Hi havia una princesa que vivia en el seu palau, d’on no havia sortit mai. La princesa no volia veure a ningú perquè deia que tot el món era molt desagradable. Però la veritat és que ningú volia veure la princesa perquè era molt esquerpa.
Quan la princesa va arribar a l’edat de casar-se els seus pares van decidir cercar-li un príncep. Però cap príncep volia saber res de la princesa, ja que s’havia guanyat amb escreix la fama de ser molt antipàtica.
El temps passava sense que cap príncep demanés als reis la mà de la princesa. Calia fer alguna cosa, així que els reis van deixar als nobles festejar la princesa. Però cap comte, ni duc ni marqués volien com a muller una dona amb tanta poca gràcia i alegria.
Un dia va arribar a palau un mag, lleig com ell sol, que assegurava que tenia la cura per a l’hostilitat de la princesa.
- Duc la cura que necessita la princesa - va dir el mag.
- Si aconseguiu que la princesa deixi de ser tant esquerpa i rondinaire et donarem el que demanis - digué el rei.
El mag va trucar a la porta de l’habitació de la princesa. Ella va obrir la porta, i al veure a aquell individu tant lleig va fer un salt enrere.
- Ves-te’n - va cridar la princesa.- No sé qui ets, però tant se me’n dona. Ets tant lleig que fins un ornitorrinc sembla bonic al teu costat.
- Malgrat que la teva comparació amb aquest mamífer amb boca d’ànec és una mica desagradable, et donaré el que porto per tu - li replica el mag.
- En portes un regal? - preguntà la princesa.
- Sí, porto una cosa que solucionarà els teus problemes. - digué el mag.
- Si és pel casament, oblida-ho - digué la princesa -. No tinc cap interés. Estic farta que tot el món esculli per mi. A les noies ens importen altres coses, saps?
- Què t’interessa a tu? -preguntà el mag.
La princesa per primera vegada a la seva vida va sentir que hi havia algú que tenia interès per escoltar-la, així que li va explicar tots els seus anhels i totes les seves penes.
- Si de veritat vols tot això, tanca els ulls - digué el mag-. Et faré un encanteri. Podràs obrir els ulls quan hagi fet efecte.
Sense preguntar res, la princesa tancà els ulls. Aleshores, el mag li va fer una abraçada. Però no una abraçada qualsevol, sinó una d’aquelles de les que no voldries sortir ni en mil anys.
La princesa es va sorprendre tant amb aquesta nova experiència, que es va quedar quieta sense obrir els ulls. Sense adonar-se, ella també va abraçar al mag, i es van quedar així, ben abraçats durant hores.
- Com et sents? - va preguntar-li el mag sense deixar d’abraçar-la.
- Em sento lliure, lleugera com una ploma i forta com un lleó -li contestà la princesa.
- Aleshores, ja està preparada. - li digué el mag.
- Estic tant a gust que no em mouria d’aquí. - va dir-li la princesa.
I el mag li va dir a l’orella:
- Sempre que et sentis de malhumor o enfadada, cerca una abraçada. No esperis que te la donin. Ofereix-la tu. et sentiràs bé i faràs a l’altre feliç.
La princesa es va deixar anar, i li va donar les gràcies. es va eixugar la llàgrima que li queia, va explicar als pares i va anar corrents a veure els seus pares i els va donar una abraçada d’aquelles ben fortes i plenes d’amor.
- Estàs curada! - digué el rei.- Mag, que vols a canvi? Has estat moltes hores amb la princesa. T’haurà costat molt fer els teus encanteris.
I el mag, somrient, digué senzillament::
- Escolteu-la. Té molt a dir. És l’únic que demano a canvi. - digué el mag, mentre marxava cap a casa seva.
La princesa va explicar als pares el mateix que havia explicat al mag. Des d’aleshores, la princesa parla amb els seus pares de tot el que li preocupa i els abraça sempre que té por o alguna cosa la posa de malhumor. I quan s’enfada molt, els seus pares li donen una abraçada ben gran, abraçada que ella rep amb afecte. Perquè una bona abraçada ho arregla tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada