frondosa, hi vivia una gran família de Conills que passaven el dia saltant i mastegant trèvol. Just a sota terra, el Talp Tòfol hi havia excavat la seva llarga i ben feta xarxa de túnels, el seu tresor més preuat.

Un dia, la Conilla Nisa, sense mirar on saltava, va caure sobre una zona d'herba solta i va enfonsar part del sostre d'un dels túnels del Talp Tòfol.

El Talp Tòfol va sortir furiós, amb terra al bigoti, i va cridar:

- Això no quedarà així! M'has fet malbé la meva feina! Ull per ull! Si tu em destrueixes un tros de túnel, jo et faré una rucada al jardí!

El Talp Tòfol, a la nit, va excavar un petit forat just al costat de l'entrada del cau dels Conills.

L'endemà, el Conill Gran va caure al forat i es va fer un cop a la pota. Llavors, tota la família de Conills es va enfadar molt amb el Talp Tòfol.

- Ell ens ha fet mal, així que nosaltres també li farem mal!— van dir els Conills joves. Van anar a una altra zona de túnels del Talp Tòfol i la van espatllar amb les potes.

Quan el Talp Tòfol va veure el desastre, va perdre el cap i va cridar:

- Doncs Ull per Ull! I dent per dent!

El Talp Tòfol va començar a fer més forats per tot el prat. Els Conills, veient que era una guerra, van començar a enfonsar intencionadament més túnels del Talp Tòfol.

Al cap de pocs dies, el camp era un desastre:

Els Conills ja no podien saltar ni jugar, perquè el terra estava ple de paranys i forats.

El Talp Tòfol ja no tenia ni un sol túnel segur, i la seva casa s'havia esfondrat.

Tots dos estaven cecs de ràbia i tots dos havien perdut la seva felicitat.

Un matí, el Conill Vell, el més savi de tots, va veure el Talp Tòfol plorant al costat d'una muntanya de terra. Es va acostar i, en lloc de cridar, va dir suaument:

- Talp Tòfol, si seguim fent-nos mal, acabarem tots cecs i sense casa. La meva filla va trencar el teu túnel sense voler. Hauríem d'haver parlat llavors.

El Talp Tòfol va deixar de plorar.

- Tens raó. L'únic que hem aconseguit és tenir por i rancor.

Els dos van seure i van parlar de com arreglar la situació. Els Conills van ajudar a tapar els forats perillosos del prat i el Talp Tòfol va ensenyar els Conills a no saltar sobre les seves construccions. Des d'aquell dia, el camp va tornar a ser un lloc segur.

________________________________________________

La Moral de la Faula

Si fas servir el "Ull per Ull", l'únic que aconseguiràs és que tots acabin cecs i que el problema es faci més gran. La violència i la venjança destrueixen, però la paraula, l'empatia i la conversa poden arreglar-ho tot.

________________________________________________

Jesús, ajuda'ns.
Que quan la ràbia ens faci malbé la vista, recordem aturar-nos i seure.
Que abans de fer mal, decidim obrir la boca per PARLAR i el cor per ESCOLTAR.
Perquè el nostre objectiu sigui ARREGLAR, mai trencar.
Perquè la nostra màxima sigui sempre estimar.

🌰 La faula de la Castanyera i els Colors de la Tardor

El Secret de la Vella Castanyera

Fa molt i molt de temps, quan les fulles dels arbres es tornaven de color taronja intens, groc daurat i vermell passió, i l'aire ja feia aquella olor dolça i humida de tardor, vivia al cor d'una ciutat una dona sàvia i amb el rostre arrugat com una poma assecada: la Vella Castanyera.

Ella no era una castanyera qualsevol. La Vella Castanyera era la guardiana dels tresors de la tardor, i tenia un secret que només es revelava la nit abans del primer dia de novembre: la Nit de Tots Sants.

Els nens i nenes de la ciutat pensaven que la Castanyera només venia a vendre castanyes i moniatos. Però en realitat, ella feia un viatge molt més important. La Castanyera viatjava a peu, de poble en poble i de ciutat en ciutat, carregada no només amb les castanyes, sinó també amb cistells plens de records i de llum de les llars.

Quan arribava a la plaça, encenia el seu fogonet, i la flaire de la brasa i les castanyes torrades era com un senyal. Aquesta olor dolça i fumada, deia la llegenda, era el perfum màgic que servia de pont entre el món on vivim i el món d'aquells que ja no hi són, els nostres avis, besavis, i tots els éssers estimats que han marxat.

La Màgia dels Panellets i el sentit de la festa

La nit de Tots Sants, mentre la Castanyera escalfava els cors i les mans amb les seves castanyes, les famílies feien una cosa molt especial: preparaven els Panellets.

Els Panellets eren uns pastissets petits, rodons, fets amb ametlla i sucre, i coberts amb pinyons, coco o xocolata. Però atenció! Aquests no eren només postres. Eren la moneda de la Memòria.

Quan els nens i nenes, asseguts a taula, menjaven un panellet, la Castanyera, que els veia des de la plaça, somreia. Per què?

Perquè cada pinyó, cada trosset d'ametlla, representava un dolç record d'alguna persona estimada que havien conegut o de qui els havien parlat.

En menjar-los junts, deien que la família estava donant força i caliu a la memòria d'aquells que ja no hi eren, assegurant-se que mai no fossin oblidats.

Així doncs, la festa de Tots Sants no és una festa trista. És una festa de calidesa, d'olors bones i de bons menjars (castanyes, moniatos i panellets), on celebrem que, gràcies a l'amor i els records, les persones que han marxat sempre estaran amb nosaltres al cor. És el dia de dir, amb un mos de panellet: "T'estimo i et recordo".

Lliçó de la faula

La Castanyera i els Panellets ens ensenyen que la millor manera de celebrar els nostres avantpassats i éssers estimats que ja no hi són, és reunint-nos en família, menjant junts, i compartint els records amb alegria i molt d'amor..

375 Anys de llum i llavors

Avui, dia 13 d'octubre, no és un dia qualsevol. Avui, el nostre col·legi, el col·legi Lestonnac de Barcelona, que durant tants anys es va conèixer com L'Ensenyança, celebra el seu 375è aniversari.

Tot va començar a mitjans del segle XVII, l'any 1650, fa gairebé quatre segles. Aleshores, un grup de dones de la Companyia de Maria Nostra Senyora, vingudes de Béziers (França), seguint la petjada de la seva fundadora, Santa Joana de Lestonnac, van obrir l'escola a la ciutat de Barcelona. El seu somni era clar: oferir una educació integral a les noies, en un temps on això no era habitual. El mètode que van portar no només ensenyava coneixements, sinó també a ser bones persones, a ser lliures i a deixar la nostra pròpia petjada al món. Com feia Santa Joana: "caps ben fets més que ben plens"

Des d'aquella primera llavor, la nostra escola ha resistit guerres, canvis de segle, canvis d'edifici i moltes transformacions. Milers i milers d'alumnes han passat per aquestes aules, cadascú portant-se amb si la llum i el carisma de Lestonnac. Avui, nosaltres som els qui tenim l'honor de ser aquí. Som el present d'aquesta història.

Per això, volem aturar-nos un moment per donar gràcies:

• Gràcies per la valentia, l'esperit i el somni de Joana de Lestonnac, que va imaginar un futur per a l'educació de la dona.
• Gràcies per la dedicació de tantes Germanes de la Companyia de Maria, mestres, personal i famílies que, amb el seu esforç, han mantingut viva aquesta missió durant 375 anys.
• Gràcies per tot el que hem viscut i après entre aquestes parets.
• I amb la mirada al futur, avui renovem la nostra esperança. Que el nostre pas per Lestonnac ens ajudi a continuar sent llum, a ser capaços de veure la bellesa en el món i a treballar per fer-lo cada dia una mica millor.

Que siguin molts més anys d'història i d'educació.

Els amics som com colors

Pregària a la Mare de Déu de la Mercè

Mare de Déu de la Mercè,
avui recordem que fa molts anys vas ajudar la nostra ciutat.

Ara, et demanem que ens ajudis a nosaltres,
a ser persones que ajuden els altres,
que no deixen ningú sol.

Ajuda'ns a cuidar la nostra ciutat,
els nostres carrers, els nostres parcs,
i a cuidar-nos els uns als altres.
Perquè tots puguem ser lliures i feliços.

També et demanem que ajudis a tot el món.
Hi ha molta gent que pateix, que té por, que no és lliure.
Et demanem pau per a les persones que viuen a Ucraïna, a Gaza i a tots els llocs on hi ha guerra.
Ajuda'ns a ser constructors de pau amb les nostres paraules i les nostres mans,
perquè puguem compartir la llibertat, la justícia i la felicitat amb tothom.

Amén.

Pregària d'inici de curs per a professors

Senyor,

Un any més ens reunim per començar un nou curs. Et donem gràcies per la vocació que ens has confiat, la de ser mestres i educadors. Són molts els reptes que ens esperen, però també moltes les oportunitats per créixer i acompanyar els nostres alumnes en el seu camí.

Et demanem saviesa per la nostra feina:

Ajuda'ns a ser pacients, a comprendre les necessitats de cada alumne i a transmetre'ls no només coneixement, sinó també valors. Fes-nos instruments de la teva pau i de la teva bondat a l'aula. I "si a algú de vosaltres li manca la saviesa, que la demani a Déu, que la dóna a tothom generosament i sense retrets, i li serà donada." (Jm 1,5)

Et demanem un cor obert per a la justícia i l'amor:

Mentre hem gaudit de les vacances, el món no s'ha aturat. Hem vist incendis, guerres, i tant de patiment. Ajuda'ns a no oblidar aquestes realitats i a educar els nostres alumnes perquè esdevinguin ciutadans compassius i actius, capaços de construir un món més just i solidari. Que la nostra escola sigui un refugi segur i alhora un espai que ens impulsi a actuar. Que els nostres alumnes aprenguin, "a practicar la justícia, estimar la bondat i caminar humilment amb el teu Déu." (Mi 6, 8)

Et demanem força per les dificultats:

Dóna'ns l'energia per afrontar els moments de cansament i frustració. Ajuda'ns a perseverar en la nostra tasca, recordant que cada petit gest compta. "Perquè Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de poder, d’amor i de domini de si mateix." (2Tm 1,7)

Que aquest curs sigui una oportunitat per a tots d'aprendre, de créixer com a comunitat educativa i d'estimar, perquè qui estima, no fa cap mal als altres. (Rm 13,10)

Amén.

Pregària inici de curs

Senyor,

Avui tornem a l'escola, plens d'energia i amb les motxilles carregades de llibres i somnis. Et donem gràcies per les vacances que hem tingut, per l'estiu que hem viscut. Gràcies pel sol, per les rialles, per les estones amb la família i els amics, per les noves experiències que ens han fet créixer.

Però mentre nosaltres gaudíem, el món no es va aturar. Volem recordar aquells que han patit incendis, sequeres i inundacions, i els qui viuen en llocs on hi ha guerres. Et demanem per ells, per a les famílies que han perdut les seves cases, per la pau en els llocs on hi ha violència, i per la justícia en el nostre món.

Ara que comença el curs, ajuda'ns a ser millors persones. Ajuda'ns a aprendre no només a l'aula, sinó també a ser solidaris, a ser compassius i a cuidar-nos els uns als altres. Fes que la nostra escola sigui un lloc de creixement, d'amistat i de pau per a tothom.

En comunió amb les víctimes

Pare Nostre, Déu de tota consolació i de tota esperança,
en aquests dies especialment ens unim de nou en pregària 

per les víctimes de l'atemptat que va sacsejar Barcelona ara fa un temps.

Recordem aquells a qui la mort els va sorprendre de sobte,
aquells que porten les ferides al cos i a l'ànima,
i aquells que ploren la pèrdua dels seus éssers estimats.

Senyor, tu ets la resurrecció i la vida. Jesús va dir:
"Jo sóc la resurrecció i la vida; el qui creu en mi, encara que mori, viurà" (Jo 11:25).
En aquestes paraules trobem el nostre consol.
Confiem en la teva promesa de vida eterna,
i demanem que les ànimes de les víctimes,
gaudeixin del descans etern al teu costat.

També recordem els qui van ser ferits,
aquells que van patir l'horror d'aquell dia.
Jesús va dir: "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar" (Mt 11:28).
Et demanem, Senyor, que els donis la força per sanar,
per trobar la pau interior i per reconstruir les seves vides.
Que el teu amor ompli els seus cors,
i que la seva fe en la bondat de la humanitat es renovi.

Acompanyem també amb la nostra pregària les famílies que ploren,
aquells que se senten trencats i desorientats.
Sant Pau ens recorda a la Segona carta als Corintis:
"Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de les misericòrdies i el Déu de tota consolació, que ens consola en totes les nostres tribulacions" (2 Co 1:3-4).
Concedeix-los, Senyor, la teva pau i el teu consol en aquests moments de dolor.
Ajuda'ls a sentir-se eternament abraçats per la teva presència,
i que la solidaritat dels altres sigui un bàlsam per a les seves ferides.

Finalment, Senyor, preguem per la pau al món.
Ajuda'ns a ser instruments del teu amor, a construir ponts
i a enderrocar els murs de l'odi.
Que la nostra esperança, com ens diu Sant Pau,
"no enganya, perquè l'amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l'Esperit Sant que ens ha estat donat" (Rm 5:5).

Que el teu amor incondicional inspiri els nostres cors
a ser compassius, justos i a perdonar.
Amén.

La gran aventura de la guineu sàvia i els animals del bosc

Vet aquí que en un bosc molt gran i bonic, on els arbres arribaven fins al cel i els rierols cantaven cançons alegres, vivien molts animals: conills saltarins, óssos goluts, ocells cantaires, i una guineu molt especial que es deia Ignasi. La guineu Ignasi no era com les altres. Ella era molt sàvia i sempre pensava en com ajudar els seus amics del bosc a ser més feliços i a entendre millor el món.

Un dia, la guineu Ignasi va veure que alguns animals estaven una mica perduts. El conill Lluc sempre corria d'un lloc a l'altre sense saber ben bé per què, l'ós Pau es passava el dia dormint i no gaudia de la bellesa del bosc, i l'ocell Maria volia volar molt alt però no sabia per on començar.

Aleshores, la guineu Ignasi va tenir una idea! Va reunir tots els animals i els va dir: "Amics meus, us proposo una aventura! Una aventura per dins, per conèixer el vostre cor i saber què us fa realment feliços. En direm els 'Saltamartins de l'Ànima'."

Els animals van mirar la guineu amb curiositat. "Saltamartins de l'Ànima?", va preguntar el conill Lluc.

"Sí!", va respondre la guineu Ignasi amb un somriure. "Durant uns dies, farem com si anéssim de viatge, però sense moure'ns de lloc. Cada dia, farem una cosa diferent:

Primer dia: El silenci del mussol. Ens asseurem tots ben quiets, com el mussol més savi del bosc, i escoltarem els nostres pensaments. Què ens passa pel cap? Què sentim? És com buidar una motxilla plena de coses inútils per veure què hi ha de veritat a dins.

Segon dia: Les petjades de la formiga. Pensarem en totes les coses bones que hem fet i també en aquelles que potser no han estat tan bones. Com la formiga que construeix el seu formiguer pas a pas, anirem veient on hem posat les nostres petjades.

Tercer dia: El riu de l'àliga. Ens imaginarem que som una àliga que vola molt amunt, per veure el bosc sencer des de dalt. Així, podrem mirar la nostra vida amb més calma i pensar què és el que realment volem fer. On volem volar?

Quart dia: L'abraçada de l'ós. Pensarem en el gran amor que Déu té per nosaltres, com una abraçada forta i càlida d'un ós. És un amor que ens fa sentir segurs i ens dona forces per seguir endavant, fins i tot quan ens equivoquem."

Així, durant uns dies, la guineu Ignasi va guiar els animals en els seus "Saltamartins de l'Ànima". Van aprendre a escoltar-se, a perdonar-se, a somiar i a sentir l'amor de Déu en tot el que els envoltava: en el cant dels ocells, en la força dels arbres, en l'aigua del riu.

Al final dels "Saltamartins de l'Ànima", el conill Lluc ja no corria sense sentit, sinó que sabia on anava i per què; l'ós Pau es despertava alegre per gaudir del sol i del menjar bo; i l'ocell Maria va aprendre a volar molt amunt, amb les seves pròpies ales, sabent cap a on anava el seu vol.

Confiar en Jesús com ho va fer Marta!

Recordeu la Marta? Aquella dona que, amb els seus germans Maria i Llàtzer, era amiga de Jesús. Un dia, en Llàtzer, el seu germà, es va posar molt malalt i... es va morir. Imagineu-vos la tristesa de la Marta i la Maria!

Jesús va trigar una mica a arribar, i quan finalment va ser allà, Marta el va anar a trobar. Ella li va dir amb molta pena: "Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no s'hauria mort." Us sona aquesta sensació? De vegades, quan estem tristos o tenim por, pensem: "Si això no hagués passat..."

Però ella no es va quedar només amb la tristesa. Després de dir això, va afegir una cosa molt, molt important: "Però fins i tot ara, jo sé que tot el que demanis a Déu, Déu t'ho concedirà." Quina fe més gran! Tot i el dolor, ella sabia que Jesús tenia un poder especial.

Aleshores Jesús li va dir: "El teu germà ressuscitarà." I la Marta, pensant en les escriptures i el futur llunyà, va dir: "Sí, Senyor, jo sé que ressuscitarà el darrer dia." Però Jesús li va voler ensenyar una cosa encara més impressionant: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà."

Aquí és on la fe de Marta va brillar més fort. Jesús li va preguntar: "Ho creus, això?" I Marta, mirant Jesús als ulls, amb una veu plena de convicció, va dir: "Sí, Senyor; jo crec que tu ets el Crist, el Fill de Déu."

Segurament Marta no va entendre tot el que passaria, però va confiar plenament en Jesús. Va tenir una fe gegant! I gràcies a aquesta fe, va veure un miracle increïble: Llàtzer va tornar a la vida!

Nosaltres, com Marta, també podem tenir una fe gran en Jesús. De vegades, les coses no surten com volem, o estem tristos per alguna cosa que ha passat. Però podem recordar que Jesús és la vida i que amb Ell, hi ha esperança sempre, fins i tot en els moments més difícils. Podem confiar que Ell sempre hi és per a nosaltres.

---

Confiança en Jesús

Estimada Santa Marta,
tu que vas tenir tanta fe en Jesús,
ajuda'ns a confiar en Ell cada dia.

Tu vas creure que Jesús era la resurrecció i la vida,
i que amb Ell, res és impossible.

Ens ajudes a creure amb tot el cor?

Quan estiguem tristos o tinguem por,
recorda'ns que Jesús sempre hi és per a nosaltres.
Que puguem dir, com tu:
"Sí, Senyor, jo crec en tu."
Amén.

Oració de Sant Bernat

Recordeu-vos,

Oh piadosíssima Verge Maria,

que mai no s'ha sentit a dir

que ningú que hagi implorat la vostra assistència

i reclamat el vostre auxili

hagi estat abandonat de Vós.

Animat amb aquesta confiança,

a Vós també recorro,

oh Verge Mare de les Verges.

i encara que gemint sota el pes dels meus pecats,

m'atreveixo a comparèixer

davant la vostra presència sobirana.

No desoïu, oh Mare de Déu,

les meves supliques,

ans bé escolteu-les propicia

i acolliu-les favorablement. Amén.

Novena Mare de Déu de la Medalla Miraculosa

Oració preparatòria (per a cada dia)

Verge i Mare Immaculada, mireu amb ulls misericordiosos aquest fill vostre que, amb confiança i amor, ve a implorar la vostra protecció maternal i a donar-vos gràcies pel gran do de la vostra Medalla Miraculosa.

Dia primer

Una mitjanit il·luminada amb la llum celestial com la nit de Nadal -la del 18 de juliol de 1830-, la Verge Santíssima s’aparegué per primera vegada a Santa Caterina Labouré, Filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i li parlà de les desgràcies i calamitats del món amb tanta pena i compassió que se li nuava la gola i li saltaven les llàgrimes.

Com ens estima la nostra mare del Cel! Com sent les penes de cadascun dels seus fills! Que la vostra recordança i la vostra medalla, Mare de Déu Miraculosa, siguin deslliurança i consol per a tots els qui sofreixen i se senten desemparats.

Dia segon

La Verge Miraculosa, en la seva primera aparició, mostrà a Santa Caterina com havia d’actuar en les penes i tribulacions que s’apropaven: «¡Vine al peu d’aquest altar! -li digué la celestial Senyora-; ací es dispensaran les gràcies a totes les persones que les demanin amb confiança i fe, ja siguin grans o petits.»

Que la Mare de Déu de la Santa Medalla i Jesús en el sagrari siguin sempre la llum, la fortalesa i la guia de les nostres vides.

Dia tercer

En les seves confidències, la Verge Miraculosa digué a Santa Caterina: «S’esdevindran calamitats. El perill serà gran. Arribarà un moment que tot semblarà perdut. Aleshores, jo seré amb vosaltres: tingueu confiança.»

Confugim en aquesta confiança fortament afermada en la seguretat que ens dóna la presència i la protecció de la Mare de Déu Miraculosa. I en els moments i els esdeveniments difícils no cessem d’invocar-la: «¡Auxili dels cristians, pregueu per nosaltres!».

Dia quart

El 27 de novembre de 1830 a la tarda, tornà a davallar del Cel la Verge Santíssima, per tal de manifestar-se a Santa Caterina. Dempeus, dins una esplendor de glòria, sostenia amb les mans una petita esfera. La veu, en actitud estàtica, com de pregària profunda. Tot seguit, mostrant l’esfera a Sor Caterina, li diu, tot mirant-la: «Aquest globus representa el món sencer… I cada persona en particular».

Com el nadó en braços de sa mare, així estem nosaltres, a la falda de Maria, prop del seu cor immaculat ¿Podríem trobar un altre lloc més segur?

Dia cinquè

De les mans de Maria Miraculosa, com d’una font lluminosa, en brollaven, talment com una cascada, els rajos lluminosos. La Verge m’explicà: «Són el símbol de les gràcies que jo dispenso a totes les persones que me’n demanen», i em féu comprendre -deia Sor Caterina- que li agraden molt les súpliques que li adrecen, les quals atén generosament.

La Verge Miraculosa és la Mare de la divina Gràcia, i vol confirmar i fiançar la nostra fe amb la seva mediació omnipotent i universal. Així doncs, ¿què ens priva de recórrer a Ella en les nostres necessitats?

Dia sisè

Com si fos un marc de glòria que aureolava la Mare de Déu, Sta. Caterina veié com apareixien unes lletres d’or que deien: «¡Oh Maria, sens pecat concebuda, pregueu per nosaltres que acudim a Vós!». Tot seguit, sentí una veu que recomanava de portar la medalla i repetir freqüentment aquella oració-jaculatòria i prometia gràcies especials als qui ho fessin talment.

Que no ho farem nosaltres? Seria imperdonable deixar d’utilitzar un mitjà tan fàcil d’assegurar-nos en tot moment els favors de la Mare de Déu.

Dia setè

La Mare de Déu manà a Sor Caterina que fos encunyada una medalla segons el model que Ella mateixa havia dissenyat. Després li digué: «Totes les persones que la duguin rebran nombroses gràcies i seran més abundoses si la duen al coll i amb confiança».

Aquesta és la gran promesa de la Medalla Miraculosa. Agraïm-li tanta bondat i escudem el nostre pit amb la medalla que és penyora segura de la protecció de Maria.

Dia vuitè

Els miracles que la medalla obrava foren tants i tan portentosos arreu (conversions de pecadors obstinats, guarició de malalts desnonats, fets meravellosos de tota mena) que la veu popular començà a denominar-la amb el renom de la medalla dels miracles, la Medalla Miraculosa, i amb aquest nom gloriós s’ha propagat per tot el món amb rapidesa.

Nosaltres, també delerosos de contribuir a la més gran glòria de Déu i a l’honor de la seva Mare Santíssima, siguem, d’avui endavant, apòstols de la seva medalla miraculosa.

Dia novè

Les aparicions de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa són sens dubte una de les proves més preades del seu amor maternal i misericordiós. ¡Estimem també, nosaltres, la qui tant ens ha estimat i ens estima. «Si estimo Maria -deia sant Joan Bérchmans- tinc assegurada la meva salvació eterna».

Com Santa Caterina Labouré, la seva feliç vident i confident, demanem cada dia a la Mare de Déu la gràcia del seu amor i de la seva devoció.

(per a cada dia)

Després d’uns moments de pausa per a meditar el punt acabat de llegir i demanar la gràcia o les gràcies que desitgem obtenir en aquesta novena, acabarem resant:

1. L’oració de Sant Bernat “Recordeu-vos…” o la Salve.

2. Tres Avemaries amb la jaculatòria:

“OH MARIA, SENS PECAT CONCEBUDA,

PREGUEU PER NOSALTRES QUE ACUDIM A VÓS"

Oració final

Déu i Senyor nostre, que per la Immaculada Verge Maria, associada amb el vostre Fill de manera inefable, ens alegreu amb l’abundor de la vostra bondat, concediu-nos que, sostinguts pel seu auxili maternal, no ens vegem mai privats de la vostra pietat provident, i que amb fe lliure, estiguem sotmesos al misteri de la vostra redempció. Per Jesucrist Nostre Senyor. Amén.

El vell roure i el camí amagat

Un cop hi havia un bosc molt antic on vivia un vell roure savi. Les seves arrels s'endinsaven profundament a la terra i les seves branques arribaven fins al cel, com si volgués abraçar el món. Cada matí, els ocells s'aplegaven a les seves branques i els conills jugaven al seu voltant, esperant que el roure els expliqués un dels seus contes.

Un matí, un jove ocell, amb el pit ple de curiositat, va preguntar al vell roure: "Gran roure, tothom diu que tots els camins porten a Roma, però jo vull saber: quin és el camí més important de tots? Quin és el que hem de seguir sempre?"

El vell roure va somriure amb les seves fulles, que xiuxiuejaven amb la brisa. "Mira al teu voltant, petit ocell," va dir amb la seva veu profunda i tranquil·la. "Hi ha camins amples i estrets, camins que pugen muntanyes i camins que travessen rius. Alguns són per aprendre, altres per jugar, altres per treballar."

Va fer una pausa, i tots els animals es van quedar en silenci, esperant la seva resposta.

"Però hi ha un camí," va continuar el roure, "que no sempre es veu amb els ulls. És un sender amagat que no està fet de terra ni de pedres. És el camí que et porta a entendre els altres, a ajudar els qui ho necessiten, a perdonar els errors i a compartir la teva alegria. És el camí que fa que et sentis bé per dins, el que et fa sentir que formes part de quelcom més gran."

El jove ocell va arrufar el front. "I quin camí és aquest, savi roure?"

"És el camí de l'amor," va respondre el vell roure. "Quan segueixes el camí de l'amor, cada pas que dones il·lumina el teu voltant. Encara que et perdis en un altre camí, si el teu cor segueix el sender de l'amor, sempre trobaràs el retorn a la veritable felicitat. No és un camí que et porti a un lloc concret com Roma, sinó que et porta a ser la millor versió de tu mateix, cada dia."

I des d'aquell dia, cada matí, abans de començar el dia, els animals del bosc recordaven les paraules del vell roure, sabent que el camí de l'amor era l'únic i veritable sender que sempre els guiaria.

