Translate

dissabte, 26 de gener del 2013

PAU - 14


PREGÀRIA PER LA PAU

L’arma més destructora de totes no és la llança o el canó – que poden ferir el cos i destruir la muralla -. L’arma més terrible de totes és la paraula – que destrossa una vida sense deixar rastres de sang, i produeix unes ferides que no cicatritzen mai.
Per tant mirem de ser amos de la nostra llengua per no ser esclaus de les nostres paraules. Encara que les utilitzin en contra nostra , no entrem en un combat on no hi haurà cap vencedor. Des del moment que ens posem a l’altura d’un adversari vil, lluitarem en les tenebres, i l’únic guanyador serà l’Amo de les Tenebres.
Aquell a qui un dia van ferir s’ha de plantejar la pregunta: 
“ val la pena omplir el meu cor d’odi i arrossegar aquest pes per sempre? “
En aquest moment, recorre a una de les qualitats de l’Amor que s’anomena Perdó. Això el fa volar per damunt de les ofenses que li han dit en el fragor de la batalla, i que ben aviat el temps s’encarregarà d’esborrar com el vent esborra les petjades en la sorra del desert.
I quan el perdó es manifesta,el que va ofendre se sent humiliat pel seu error i es torna lleial.
 L’autèntic heroi no és el que va néixer per portar a terme grans gestes , sinó aquell que aconsegueix – a còpia de coses petites – construir un escut de lleialtat al seu voltant.
No paguis l’odi amb odi,  sinó amb justícia i amor.
(Antoni Nello)

COMUNITAT - 4


CONTE

Hi havia una vegada, una comunitat a la part alta d'una muntanya. Aquell any, la collita de cafè va ser excel·lent i cada família va aconseguir recollir una bona quantitat.
Quan va arribar el temps de portar-lo a vendre, cadascun dels cinquanta veïns de la comunitat, va sortir pel seu compte a vendre.
Van aconseguir un bon preu al mercat. Cada un va guardar la seva plata el més amagada que va poder, i després de fer unes compres, van tornar a casa seva.
En el camí, darrere d'uns pals, estaven amagats tres lladres, que anaven robant un per un tots els pagesos que tornaven.
En arribar a la seva comunitat, l'home més vell d'aquella comunitat, que estava assegut a la porta de casa els va preguntar:
Què els passa, companys? Aquest matí quan van sortir a vendre el cafè, anaven amb la cara somrient, i ara, tornen tristos i apallissats.
Un dels camperols li va respondre;
- Tot anava bé. Aconseguim una bona guany pel cafè, però a la tornada, tres lladres ens han robat tot el que carregàvem.
I el vell, amb veu brava, els va dir:
- Però com és possible, si vosaltres sou cinquanta Ii ells eren tres!
I li van dir;
- Molt senzill, germà. Ells eren tres, però estaven units, nosaltres, però, som cinquanta, però estem desunits.
I aquell any, en aquella comunitat, es va seguir passant necessitat.

dijous, 17 de gener del 2013

PAU-13

EL  PARENOSTRE  DE  LA  PAU

Pare, que mireu per igual tots els fills vostres que veieu enfrontats. 

Nostre, de tots. Dels 7.000 milions d'homes i dones que poblem la terra, sigui quina sigui la nostra edat, el nostre color o el nostre lloc de naixença.  

Que esteu en el cel  i a la terra, en cada persona, en els humils i en els qui sofreixen. 

Sigui santificat el vostre nom, no pas, però amb la fressa de les armes, sinó amb el murmuri dels cors. 

Vingui a nosaltres el vostre regne, el regne de la pau i el regne de l'amor. I allunyeu de nosaltres els regnes de la tirania i de l'explotació. 

Faci's la vostra voluntat, sempre i arreu. 

Així a la terra com es fa en el cel. Que els vostres designis no trobin obstacle en els fills del poder. 

El nostre pa de cada dia, que està pastat amb la pau, amb la justícia i amb l'amor. 

Doneu-nos, Senyor, el dia d'avui, perquè demà pot ser tard. Els míssils apunten i potser la bogeria els pots disparar. 

I perdoneu les nostres culpes. No com nosaltres perdonem, sinó com Vós perdoneu, sense lloc per a l'odi i la rancúnia. 

I NO PERMETEU QUE NOSALTRES CAIGUEM A LA TEMPTACIÓ d'emmagatzemar el que no ens heu donat, d'acumular el que altres necessiten, o de mirar amb recel qui tenim al davant nostre. 

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal que ens amenaci. De les metralladores, dels míssils, dels milions de tones d'armes. Perquè som molts, Pare, els qui volem viure en la pau.

dimecres, 2 de gener del 2013

PREGÀRIA DE L’ARBRE


Tu que passes i aixeques contra mi el teu braç, que inconscientment em sacseges, abans de fer-me mal, mira’m.
Jo sóc la carcassa del teu llit de bressol, la fusta de la teva barca, el tauló de la teva taula, la porta de la teva casa, li biga que sosté la teulada, el llit on reposes.
Jo sóc el mànec de la teva eina, de bastó de la teva vellesa, el pal de paller de les teves il·lusions i esperances. Sóc el fruit que t’alimenta i calma la teva set; la sobra benefactora que t’aixopluga contra l’escalfor del sol; el refugi bondadós dels ocells que alegren amb el seu cant les teves hores i que netegen els teus camps d’insectes.
Jo sóc la bellesa del paisatge, l’encant del teu hort, la senyal de la muntanya, el llindar del camí.
Jo sóc l’escalfor de la teva llar les llargues nits i fredes de l’hivern; el perfum que embalsama a totes hores l’aire que respires, l’oxigen que vivifica la teva sang, la salut del teu cos i l’alegria de la teva ànima; i fins al final jo sóc el taüt que t’acompanyarà  en el si de la terra.
Per tot això, tu que em mires, tu que em vas plantar amb les teves mans, tu que em vas donar el ser i em pots anomenar fill, escolta’m bé, mira’m bé... no en facis mal.

Tots en algun moment de la nostra vida ajudem als altres. Tots en algun moment de la nostra vida som com un arbre. Cuidem-los com ens cuidem entre nosaltres.

dissabte, 8 de desembre del 2012

FE - 2


Conversa entre dos nadons abans de néixer

En el ventre duna dona embarassada hi havia dos nadons. Un pregunta a l’altre:
- Tu creus en la vida després del part?

- És clar que sí. Alguna cosa hi ha d'haver després del part. Potser estem aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més tard.

- Bajanades! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?

- No ho sé però, segurament… hi haurà més llum que aquí. Potser caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.

- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. Jo et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.

- Doncs jo crec que ha d’haver alguna cosa. I potser sigui només una mica diferent al que estem acostumats a tenir aquí.

- Però ningú ha tornat mai del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I al capdavall, la vida no és més que una angoixant existència en la foscor que no porta a res.

- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem a la mare i ella ens cuidarà.

- La mare? Creus en mare? I on creus tu que és ella?

- On? En tot el nostre voltant! En ella i gràcies a ell és com vivim. Sense ella tot aquest món no existiria.

- Doncs jo no m’ho crec! Mai he vist a la mare, per tant, és lògic que no existeixi.

- Bé, però de vegades, quan estem en silenci, tu pots sentir cantant o sentir com acaricia el nostre món. Saps?…  Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara només estem preparant per a ella…

Tinguem fe: Talita, cum (Mc 5,41). Aixequem-nos i caminem.

dissabte, 1 de desembre del 2012

PARLA’M DE DÉU


PARLA’M DE DÉU

Vaig dir tremolós al sol ponent:
Parla’m de Déu!
El sol es colgà sense dir-me res.
I el somni es convertí en realitat.
L’endemà al matí,
quan jo obria la finestra,
el sol ja m’esperava somrient.
Vaig dir al rossinyol: Parla’m de Déu!
I el rossinyol cantà.
Vaig dir a l’ametller: Parla’m de Déu!
I l’ametller florí.
Vaig dir a la font: Parla’m de Déu!
I l’aigua brollà.
Vaig dir a la natura: Parla’m de Déu!
I la natura es va cobrir de bellesa.
Vaig dir al meu fill: Parla’m de Déu!
I l’infant em va dir: Parla-me’n tu.
Vaig dir al meu pare: Parla’m de Déu!
I ell se’m quedà mirant i estimant.
Vaig dir a la mare: Parla’m de Déu!
I la mare em va fer un petó.
Vaig dir al pagès: Parla’m de Déu!
I el pagès m’ensenyà a llaurar.
Vaig dir a l’obrer: Parla’m de Déu!
I ell em va dir: Treballa i el trobaràs.
Vaig dir al pobre: Parla’m de Déu!
I em donà un tros de pa que es duia a la boca.
Vaig dir a l’enemic: Parla’m de Déu!
I l’enemic em va donar la mà.
Vaig dir a un nen: Parla’m de Déu!
I el nen em somrigué.
Vaig dir a un soldat: Parla’m de Déu!
I el soldat va deixar les armes.
Vaig dir a la gent: Parla’m de Déu!
I la gent m’estimà.
Vaig dir a la mà: Parla’m de Déu!
I la mà esdevingué servei.
Vaig dir al dolor: Parla’m de Déu!
I el dolor es féu agraïment.
Vaig dir-te: Parla’m de Déu!
I tu ja saps prou què em vas dir.
Vaig dir a la Bíblia: Parla’m de Déu!
I la Bíblia s’ofegà de tant parlar-ne.
Vaig dir a Jesús: Parla’m de Déu!
I Jesús resà el Parenostre.
Vaig dir a Déu: Parla’m de Déu!
I Déu em va dir: Et parlaré de tu.
P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat     

dissabte, 10 de novembre del 2012

Aprendre a confiar en Déu (pregària pel final d'unes convivències)

Hi ha una cosa encara més commovedora. Déu m'estima incondicionalment, tal com sóc. No he de guanyar-me el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m'estima així, puc canviar, créixer i ser bo.
Ara puc pensar en la meva vida: què em demana Déu? Què n'espera, de mi? Tans sols que aprengui a estimar. No sé pas en quines circumstàncies em puc trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el seu bé´, que m'estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m'esforci per fer-la més digna i humana per a tothom. Que sigui sensible a l'amor.
Una cosa que no he d'oblidar. Mai no estaré sol. Tots vivim, ens movem i som en Déu.

Jose Antonio Pagola, "El camí obert per Jesus. Mateu"