La Mare de Déu del Carme: Protectora en la Navegació Digital

En un món on les nostres vides transcorren cada cop més en el vast "mar" d'internet, la figura de la Mare de Déu del Carme, tradicionalment venerada com a patrona dels mariners i protectora davant els perills oceànics, adquireix una ressonància sorprenent. Podríem concebre-la com la guardiana de la nostra "Xarxa Segura". De la mateixa manera que el seu mantell preservava els navegants de tempestes i naufragis, la seva intercessió podria invocar-se per protegir-nos dels virus invisibles, les estafes enganyoses, l'assetjament digital i la desinformació que amenacen de fer "naufragar" la nostra experiència en línia. Ella seria el baluard que ens permet navegar amb confiança, minimitzant els riscos d'un entorn que, si bé ofereix infinites oportunitats, també alberga nombrosos perills.

Aquesta protecció es complementa amb la seva funció com a "Far del Carme". Internet és un oceà d'informació tan immens que sovint ens sentim a la deriva, aclaparats per la sobrecàrrega de dades, notícies contradictòries i contingut superficial. La Mare de Déu del Carme, com un far guiant els vaixells a bon port, podria il·luminar el nostre camí en aquesta immensitat. La seva llum ens ajudaria a discernir la veritat de la falsedat, a trobar la informació rellevant enmig del soroll i a utilitzar els recursos digitals amb saviesa i discerniment. Seria la guia que ens permet trobar rumb en la boira de la desinformació, assegurant que el nostre viatge digital sigui productiu i enriquidor.

Finalment, el tradicional escapulari del Carme, símbol de protecció i pertinença, troba una adaptació simbòlica com el nostre "escapulari digital". Més enllà d'un objecte físic, aquest "escapulari" representaria una càrrega de consciència i un recordatori constant de la nostra responsabilitat ètica en l'espai virtual. Portar-lo simbòlicament significaria comprometre'ns a interactuar en línia amb respecte, protegint la nostra privacitat i la dels altres, evitant la difamació i contribuint a un entorn digital positiu. Seria un principi que ens acompanyaria en cada clic, cada missatge i cada interacció, recordant-nos la importància de la integritat i la caritat en la nostra vida digital.

Així, la Mare de Déu del Carme transcendeix el seu paper marítim per esdevenir una guia espiritual i una protectora indispensable en la nostra navegació per les noves i complexes aigües del ciberespai.

Pregària del cafè i la vida

Senyor, avui al matí, mentre prenia el tallat de cada matí, la meva ment s'ha obert a una profunda veritat.

He vist com un humil gra de cafè, nascut de la terra, passa per un procés de transformació: és collit, torrat, mòlt i, finalment, en contacte amb l'aigua, es converteix en una beguda que ens desperta i ens reconforta. I amb unes gotes de llet, esdevé una petita obra d'art, un tallat perfecte.

Senyor, ajuda'm a recordar que la vida és sovint així. Que de les coses més senzilles, si les fem amb cura, dedicació i atenció, poden sorgir grans meravelles.

Dona'm la fe per creure en el procés, fins i tot quan els inicis semblen insignificants. Dona'm l'esperança per perseverar, sabent que cada pas compta i cada esforç té un propòsit. I dona'm la confiança per deixar que les coses es desenvolupin, per acceptar que amb poc, fet amb el cor, es poden crear grans coses.

Que cada tallat que prepari o que prengui sigui un recordatori d'aquesta lliçó: que en la simplicitat, amb fe, esperança i confiança, es troba la veritable bellesa de la vida.

Amén.

Canvis

El canvi és una constant a la vida, una força que ens empeny a créixer, a adaptar-nos i a redefinir el nostre camí. De vegades, arriba de manera inesperada, alterant els nostres plans i la nostra rutina. Altres vegades, el busquem activament, desitjant un nou començament o una millora en allò que fem. Sigui com sigui, la manera com abracem o resistim el canvi marca una gran diferència en el nostre benestar i en el nostre propòsit.

En el nostre quefer diari, el canvi pot manifestar-se en petites modificacions a les nostres tasques, en noves responsabilitats, en la manera com interactuem amb els altres o fins i tot en la pèrdua d'una feina o l'inici d'una de nova. Davant d'aquests moments, és natural sentir incertesa, por o fins i tot nostàlgia pel que deixem enrere. Tanmateix, la fe ens convida a mirar el canvi amb esperança i confiança, sabent que Déu està amb nosaltres en cada pas del camí.

Senyor Déu, Et donem gràcies per la teva presència constant en les nostres vides, fins i tot enmig del canvi. Reconeixem que la transformació és una part inherent del nostre camí, i que sovint ens genera incertesa i, de vegades, por.

Et demanem que ens donis la saviesa per discernir els teus plans en cada nova situació. Concedeix-nos la humilitat per acceptar allò que no podem controlar i la valentia per abraçar els nous desafiaments amb esperança.

Que la teva força, que s'expressa a través de Crist, ens enforteixi quan ens sentim febles o sobrecarregats. Ajuda'ns a recordar les paraules de Filipencs 4:13: "Tot ho puc en Crist que em dona forces." Que aquesta veritat sigui un far que il·lumini el nostre camí quan el nostre quefer diari es vegi alterat.

Dona'ns la resiliència per adaptar-nos, la creativitat per trobar noves solucions, i la pau que només tu pots oferir enmig de la transició. Que cada canvi que experimentem ens apropi més a Tu i ens permeti servir-te amb major dedicació i amor.

Amén.

La Flama del Canigó: un foc que uniex i inspira

La nit de Sant Joan, mentre les fogueres il·luminen la nostra terra, la Flama del Canigó emergeix com un símbol potent de la nostra unitat i perseverança. L'origen d'aquesta flama es remunta a la dècada de 1950, inspirada per la visió d'un grup d'excursionistes i intel·lectuals nord-catalans. Ells van decidir reviure una antiga tradició: encendre un foc al cim sagrat del Canigó, la muntanya emblemàtica del Pirineu català, per tal de simbolitzar la vitalitat de la nostra cultura i la nostra llengua.

Així, cada any, la Flama és revifada amb honor al cim del Canigó i des d'allà, en una cursa imparable i emocionant, es distribueix arreu dels Països Catalans. Aquesta flama no és només foc; és el cor que batega de la nostra identitat col·lectiva, un recordatori de la nostra història, de la nostra capacitat de resistència i de la nostra esperança en el futur. És el testimoni d'un poble que, nit rere nit, es reuneix al voltant d'un mateix foc per celebrar la vida i el seu llegat.

Acció de gràcies de fi de curs

Gràcies Jesús!

Ahir, en acabar aquest curs escolar, volem donar-te les gràcies de tot cor per tot el que hem viscut junts. Ha estat un any ple de moments especials, de reptes superats i d'aprenentatges que ens han fet créixer a tots.

Gràcies, senyor, per cada dia que hem compartit a l'escola.

Gràcies per les rialles als patis, per la companyia dels amics, per les noves descobertes a l'aula. Gràcies per la paciència i la dedicació dels mestres, que amb el seu esforç han guiat i han ensenyat un munt de coses als seus alumnes, no només amb els llibres, sinó també amb l'exemple.

Gràcies a les famílies, per la vostra confiança, per la vostra implicació i pel vostre suport constant. Sou un pilar fonamental en el camí educatiu dels vostres fills i filles.

Gràcies a tot el personal de l'escola, que amb la seva feina diària fa possible que tot funcioni i que el nostre entorn sigui un lloc acollidor i segur.

I als nens i nenes, vosaltres sou el cor de l'escola. Gràcies per la vostra alegria, per la vostra curiositat, per la vostra energia. Heu demostrat cada dia la importància de l'esforç, de la il·lusió i de la bona companyia.

Tots ens emportem un cabàs de records, d'experiències i de coneixements. Ara és temps de descansar, de gaudir de l'estiu i de carregar piles per al proper curs.

Que aquesta acció de gràcies ens ompli de pau i d'esperança.

Bon estiu!

Pregària per la Segona Pasqua (Pentecosta)

Déu nostre, Pare bo,

Avui celebrem la Segona Pasqua, 

el dia en què el teu Esperit Sant 

va baixar sobre els apòstols. 

Et donem gràcies per aquest gran regal!

Ajuda'ns, Senyor, 

a sentir el teu Esperit 

en els nostres cors. 

Que ens doni força, amor i saviesa.

Que el teu Esperit 

ens ajudi a ser bones persones, 

a estimar els altres 

com Jesús ens va estimar, 

i a compartir la bona notícia 

del teu amor amb tots.

Gràcies, Déu, 

per la teva presència 

en les nostres vides.

Amén.

Pregària per una trobada d'antics alumnes

Benvolguts antics alumnes,
És una alegria immensa tenir-vos de nou aquí, a la vostra escola.

Quan éreu alumnes d'aquesta escola, la pregària formava part del nostre dia a dia, una pausa per connectar amb allò més profund de nosaltres mateixos i amb la presència que ens acompanyava. Avui, volem reprendre aquella tradició, amb la senzillesa i la sinceritat d'aquells anys.

Us convidem a fer una petita pausa, a tancar els ulls si ho desitgeu, i a deixar que la memòria ens porti als moments viscuts en aquestes aules, als amics que vam fer, als mestres que us van guiar, i a totes les experiències que van forjar la persona que sou avui.

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

(Coh 3,1-8)

Avui també agraïm la vida que hem rebut, els anys que hem compartit, les lliçons apreses i l'esperança que sempre ens ha il·luminat.

Agraïm els camins que ens han portat fins aquí, els reptes superats i les alegries viscudes.

I en especial, agraïm aquest retrobament, que ens permet reviure i celebrar la nostra història compartida en aquesta casa que sempre serà la nostra.